La bressolcràcia ‘millennial’ (i Bimba Bosé)
Començo a sac i així vostès entendran a què em refereixo. Durant les últimes setmanes de la moda hem vist ocupant llocs de rellevància a les passarel·les i als photocalls -totes dues feines igual de ben pagades...- les següents persones: Presley Gerber (fill de Cindy Crawford ), Kitty Spencer (neboda de Lady Di i hereva dels seus ulls), Vera i Viola Arrivabene (filles de la princesa Bianca de Savoia-Aosta ), Talita Von Furstenberg (neta de la dissenyadora Diane Von Furstenberg ), Lily-Rose Depp (filla de Johnny Depp i Vanessa Paradis ), Paris Jackson (filla de Michael Jackson ), Sofia Richie (filla de Lionel Richie ), Sistine i Sophia Rose Stallone (filles de Rambo ), Levi Dylan (net de Bob Dylan amb tantes ganes de fama que hauria anat ell a buscar el Nobel...), Brandon Lee (fill de Pamela Anderson ) i un llarg etcètera de millennials deluxe que les marques paguen a preu d’or.
No és que estigui en contra de l’ocupació juvenil, ans al contrari! Coneixedor com soc de les misèries que passen els becaris als quals ningú dona feina tot i fer-ho molt bé, el que em sap greu és veure que qui triomfa sigui aquesta quitxalla vip. Perquè si el missatge és aquest, què poden fer la resta? ¿No cal que estudiïn disseny, no, si les col·leccions les firmen les famoses? ¿No cal que vagin al gimnàs a esculpir-se, no, si el cognom pesa més que la planta? ¿I no cal que aprenguin a desfilar, tampoc, no? Si, total, al final el que importa per obtenir un bon contracte són els pares, per què esforçar-se? Quin missatge llancen les marques que donen feina precisament als joves que menys en necessiten? A mi, particularment, em sembla el pitjor de tots... El que diu que la meritocràcia no existeix. I un altre -igual de trist-: que en el fashion business el que més importa ja és només el xoui no la creativitat.
Tot i això, els milers de likes i de reproduccions que tenen les fotos i vídeos a les xarxes de tots aquests cadells de la jet internacional avalen comercialment que les marques tirin per aquest camí. Potser la clau seria que alguna marca important volgués afegir una mica de discurs a les seves creacions i fes bandera de contractar només gent jove anònima i professional per a les seves presentacions. Llavors, la responsabilitat seria d’aquesta generació que tant complicat té el seu futur laboral, que podria triar entre comprar-se aquella roba d’una firma compromesa amb ells o deixar-se portar per la histèria de posar-se el mateix que els fills i nets de persones que no saben ni per què són famoses. O s’imaginen algú de 18 anys idolatrant Lady Di, que en fa 20 que va morir? I cantant una cançó de Lionel Ritchie? A mi em costa...
I parlant d’hereus de la fama, aquesta setmana ens ha deixat abans d’hora una figura que tenia bastant d’atractiu heretat però que havia treballat per tenir també entitat pròpia. Amb 41 anys, Bimba Bosé ha mort havent-nos donat algunes lliçons a tots plegats. La primera: mai va mostrar una mala cara a la premsa. Explicava que tenia metàstasi als ossos, al fetge i al cervell amb naturalitat i pau mentre d’altres s’enfaden perquè els fan fotos quan no van maquillades. En segon lloc, cal destacar que va treballar fins a última hora, amb una situació de salut ja molt complicada. De ben segur, pensant en el futur de les seves dues filles. I en tercer lloc, em sembla ressenyable que, el dia de la seva mort, va rebre el comiat de persones de tots els àmbits, bona mostra que el que acaba prevalent és la persona, per sobre de les estètiques o vides més dissonants. Famosos de tota índole tenien algun record amb ella. No només els del seu sector. Bon senyal.
Un horitzó propi
Neta del torero Dominguín, neta de la musa d’Antonioni Lucia Bosé, neboda del cantant Miguel Bosé, neboda de la model Paola Dominguín... S’hauria pogut guanyar la vida venent exclusives, col·laborant en programes o anant a realities de tota mena. Però va apostar per la seva creativitat i pel seu estil propi, que segur que va fer canviar d’idea alguna marca que li hauria ofert un contracte. Quan una persona mor, el públic en general ho oblida tot i tendeix a fer-la bona. En el context periodístic, és habitual fixar-se en si la persona estava sobrevalorada o no en relació a l’obra que ens ha llegat. Debat que, per cert, arriba sempre en el pitjor moment.
En el cas de Bimba, crec que avaluar-la en relació als orígens és poc intel·ligent. Si no hagués estat per la seva família -respecte a la qual es confessava encantada de tenir en una “llunyania propera”-, és cert que no haurien tingut tanta difusió moltes de les coses que ha fet en moda, interpretació o música. Però de la mateixa manera, la crítica l’hauria jutjat amb més generositat. O sigui que, sigui quin sigui el veredicte de cadascun de vostès sobre el seu llegat creatiu, suposo que compartiran amb mi que, en el mediocre panorama rosa de somriure al photocall, és merescut un aplaudiment a qui es va atrevir a ser un vers solt.
I a propòsit del tuit-resposta de l’articulista de l’ Abc Antonio Burgos al de Miguel Bosé en què lamentava la mort de la seva neboda, no puc més que traslladar-los-hi perquè opinin vostès mateixos. “Bon viatge Bimba, la meva còmplice, la meva companya, el meu amor, la meva filla estimada. Guia’m”, va escriure el cantant en homenatge. “Bon viatge on? Caram amb el laïcisme de la moda aquesta de l’«allà on sigui»”, va contestar-li el periodista, que deu voler obligar tothom a anar al cel. O a l’infern, ja que si triés ell, alguns crec que ho tindríem pelut... En fi, que a cadascú el jutgin per la seva obra.
