Turisme 'dark': destinacions marcades pel misteri i els successos paranormals arreu del món

BarcelonaD’entre tots els misteris que envolten la naturalesa humana, l’irresistible atracció per tot el que resta ocult i misteriós ha sigut un dels que més pàgines ha omplert. Per què ens agrada passar por? ¿És possible que sigui per aquella sensació atraient de no tenir les coses sota control? La mort i l’acte de morir sempre han fascinat i esfereït a parts iguals: les lluites de gladiadors durant l’època romana, les fogueres a la plaça pública durant la Inquisició o les disseccions de cadàvers que organitzava Lluís XIV a Versalles per entretenir els membres de la Cort són només alguns exemples. I no són poques les pintures, partitures de música o pel·lícules que han explorat aquesta atracció tan contradictòria. Fins i tot la literatura gòtica de finals del segle XVIII va aconseguir transformar la por en tot un fenomen de masses. I això també va donar peu a visitar, per plaer, indrets misteriosos dels quals corrien llegendes de fantasmes o successos paranormals, com cementiris, castells o cases abandonades.

Fascinació per allò ocult

Encara que el turisme ‘dark’ [obscur en anglès] sempre ha existit, no va ser fins al 1996 quan dos professors de la Universitat de Glasgow, a Escòcia, es van inventar el terme mentre investigaven l’interès i la curiositat que tenen moltes persones per visitar localitzacions sinistres o marcades per suposats successos paranormals.

Una de les viatgeres que sempre s’ha sentit fascinada per la bellesa muda dels cementiris, els ambients apagats i decadents i els dies de boira és Míriam del Río, periodista especialitzada en temes culturals i històrics. L’autora ha viatjat fins a tres vegades als paratges solitaris d’Escòcia, terra de llegendes i castells amb llinatges tràgics. I dels penya-segats del nord ha acabat recorrent el món a la recerca de tota mena d’espais marcats per les històries més obscures, unes destinacions que ara ha plasmat en el llibre ‘Turismo dark’ (Luciérnaga, 2019). L’Hospital del Tòrax, a Terrassa; la ciutat fantasma de Prípiat, a Txernòbil, o el terrorífic ritual d’enterrament de morts dels Tana Toraja, a Indonèsia, són algunes de les destinacions que escullen els turistes d'arreu del món per anar-hi durant les vacances i que ara surten recollides a les seves pàgines.

Més enllà del morbo i l’aparent superficialitat, Míriam del Río considera que tots aquests llocs tenen al darrere una història de fons que obliga el viatger a reflexionar: "Normalment són espais amb una forta càrrega històrica que expliquen coses sobre tota una generació, o fins i tot de la humanitat". Per això, ella considera que el turisme ‘dark’ és un tipus de turisme que s’ha de fer amb consciència i respectant el rerefons tràgic que s’està visitant. Indrets com el camp de concentració d’Auschwitz o la Zona Zero a Nova York "no es poden visitar fent-se selfies", remarca Del Río, que considera que ha de passar un mínim de temps abans de voler visitar un lloc on acaba de passar una catàstrofe. "Quan fa dos anys es va cremar l’edifici Grenfell, a Londres, l'endemà ja hi va parar un autocar de turistes japonesos per fer-hi fotos", lamenta.

Visites amb consciència

Les pel·lícules o sèries de televisió sovint també contribueixen a banalitzar el turisme ‘dark’. És el cas de la sèrie ‘Chernobyl’, de la HBO, que ha multiplicat les visites a la zona des que es va emetre al maig. "És normal que augmentin les visites, igual que passa amb les localitzacions de ‘Joc de trons’", argumenta del Río. Tot i això, sí que creu que els visitants han de ser conscients, no només de la càrrega històrica que hi ha al darrere, sinó dels riscos als quals s’exposen. L’autora considera que, al final, aquesta afluència de turisme s’hauria d’aprofitar per contribuir a pagar les reconstruccions del lloc i ajudar a totes les persones que ho van perdre tot durant la catàstrofe, "però els governs no solen estar-hi interessats".

