Els ultres juguen millor a Segona

BarcelonaEl carrer s’omple de fum de bengales. Entre la boira, figures anònimes: la bufanda i les ulleres de sol els tapen mitja cara. Calaveres, martells o llorers il·lustren tant la roba com la pell de la columna que avança entre càntics. Els diumenges en aquest carrer hi predominen els caps rapats. En determinats partits, als colors de l’equip s’hi suma el blau i vermell dels furgons policials que vigilen els voltants de l’estadi. És la desfilada d’un grup ultra des del seu local fins a la grada.

És el cortejo i té els càntics com a banda sonora. Els ultres busquen el rival ignorant l’aficionat corrent; el menyspreen perquè mira el partit assegut i criticant els jugadors del seu equip. Són els “comepipas” i juguen en una altra lliga. “Aquests grups no pensen «Demà juga el Barça contra el Madrid». Pensen: «És la meva grada contra la seva i només val guanyar». I aquest partit no es decideix a peu de gespa”. Així defineix l’historiador Carles Viñas la filosofia amb què els ultres entenen el futbol.

El mot italià ultra descriu els que viuen l’esport d’una manera extrema. Animar i defensar els colors de manera extrema: l’equip i la grada són el centre de les seves vides. Ser ultra és deixar-s’hi la gola; asseure’s és una ofensa. “Els ultres no seuen, si vols seure marxa!”, etziba el portador del megàfon a la cara d’un primerenc.

Tant és que el partit estigui perdut o el descens sentenciat; el jugador número 12 ha d’estar a l’altura. “És una mentalitat radicalment contrària a la del futbol modern, on el joc és un producte i l’espectador un consumidor”, explica Viñas. Fidelitat, identitat i tradició per sobre de tot. Aquesta manera de viure el futbol cada vegada es veu menys a Primera: les categories inferiors són els bastions contra el futbol modern en què els ultres juguen millor. No s’hi veu la tècnica de Messi, però la connexió entre equip i barri és molt més intensa. El preu de les entrades i els horaris conviden a anar al camp. Difícilment cap magnat comprarà el club i hi ha menys seguretat; així s’hi pot entrar fàcilment alcohol, banderes i pancartes.

El partit no dura només noranta minuts i va més enllà de l’estadi: l’escalfament es fa al local on neixen els tiffos Un local que tots els veïns saben situar però completament hermètic per a qui no en forma part. Un espai clandestí, on només s’accedeix si algú de dins t’hi porta. Els fumadors s’agrupen al voltant l’entrada, flanquejant les portes i marcant territori.

Des de fora sembla un simple garatge i per dins decep. No s’hi veuen grans parets plenes de trofeus dels rivals vençuts. Aquests tresors es guarden lluny de mirades curioses i no és fins al moment de posar rumb cap a l’estadi que algú entra en una habitació dissimulada per sortir amb el material necessari per iniciar el cortejo. Comença el partit.

Units per un ideal

Qualsevol grada ultra té un nexe més enllà del club que la manté unida. Als Desperdicis, seguidors de la Unió Esportiva Sant Andreu, els uneix l’antifeixisme. Això fa que l’estadi d’aquest equip de barri s’ompli de gent de tota la ciutat. “Volem ser la grada ultra i antifa de Barcelona. Per entrar has d’estar disposat a combatre activament el feixisme”, diu Y.A., un dels fundadors, que prefereix que no es publiqui el seu nom.

Per a d’altres el nexe és el barri, la ciutat o un enemic comú. “L’Espanyol sempre ha viscut a l’ombra del Barça i del seu catalanisme hegemònic. La Juvenil vol construir una altra catalanitat, la dels exclosos, on conflueixen des de fills d’obrers immigrants fins a barcelonins benestants”. Així parla el Z.Q., membre de la Juvenil, un grup nascut per frenar la influència a les grades de l’Espanyol de les neonazis Brigadas Blanquiazules.

Als supporters de la Marea Azul els va unir l’equip del seu barri, el Vista Alegre de Castelldefels. Els supporters són aficionats més implicats que l’espectador corrent però que no arriben a la radicalitat dels ultres. Davant els intents durant l’últim any d’individus pròxims a l’extrema dreta i als Boixos Nois d’aconseguir el control de la grada, van optar per definir-se explícitament com a antifeixistes. “Des de llavors la relació amb la directiva del club, els veïns i la comunitat immigrant ha millorat moltíssim”, afirma B.B., fundador de la Marea Azul.

Si es parla de ciutat, al Vallès hi ha els Supporters Gol Sud del CE Sabadell, on el club “és l’únic que importa”, declara E.D., el seu president. Per això es reivindiquen apolítics, en part, pel record dels ultraespanyolistes Hooligans Vallès -ara expulsats de l’estadi-. “Aquesta temporada, que l’equip B ha compartit categoria amb grades antifes com els Desperdicis, hem tingut tensions perquè ens relacionaven injustament amb l’auge de l’extrema dreta a Sabadell. La ideologia de cada membre és indiferent mentre no actuï com a Supporters”, diu.

Des de Montilivi, els Girona Firm van viure l’intent fallit d’ascens a Primera del FC Girona al mes de juny. Es diuen apolítics, però sempre reivindicant l’estima a Girona i al club des del nacionalisme espanyol a través dels tatuatges als bessons, l’exhibició de banderes espanyoles i publicacions a les xarxes socials.

Política fora de les grades?

