03/11/2021

'Déjà-vu'

2 min
Wu Lei lamentant-se durant el matx contra el Getafe

El partit de diumenge contra el Getafe, l’Espanyol el va perdre dijous al camp del Granada. L’equip madrileny anava guanyant 0-1 i, al minut 97 (l’àrbitre n’havia afegit set) van empatar els andalusos. Al veure-ho, els pericos veterans vam saber –i alguns vam dir públicament– que diumenge perdríem. La seguretat va ser absoluta quan diumenge al matí vaig saber el resultat del Barça del dia anterior. Visitar un Getafe sense cap victòria en onze partits amb la possibilitat d’avançar en la classificació un Barça en crisi és una equació en la qual la x no presenta cap complicació: derrota segura. 

Des de la racionalitat de l’expert se’m pot contestar que els motius de la derrota són en un plantejament erroni de Vicente Moreno admès per ell mateix en un impecable exercici d’autocrítica. Un mig del camp massa fràgil per enfrontar-se a un equip dur i necessitat de punts. Un Dimata com a substitut del sancionat Raúl de Tomás que, sense acompanyant, no ofereix el seu millor rendiment. Uns centrals obligats a fer el que no saben fer. L’habitual forat negre al lateral dret sigui qui sigui qui l’ocupi. Però una cosa és la causa immediata i una altra la causa estructural. L’Espanyol va perdre aquest partit per aquests i per altres motius futbolístics. Però l’Espanyol perd aquests partits per una barreja de por i comoditat. 

Si vam saber anticipar la derrota no és perquè creguem en el destí o perquè siguem supersticiosos o bruixots. És perquè coneixem el Club. Perquè som el Club. I l’inconscient del subjecte col·lectiu que és l’Espanyol sempre frena les oportunitats de creixement. Des de les més anecdòtiques o conjunturals fins a les que podrien representar un canvi d’escala. Molt sovint penso que en la nostra petitesa hi ha allò tan antipàtic de la “zona de confort”. Des que tinc ús de raó (des que soc perico) hem perdut molts trens: 1973 (Lliga), 1988 (Leverkusen), 2000 (Copa del murri), 2005 (segona Copa) i 2009 (nou estadi) són alguns dels moments. Amb una por a l’èxit (i una mandra per l’ambició) que explica la condició d’equip aspirina. Ningú no ha optat conscientment per aquesta via. Però ningú no s’hi ha rebel·lat més enllà d’episodis aïllats com el darderisme. 

Som el que som. I la meva incondicionalitat no té límits. Però podem ser una altra cosa i ens mereixem fer aquest salt. Hem de posar la nostra rebel·lia al servei de la revolució. Exigint i exigint-nos. Vull deixar d’encertar-la quan anticipo les nostres derrotes. El primer pas l’hem de fer nosaltres: hem de deixar d’anticipar-les i evitar les profecies autocomplertes.

stats