OPINIÓ

Les vídues de Guardiola, 10 anys després

Just quan es recorda un equip màgic, el Barça ha quedat orfe de joc

Guardiola a Wembley el 28 de maig del 2011 / XAVIER BERTRAL

No podem viure en el passat, però no puc lluitar contra la nostàlgia. Ara fa 10 anys, el Barça va guanyar tots els títols jugant un futbol deliciós que provocava l'enveja de tothom. Una de les sensacions que recordaré sempre d'aquells anys era com respiraven els estadis quan hi arribava l'equip de Pep Guardiola. Els estadis tenen ànima, són com éssers vius. I, de mica en mica, aquella bèstia era domesticada. Quan el joc de toc del Barça imposava la seva llei, de la graderia anaven arribant sons d'admiració. Un reconeixement de la superioritat del rival. Aquell equip era tan excitant que aconseguia que tothom se sentís especial. Cada soci del Barça anava amb el cap alt de vacances, envejat pels altres. Recordo aquelles converses amb periodistes estrangers que envejaven els que podíem anar al camp cada setmana. Aquell equip va fer feliç la gent.

Què en queda, 10 anys després? Queda la màgia de Messi, la solvència de Piqué. Queda la fama. Queda la intel·ligència de Sergio Busquets, tot i que el vallesà viu una temporada complicada, com si de mica en mica el destí, cruel, li recordés que arribarà el dia que haurà de seguir el camí de Xavi, Iniesta o Puyol. Què en queda, d'aquell Barça? L'equip ha anat cedint metres, ha anat fent concessions, ofegat per la responsabilitat de tornar a regnar a Europa. Abans sortíem dels estadis amb el cap alt i, en canvi, després del clàssic tot eren cares de preocupació. Cal ser molt fanàtic per no veure que aquest equip pateix, que li toca millorar molt per poder ser campió d'Europa. Podria ser-ho? Esclar, els equips evolucionen dins de les temporades. Però fa bastant temps que el Barça ja no és el club més admirat com a col·lectiu. L'estrella de Messi amaga els defectes d'un projecte que es va veure sotmès futbolísticament pel Madrid durant molts minuts. A casa, al Camp Nou.

Què en queda, de tot plegat? Poques coses. Queda carregar una creu, la de sentir-te dir que ets una vídua de Guardiola. Ho acceptarem, soc una vídua de Guardiola. No vull viure en el passat, però tampoc el vull oblidar. Vull que sigui la benzina per arribar a noves finals, per trobar nous ídols. El destí, sempre entremaliat, ha volgut que un dels pitjors partits a casa del Barça des de feia anys fos contra un rival, el Madrid, que va ser capaç de guanyar la partida tàctica al mig del camp. On fa més mal. I que l'empat, frustrant, arribés just 10 anys després d'aquells sis títols. Una fita recordada pel club amb un vídeo, a les xarxes, on no apareixia la imatge de Guardiola.