La política no es limita a l’exhibició dins l’estadi, també surt al carrer. Els membres de la Marea Azul són part activa de l’Assemblea de Joves de Vista Alegre i participen en les assemblees d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). A la grada llueixen pancartes contra la islamofòbia o la violència masclista. A fora, el seu compromís es manté amb accions petites però simbòliques. Quan un barri com Vista Alegre, amb un alt percentatge de veïns d’origen immigrant, es lleva ple d’adhesius que diuen Refugees you’re not welcome, són els membres dels Marea Azul els que els treuen.

En espais com la UCFR aquests supporters coincideixen amb altres graderies, com els ultres Desperdicis. La seva estètica i ideologia són fascinants per a determinats joves, i ho aprofiten per apropar-los a l’antifeixisme. Així fan de referent i eviten que es polititzin cap a altres extrems.

La implicació de grups com Supporters Gol Sud del Sabadell, que organitzen recollides d’aliments, és menys ambiciosa. Per a ells això no és política, sinó un servei a la ciutat. Reiteren la seva aversió als símbols dins la graderia: “Excepte dates assenyalades, com l’11 de setembre, que duem senyeres, o el 12 d’octubre, rojigualdas ”. Aquestes últimes també els acompanyen en els desplaçaments fora de Catalunya. “Però només acceptem banderes constitucionals, ni franquistes ni estelades”, afirma E.D.

Que alguns es diguin apolítics no vol dir que ho siguin. El cas més evident és el grup ultraespanyolista Girona Firm, hereu del Gerunda Sud. La línia que separa l’acció com a grup i la que duen a terme els membres individualment no sempre és clara. La majoria dels integrants fan publicacions antiindependentistes a les xarxes socials o, fins i tot, mostren pancartes robades a favor d’acollir refugiats de cap per avall, amb voluntat vexatòria. Dos membres han militat en partits d’extrema dreta com Plataforma per Catalunya o la Falange i durant el 9-N -en aquell moment Gerunda Sud- van intentar boicotejar les votacions a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Si aquests grups amaguen la seva ideologia és, segons Z.Q., amb deu anys a les grades ultres de l’Espanyol, perquè “l’extrema dreta viu acomplexada perquè està mal vista”.

A l’altre extrem hi ha el cas de les agressions a la sortida d’un concert neonazi el 12 d’octubre del 2011, que es va saldar amb la condemna a dos antifeixistes, membres dels Desperdicis. Tot i que l’acció no es va gestar a la grada, els mitjans van tractar els joves com a membres del grup ultra. “Quan es fan accions individuals, per a Mossos i periodistes és molt sucós involucrar-hi tots els Desperdicis”, diu Y.A. “Ara bé -afegeix-, no condemnarem mai la violència contra un nazi; és més, té el nostre suport”.

En qualsevol grada, un pilar imprescindible sempre és el líder. Són veterans respectats. Tots callen quan ells parlen; no dirigeixen, controlen. “Només quatre, literalment, portem la bengala dels Desperdicis tatuada al braç. Nosaltres érem a la grada del Sant Andreu abans que naixés Desperdicis”, explica Y.A., ensenyant el bíceps amb orgull. Tot i l’estructura horitzontal, el respecte al líder fa que les grades funcionin moltes vegades piramidalment. “Són com tribus, em recorden els rols de la presó”, reflexiona Z.Q.

El territori és clau, tant que pot portar conflictes entre grups afins ideològicament. “Desplaçar-nos al camp rival ja és una victòria”, afirma Z.Q. Entre els seus missatges de WhatsApp hi ha converses que demanen un “baile”, una baralla concertada per a la qual es concreta el lloc i, a vegades, quants hi participaran i fins i tot unes mínimes normes: si hi haurà armes o si és lícit atacar algú que ja ha caigut a terra. “Les cicatrius i els objectes robats són trofeus de guerra”, explica Viñas. Als locals, en habitacions lluny de mirades indiscretes, hi ha col·leccions de bufandes, samarretes o banderes preses a grups rivals, penjades del revés. “S’ha d’humiliar l’enemic, demostrar que ets més ultra i fer-ho a casa seva”, reconeix Z.Q.

Pressió policial

La violència ha anat disminuint, en part per l’augment de la pressió judicial i policial i la cooperació de les directives dels clubs. Els cossos de seguretat han sigut clau: la llei de l’esport del 2007 preveu que la policia pugui actuar als estadis i multes de fins a 650.000 euros per a comportaments amb risc per a la seguretat pública i que incitin l’odi.

A més, s’hi ha d’afegir la retirada de símbols feixistes i material perillós, com pals de banderes, i l’augment de la videovigilància. “Vigilem els partits on hi hagi grups que, per antecedents o ideologies confrontades, poden cometre actes violents o delictius”, expliquen dos agents de la comissaria general d’informació dels Mossos d’Esquadra, que volen mantenir-se anònims. Els Mossos s’informen abans dels partits a través de les xarxes socials i en reunions amb els equips de seguretat dels clubs. “La violència als estadis ha disminuït, tot i que no podem ser tan contundents respecte al que passa fora”, afirmen.

Gairebé tots els ultres es troben a l’exterior dels camps. En bars, locals, manifestacions i partits polítics. Sota la roba continuen duent-hi la samarreta de l’equip. No deixen de ser ultres: el futbol és el centre de les seves vides. Al camp es visibilitza la política, però s’exerceix a fora. Ho separa una línia molt fina.