“Dono les gràcies a déu per la infància que he tingut jugant amb una pilota al carrer”

BarcelonaÉs andalús, porta el número 2 i celebra els gols com Gaizka Toquero, però si a algun davanter de l’Espanyol recorda Roberto Fernández (Puente Genil, Còrdova, 2002), aquest és probablement Raúl Tamudo, pel seu estil murri i la capacitat d’inventar-se gols del no res. L’andalús s’ha convertit, en només cinc mesos, en un dels fitxatges hivernals més encertats del club blanc-i-blau en aquest segle XXI. Suma cinc dianes en 13 partits, una més de les que va firmar RDT (2019-20), les mateixes que va acumular Iván Alonso (2008-09), i a només una de les sis de Kalu Uche (2011-12) i dues de les set que va marcar Dani Osvaldo (2009-10), segurament els millors reforços d’hivern en atac d’aquest quart de segle. 

El més sorprenent, però, és que Fernández ho ha aconseguit amb només set rematades a porteria. És a dir, que només n’ha fallat dues. Abans de rebre el Betis aquest diumenge (18.30 h. M. LaLiga), el pistoler valora per l’ARA els seus primers mesos i rememora els seus inicis. “Dono les gràcies a deu per haver tingut la infància que vaig tenir, jugant sempre al carrer amb molts nens amb una pilota. Eren tardes inacabables, la meva mare em cridava i m’estirava de les orelles perquè no em cansava ni parava de jugar”, recorda. Allà va aprendre a ser un jugador astut. “Al camp em surten moltes situacions que he après i mamat de petit al carrer. Sóc un davanter treballador que no para de córrer. Sempre vaig amb fe a totes les pilotes, pensant que el defensa o el porter fallaran. Cal estar atent, a vegades surt bé”. Els gols marcats contra l’Athletic o el Celta, nascuts de dues pressions, en són bons exemples. 

L’Espanyol el va trucar l’estiu passat, quan jugava al Màlaga, i hi va repetir al gener, després que hagués perdut protagonisme amb el club portuguès. “La meva situació allà es va complicar una mica, al tractar-se d’un altre país, un altre tipus de vestidor i de futbol als que no estàs acostumat. Però són situacions que et posa la vida perquè aprenguis. Gràcies a deu, ara sóc molt feliç aquí”, assegura. Tot i tenir altres ofertes de Primera per tornar a Espanya, les bones referències de l’exespanyolista Víctor Gómez i les trucades de Fran Garagarza i de Manolo González van ser claus per decantar-se per l’Espanyol. “De Manolo em va sorprendre el fet que, com jo i altres jugadors, ve del fang, així com les ganes que em va transmetre de millorar i fer millors a les persones. Tàcticament ell té tota la culpa de la millora de l’equip i té a tot el vestidor implicat, fins i tot els jugadors que no juguen. L’equip està molt conjuntat, és una família i això decanta els partits”. 

Un altre dels elements que van pesar en la seva decisió és la grada. “L’Espanyol és un club històric amb una afició vistosa que assimilo a la del Màlaga, i que m’ha transmès la mateixa energia. A una ciutat com Barcelona té valor ser de l’Espanyol. El club té molta més afició del que m’imaginava, i tot el club, des dels treballadors al cos tècnic, tenen una humilitat digna d’admirar”, reconeix. Amb 22 anys i tota la carrera per endavant, admet que ha de millorar “els moviments dins de l’àrea per crear més ocasions i també les finalitzacions”. Mentrestant, el seu entorn es preocupa de que mantingui “els peus a terra”. 

A l'espera d'un acord entre l'Espanyol i el Braga

L’andalús reconeix que li agradaria continuar a l’RCDE Stadium més enllà del mes de juny, quan finalitza la seva cessió. “Em veig jugant a l’Espanyol la temporada vinent amb Puado, amb qui he connectat bé, però també amb altres bons jugadors”, afirma, preguntat pel seu futur i pel del seu company a la davantera blanc-i-blava, que també acaba contracte d’aquí a un mes. “M’agrada l’estabilitat, als futbolistes no ens agraden les mudances d’una banda a una altra, volem estar uns quants anys adaptats a un lloc”, reconeix. El seu futur, de moment, és a les mans de l’Espanyol i del Braga: “No tinc ni idea de si els clubs estan parlant, no depèn de mi. El meu representant em comunicarà quines opcions hi ha a final de temporada, jo em centro en jugar i ajudar a tancar la permanència”, admet. Preguntat per si cal demanar a Chen Yansheng un esforç per retenir-lo, Roberto Fernández somriu.