BARÇA

El rondo de Cruyff

Aquest exercici es va convertir en un exemple de l’essència del seu futbol

L’any 1988 la pilota va començar a accelerar-se. Cada vegada anava més ràpid. Un toc. Sec. Precís. Harmònic. Un altre cop. Segur. Ferm. Clac. Clac. Clac. Eren les notes d’una simfonia que s’accelerava al compàs que marcava la pilota. Era el so de l’impacte de la bota amb el cuir. Com més veloç, més bell.

Amb l’arribada de Johan Cruyff al Camp Nou el rondo es va convertir en símbol d’una manera de jugar. El simple exercici que precedeix qualsevol entrenament del Barça des de fa més de 30 anys va associar-se a la figura de Cruyff, al canvi de mentalitat i de rutines instaurat per l’holandès espigat que no necessitava -ni ell ni Carles Rexach- mirar els jugadors mentre es passaven la pilota: en tenien prou amb el so per saber si hi havia la intensitat adequada.

El primer dia

Tothom té el seu primer rondo, malgrat que el record, pel pas del temps, sigui ja llunyà i vague. L’actual secretari tècnic del club, Robert Fernández, el recorda a Papendal el 25 de juliol de 1988. Aquell estiu Cruyff es va endur la nova plantilla a Holanda per fer-hi la pretemporada i impregnar aquells jugadors, que venien d’una època convulsa i grisa, del seu futbol. I el rondo es va convertir en exercici habitual. Aquest divendres al matí, encara assumint el final tràgic del que havia sigut el seu entrenador, Robert recordava aquelles jornades maratonianes a Papendal en què sortien a córrer al matí, entrenaven amb pilota i més pilota després i jugaven contra equips de poble a la tarda. D’allò fa pràcticament tres dècades.

Un dels seus companys, l’actual segon entrenador del Barça, Juan Carlos Unzué, recorda, en canvi, la simfonia de tocs a prop de La Masia, on abans hi havia el camp d’entrenament. Allà, just abans de marxar cap a Holanda, va veure Cruyff participant en el rondo com un més. “El que ens explicava ens sonava a xinès, però tot estava impregnat de sentit comú”, recorda Unzué, que té clar que l’obra de Cruyff perdurarà perquè ha deixat “molts alumnes avantatjats” que perpetuaran el model.

“La pilota anava a un ritme excepcional. I quan ell jugava, era espectacular”, recorda Jordi Roura, un dels joves que va fer el salt al primer equip aquell 1988. “El millor del rondo normalment era ell. Era molt llest i tenia un toc màgic, millor que els altres”, sentencia Txema Corbella, espectador privilegiat durant més de 25 anys de tots els rondos que s’han fet abans d’un entrenament al Barça. Corbella era l’home que recollia les pilotes que s’escapaven insubmises per aturar la simfonia, l’encarregat del material que preparava “els conos” perquè els jugadors iniciessin una música que, amb el pas dels anys, va anar perfeccionant-se, augmentant el ritme de les notes.

“Ell mai entrava a dins, curiosament sempre fallava el que estava al seu costat”, recorda amb carinyo i malícia el llavors capità José Ramón Alexanko. Aquell exercici no era només una manera de divertir-se abans d’entrenar. Formava part de l’essència de la filosofia Cruyff, un sistema per millorar “conceptes tècnics, estratègia i velocitat de circulació”, enumera Alexanko, que reconeix que van quedar sorpresos pels “canvis en els entrenaments” que va instaurar l’holandès. “Teníem altres maneres de treballar, amb altres exercicis d’escalfament”, afegeix Paco Seirul·lo, tota una institució en el món de la preparació física, i que va conviure amb Cruyff durant 8 anys. “El rondo és la confiança del jugador amb la pilota”, sentencia Seirul·lo. Una confiança que permet “aprendre” i “gaudir”, tot al mateix temps, sintetitza Guillermo Amor.

De Laureano a Michels

Cruyff va revaloritzar el rondo. Li va donar una dimensió que no tenia quan va entrar a formar part del Barça de la mà de Laureano Ruiz l’any 1972. Era un altre rondo, amb menys intenció, que va començar a fer-se gran amb Rinus Michels, però que va necessitar que arribés Cruyff per esdevenir fonamental per entendre el que avui dia és el Barça. “Amb l’arribada de Cruyff l’any 1988, el rondo i els jocs de posició, que són l’autèntica clau del nostre joc, agafen molta importància”, explica Joan Vilà, responsable de metodologia del Barça, un dels homes que han de perpetuar el model perquè la melodia segueixi sonant. Clac. Clac. Clac.