El sil·logisme de Newcastle
A les rodes de premsa de la vigília, la cançoneta de Pellegrini i la premsa britànica era dir i repetir -potser perquè se’n volien convèncer- que si el City havia guanyat 5 a 0 i el Barça havia perdut a casa amb el Màlaga, l’equip local arribava en més bon moment a aquests vuitens de final de Champions. I s’afegia, amb més fe que ciència, que aquest Manchester era millor que el de l’any passat i obviaven que el Barça de Luis Enrique porta tres marxes més que el de Tata Martino. Per això el sil·logisme del Newcastle se’ls va esberlar amb mitja hora estel·lar del Barça i amb dos gols de Luis Suárez, que ahir, en el seu primer gran partit amb el Barça, va demostrar dues coses: que el futbol britànic és el seu hàbitat natural i que, com a bon killer que és, quan remata per instint, al primer toc, tal com raja, les enxufa.
El Barça, però, no és el Newcastle. I menys si, com ahir, es prenen bé totes les decisions durant la primera part, començant per l’alineació. A partir d’aquí, l’equip de gala de Luis Enrique -vestit amb el groc subratllador que tan bon resultat ens va donar al Calderón i a San Mamés- ho va fer tot fàcil: l’ocupació dels espais per rebre la pilota, la precisió en la passada, la tranquil·litat per treure-la de darrere, la verticalitat quan calia, la pressió per recuperar la pilota i l’encert en la rematada. Suárez a banda, Iniesta semblava el millor Iniesta, Rakitic feia malabarismes, Alba era el lateral que somiem, Piqué feia de Piquenbauer i Messi era Déu. Tot això fet amb intensitat, gana i concentració, els tres ingredients dels equips campions. La prova és que Ter Stegen va tocar la pilota amb la mà, per primera vegada, al minut 33, quan ja guanyàvem per 0 a 2, i per agafar un refús sense solta ni volta. El primer xut del City a porteria -xuta Nasri, refusa Ter Stegen- va arribar quan l’àrbitre ja estava a punt de xiular el descans.
A la segona part, amb l’eliminatòria perduda, el City va posar tota la carn a la graella, van treure quatre córners en deu minuts però només van poder marcar després d’un mal control de Messi. Va marcar el Kun Agüero, l’amic que fa deu dies va tenir de convidat a casa seva. A partir d’aquí, la presència de Mascherano al mig del camp i l’expulsió de Clichy van fer que es repetís el guió de l’any passat. Alves va marcar al 92. Messi, ahir, va fallar el penal al 94. I, ves per on, els citizens que havien perdut se’n van anar contents perquè s’havien salvat de la sentència de mort. I nosaltres, havent fet una exhibició, apaguem la tele empipats. Futbol. Finalment ha tornat la millor competició del món. No hi ha res com la Champions...