Finalment, també hi ha un tipus de turisme que va molt més enllà i que juga amb les experiències immersives en primera persona. És el cas del Sarajevo War Hostel, un allotjament que permet viure durant una nit com era la vida durant la Guerra de Bòsnia: sense energia elèctrica, aigua corrent o calefacció i amb sons constants de bombarders. O una agència d’oci mexicana que ofereix l’oportunitat de viure durant una nit com és la perillosa travessa que fa un immigrant il·legal quan vol creuar la frontera als Estats Units. "És necessari?", es pregunta del Río. En tot cas, hi ha una cosa que és segura: "Després de l’activitat te’n vas cap a casa, així que mai et podràs sentir com una persona que després sí que no hi pot tornar", conclou.

AMÈRICA

Hotel El Salto, Colòmbia

Aquest antic hotel era un esplendorós edifici construït als anys 20 que va allotjar a la ‘crème de la crème’ colombiana i que tenia vistes al salt del Tequendama, una cascada d’aigües abundants que, per culpa de la contaminació, un dia va perdre el seu encant i, no se sap per què, es va convertir en el lloc predilecte de molts suïcides per acabar amb la seva vida. Era tanta l’afluència de salts mortals, que els habitants de la zona anaven a passar-hi l’estona per veure com es tiraven. Fins i tot els periodistes arriscaven la seva vida per aconseguir bones fotos de la caiguda o per agafar les cartes de comiat. L’hotel va tancar als anys 90 i des d’aleshores està abandonat, però moltes persones asseguren que a dins hi passen tota mena de fets paranormals.

EUROPA

Oradour-sur-Glane, França

La pau i tranquil·litat d’aquesta petita població del centre de França es va acabar el 10 de juny del 1944, quan un regiment de les SS hi va entrar i va matar més de 600 habitants, per un motiu que encara es desconeix. Avui dia encara es pot veure el poble tal com va quedar, aturat en el temps, amb els cables elèctrics dels tramvies i les cases abandonades. "És un exercici brutal per entendre què és la guerra", explica Míriam del Río.

Pont Overtoun, Escòcia

Ubicat a la ciutat de Milton, aquest misteriós pont ha sigut l’escenari de suïcidi de més de 600 gossos des dels anys 90. Segons han pogut observar diversos testimonis, quan els animals s’aproximen al pont, de 15 metres d’alçària, es queden mirant en un punt fix i després corren espitats fins que salten de la construcció i moren. Una de les explicacions que han trobat els científics és que hi ha alguna olor a sota del pont que els atrau irresistiblement.

ÀSIA

Funerals dels Tana Toraja, Indonèsia

Si hi ha una cosa que fa única aquesta ètnia és la manera com enterren els seus morts. Per començar, mentre la família reuneix els diners per al funeral, conviu amb el cos embalsamat a la mateixa llar i fins i tot se li ofereix aigua, menjar i tabac. Un cop es fa el funeral, es fan sacrificis de nombrosos porcs i búfals, cosa que converteix els carrers en tot un riu de sang. Després el cos és depositat en coves tallades en roques o en taüts que pengen de les parets de les muntanyes o penya-segats. Però aquí no acaba tot: cada tres anys es torna a treure el difunt de la tomba, se’l neteja, se li canvia la roba i se’l passeja per tot el poble.

ÀFRICA

Fortí d’Elmina, Ghana

També conegut com el castell de São Jorge da Mina, va ser construït el 1482 pels portuguesos i es va convertir en un dels principals punts de tràfic d’esclaus a l’Àfrica. Encara avui és possible veure els calabossos inhumans amb què els tenien retinguts durant mesos abans del seu viatge al Nou Món. "Notes una energia molt forta impregnada en l’ambient", assegura Míriam del Río.

OCEANIA

A la recerca del ieti, Nova Zelanda

Sembla que l’abominable home de les neus no només es podria trobar a l’Himàlaia. A Nova Zelanda corren moltes llegendes maoris sobre un tal Moehau, una bèstia enorme i terrorífica que concorda bastant amb la descripció que s’ha fet del ieti. Fascinats per la història, els europeus van organitzar moltes expedicions entre els anys 30 i 90, i fins i tot van assegurar haver fet algun avistament. Encara avui són molts els casos de turistes que afirmen haver vist aquesta criatura misteriosa.