Tota una vida Dedicada al Girona

GironaEl Girona viu un dels millors moments des que va ser fundat el 23 de juliol del 1930. Avui rep l’Alcorcón (19 h) en una oportunitat daurada per quedar a un pas del primer ascens a Primera. Però no sempre ha sigut així. Amb un posat amable i la visió que li dona l’experiència, Jordi Masa (Girona, 1953) recorda el passat d’un club en què ha fet gairebé de tot: hi ha sigut jugador, segon entrenador i impulsor -juntament amb altres persones- d’una associació de petits accionistes quan es necessitava aclarir la situació econòmica de l’etapa Gusó.

Era molt petit quan els seus pares el duien a l’antic camp de Vista Alegre. “Els diumenges eren una festa familiar: ens trobàvem tots al carrer del Carme per anar a futbol”. Aquell estadi va viure les primeres tardes de glòria per als gironins. “Recordo els grans ambients a causa de la rivalitat existent amb els altres equips de la província, com el Figueres”. Derbis que avui queden llunyans, però que els socis i aficionats de l’època mai oblidaran: “Era un camp molt acollidor i familiar que donava molt de caliu i pressionava molt els contraris”. Va formar part del juvenil i va tenir fitxa del primer equip, tot i que no hi va debutar, en unes condicions que no tenien res a veure amb les d’ara. “Entrenar era un patiment constant, només vèiem la pilota un cop a la setmana; tant de bo haguéssim tingut les facilitats que hi ha ara!” De mica en mica, Vista Alegre s’anava fent petit. I llavors va aparèixer Montilivi, inaugurat una tarda d’agost del 1970 contra el Barça: “Recordo que el preu de les entrades era de 150 pessetes, va ser un dia inoblidable”.

L’equip, llavors a Tercera, aplegava grans jugadors que Jordi Masa recorda -amb molta estima- pràcticament de memòria: “Jugaven Subirats, Pagès, Busquets, Flores... Aquell era un equipàs que marcava gols a cabassos i ens feia gaudir de valent”. Un equip que, al cap d’uns anys, aconseguiria l’ascens a Segona B, però al qual sempre li va faltar l’estabilitat de la qual gaudeix avui l’entitat. “La tranquil·litat ho és tot, en el futbol i en la vida. Sempre hi havia problemes econòmics; eren èpoques convulses i s’incomplien els pagaments”, recorda.

Al costat de Xavi Agustí -“l’entrenador que més m’ha marcat”-, la temporada 1991/92 l’equip va arribar a l’últim partit a Salamanca depenent de si mateix per aconseguir l’ascens a Segona. “Ho teníem a la butxaca, perquè amb un punt en fèiem prou; va ser una llàstima”. Per fi, el pas endavant que reclamava l’equip va arribar el 2008. “Ningú comptava a pujar a Segona, tot va anar de cara i va ser clau per a l’explosió del club”. Fins que els problemes econòmics van tornar a aparèixer i van fer trontollar els fonaments del club. Un cop més, Jordi Masa no va restar indiferent. “Tots hem posat el nostre gra de sorra per arribar fins aquí; ara toca mirar endavant, ja que estem en bones mans”. Com bé explica, “hem penjat d’un fil més d’un cop, però tenim més vides que un gat: tant de bo aquest gat revifi i tinguem una llarga vida de triomfs a Primera”. Llueix amb orgull ser el soci 1.983, de la mateixa manera que treu pit de veure el seu club aixecar-se després de la fatídica patacada davant el Lugo. “Aquell dia vaig plorar, però mirant-ho amb perspectiva, potser no tocava pujar. Si va passar, és per alguna cosa”. I, per demanar, que no quedi: “Estem tardant massa a posar el nom d’un carrer a Pablo Machín. Ens ha tret de la misèria”.

Fidel al seu ritual, Jordi Masa tornarà a animar l’equip davant l’Alcorcón. “Passo nervis fins que arribo al meu seient, gairebé dues hores abans i amb l’estadi pràcticament buit. No em relaxo fins que veig els jugadors escalfant”. De l’ascens, i del futur, encara no en vol parlar. “Hem de tocar de peus a terra; pujar està gairebé fet, però s’ha de culminar. Quan siguem a Primera, ja veurem com ens en sortim”. Que tinguem sort, Jordi.