Estils 17/02/2020

Guia per anar al Carnaval del Brasil i no perdre’s

La popular festa es viu arreu del país i barreja alegria, exaltació musical i crítica social

Joaquim Piera
5 min
Un moment del Carnaval de Brasil a Rio de Janeiro el 2019

SAO PAULOSí, el Brasil és el país do Carnaval. Indubtablement. En primer lloc, per capacitat de mobilització, amb concentracions superiors al milió d'assistents, com al Galo da Madrugada, a Recife, o el Cordão da Bola Preta, a Rio de Janeiro. En segon lloc, perquè ha convertit la festa en la principal expressió de cultura popular, amb una riquesa musical i artística única. I també perquè manté l'esperit de protesta, enguany amb el president ultra Jair Bolsonaro a la diana.

El primer que se sol fer és aturar-se, amb ulls de voyeur, en el llibertinatge que floreix al carrer, l'escenari per antonomàsia de la festa. Però la veritable fascinació arrela en la profusió d'un substrat cultural i folklòric originari de fa 400 anys i que va prendre la forma actual al llarg del segle XX. La força de la catarsi Carnavalesca és que ho impregna tot i converteix en potencials foliões (folls) totes les persones del país: infants, famílies, gent gran, ben i mal casats i joves passats de voltes.

Una de les participants al carnaval de Rio de l'any passat

El Carnaval brasiler és també una reivindicació de la negritud, de les arrels africanes i la seva contribució a la identitat nacional. Ara bé, que ningú s'equivoqui: aquesta no és una festa en què es cusin ferides socials, sinó una fotografia, moguda per l'eufòria de les celebracions però molt fidel, de la realitat econòmica del país. I això és reflecteix en dos aspectes quotidians molt visibles aquests dies: la inseguretat i l'elitització. Així, capbussar-se en la gentada del Carnaval de rua implica assumir el risc de patir un atracament en qualsevol de les modalitats locals: a punta de pistola, en un arrastão (o sigui, en manada) o en un subtil furt. Per això és aconsellable sortir al carrer sense res que tingui gaire valor: rellotge, mòbil, targetes i fins i tot sabatilles esportives cares. Els diners en efectiu són la solució per comprar alguna beguda als omnipresents venedors ambulants proveïts de neveres de porexpan i no patir un desmai per la canícula tropical.

'Blocos', 'blocos' i més 'blocos'

El Carnaval més genuí és el de rua, reunit en blocos que organitzen les associacions culturals de veïns. S'hi surt disfressat, es pula (balla) al so de les marchinhas –un estil que va ser la banda sonora del Carnaval fins als 50–, o amb samba, rock, funk carioca... el que sigui ballable i cantable. És la festa de les aglomeracions. Es democratitzen els espais públics. Alguns consumeixen, sense fre, drogues estimulants: s'esnifa el lança-perfumes, fet a base de cloroform i èter. I es fica, que és aquell flirteig que desemboca, sense necessitat d'intercanviar cap paraula, en un morreig tan intens com fugaç. Però aquesta ingestió d'alcohol i drogues és terreny adobat per a l'assetjament sexual, respost des de fa un parell d'anys amb la campanya de conscienciació Não é não (No és no).

L'essència és la mateixa arreu, però cada ciutat té un regust propi. Recife i la zona del nord-est té el ritme del frevo (el més antic, amb un bri de melancolia i saudades en algunes lletres), la ciranda i la percussió africana del maracatu. A Rio hi ha les marchinhas i la samba. I São Paulo, amb un Carnaval en alça, importa els ritmes d'altres estats.

Un moment de la desfilada de Carnaval pels carrers de Sao Paulo

La gent rica, amb la seva fòbia al povo (el poble), utilitzen la coartada de protegir-se de la violència per recloure's als camarotes (llotges) i zones VIP, patrocinats per grans empreses. El seu és el Carnaval dels blancs, de l'aire condicionat, de la polsera d'accés restringit, del festival de la silicona, les metxes rosses i els homes musculats.

Rio de Janeiro, el marc zero

La gran capital del Carnaval és la Cidade Maravilhosa, on la festa dura 50 dies. En el moment màxim magnetitza dos milions de visitants. Hi ha 450 blocos de rua i d'altres de no autoritzats, incomptables, que garanteixen diversió sense fi. Els hotels registren 100% d'ocupació i l'impacte econòmic a la ciutat és de 900 milions d'euros.

La joia de la corona és la desfilada de les escoles de samba, que el promotor cultural i periodista esportiu Mario Filho (germà del dramaturg Nelson Rodrigues) va tenir l'enginy, el 1932, de convertir en una competició. Està dividida per categories, amb un jurat que avalua fins a nou criteris i determina quina és l'escola campiona. Tot té lloc al Sambodromo, un estadi projectat per a aquest objectiu pel geni de l'arquitectura Óscar Niemeyer a l'avinguda Marquês de Sapucaí, que fa 700 metres de llarg i graderies per a 60.000 espectadors.

Un moment del Carnaval de Rio de l'any passat

I, tal com passa amb el futbol, a Rio tothom és aficionat d'una escola: la Beija-Flor, Portela, Mangueira... totes arrelades en una comunidade, o sigui favela, diferent. Les escoles es preparen tot l'any per portar a l'avinguda fins a 5.000 components disfressats i carros al·legòrics dotats amb tecnologia punta. Cada escola hi presenta un tema musical desenvolupat per un expert Carnavalesco, el samba enredo, que canten tots els participants, moltíssims plorant d'emoció, durant els 75 minuts de desfilada cronometrada. Les alas (cadascuna de les parts de la desfilada) estan sincronitzades i responen als requisits de la tradició establerts.

La presentació del Grupo Especial –13 escoles de samba considerades l'elit de la festa– es televisa per a tot el país i té lloc durant tota la nit de diumenge que ve a dilluns. Però al Sambodromo cada dia hi poden arribar a desfilar més de 30.000 persones i l'última escola es presenta amb la llum de l'alba. Les entrades van d'uns 90 euros, la més barata, fins als 1.100 euros les més cares, les dels camarotes on van els famosos brasilers. La millor opció és desfilar comprant la disfressa d'alguna escola, per un preu entre 130 i 370 euros, però les de les principals escoles s'exhaureixen mesos abans. L'experiència de trepitjar la Marquês de Sapucaí és per a tota la vida.

Els 'trios elétricos' de Bahia

Bahia és l'estat on és més present l'empremta dels esclaus africans, amb les religions Umbanda i Candomblé, la cuina i la música de percussió. És on va néixer el tropicalisme, amb Gilberto Gil, