El nen que va escapar d’una guerra a l'Àfrica amb l’ajuda de l’Espanyol

BarcelonaEmilio Montiagut encara recorda la calor sufocant que va passar la primavera del 2010 a Ouagadougou. Llavors, era vistaire de l’Espanyol i el club el va enviar a Burkina Faso per cercar joves talents en “una mena d’Operación Triunfo futbolístic” amb jugadors vinguts de diferents parts del continent africà. “N’hi havia més de cent i cada dia mirava sis o set partits”, diu el buscapromeses periquito, que va anotar a la seva llibreta el nom d’Eric Bertrand Bailly, de la Costa d'Ivori: “Va fer de lateral, pivot i central; era un portent físic, un espectacle de futbolista”. Tenia quinze anys i era propietat d’una filial regional de Promoesport, l’agència de representació que va organitzar aquelles jornades al cor de l’Àfrica Occidental.

A la seva tornada, Montiagut va recomanar el noi al club, i Antonio Morales, conseller i responsable del futbol base blanc-i-blau, va aconseguir el 50% dels drets del jugador sense cap cost –l’Espanyol podia comprar-ne un 30% més per 200.000 euros–. A canvi, l’Eric, que encara era un nen, va traslladar-se a Barcelona per viure i formar-se al planter del club català. Durant molt temps, no va poder competir a causa de problemes amb la seva documentació. “Va venir amb una mà al davant i l'altra al darrere. Me’n recordo que li donava roba, no sabia l’idioma i el vam apuntar a un PQPI. Era humil i educat, i sempre somreia. Tenia molt clar que volia ser futbolista professional per ajudar la seva família”, exposa Ramon Guerrero, director de la residència de l’Espanyol, la llar del jove ivorià des que va aterrar a Catalunya.

Una guerra civil

“Al cap d’uns mesos, va venir al meu despatx i em va demanar de tornar uns dies a casa perquè feia temps que no veia la seva família. Li vam arreglar, però resulta que quan era allà va esclatar la segona guerra civil de la Costa d’Ivori”, explica Montiagut. El jugador va estar retingut al seu país durant setmanes, i en va sortir gràcies a la intervenció d’Antonio Morales: “Vaig fer les gestions amb el cònsol d’un país veí. No puc explicar més”.

Més d’un any després del seu retorn, l’Eric, un futbolista marcat amb vermell al futbol base, va poder jugar el seu primer partit oficial, l'octubre del 2012 amb el Juvenil A. Llavors tenia divuit anys i vivia en un pis amb Joan Jordan; un cop per setmana cuinava menjar africà. “Eren de la mateixa generació i havien compartit habitació a la residència. Es van fer amics íntims, eren com germans”, comenta Ramon Guerrero, que avui dia encara té penjat un retrat de l’ivorià a les parets de l’edifici que dirigeix.

“Era molt poderós i, a poc a poc, va anar afinant aspectes tàctics. Per l’edat i el seu físic, se li veia que faria carrera”, analitza Raúl Longhi, que sovint el feia pujar a entrenar-se amb el filial quan encara era juvenil. Havent disputat tot just una vintena de partits a l’Espanyol B, Sergio González el va reclamar per al primer equip. L'octubre del 2014, amb vint anys, Eric Bertrand –no es va fer dir Bailly fins més endavant– va debutar contra la Reial Societat substituint Sergio García i amb el dorsal 30 a l'esquena. Va jugar quatre partits més, sempre a l'onze inicial, abans de marxar a la Copa d’Àfrica a l’hivern. Titular indiscutible amb la Costa d’Ivori, va ser un dels golejadors de la tanda de penals que va consagrar-lo com a campió del seu continent.

Traspàs al Vila-real

La seva eclosió havia cridat l’atenció de grans clubs i el futbolista ja no va tornar a Barcelona. De Guinea Equatorial va volar directament a Castelló per firmar per al Vila-real, que va desemborsar sis milions per ell. Com que l’Espanyol només tenia el 50% dels drets i en aquell moment no disposava de liquiditat per comprar-li la seva part a Promoesport, es va veure obligat a vendre’l per temes de contracte. Va perdre un actiu important, però en va treure més d’un milió per partit jugat. Un negoci rodó per al Vila-real que, un any i mig després, amb 35 aparicions, el va traspassar al Manchester United per 40 milions. Es va convertir en el primer fitxatge de Mourinho en la seva etapa a Old Trafford.

Tot i aixecar una Europa League, a Eric Bailly no li va acabar d’anar bé a Anglaterra. També ha vestit la samarreta de l’Olympique de Marsella, el Besiktas i un altre cop la del Vila-real, i sempre que pot torna a Barcelona per visitar els amics que té al club que el va fer futbolista. “Cada any ve a veure’ns i passa per la residència. Fa uns mesos va presentar-me la seva dona i les seves nenes”, conclou amb emoció Guerrero, a qui Bailly encara anomena “papa Ramon”. L’estiu passat va fitxar per l’Oviedo i, si les molèsties físiques que arrossega no li impedeixen viatjar, aquest dilluns (21 h, Movistar+ LaLiga) es retrobarà amb vells amics sobre la gespa de l'RCDE Stadium.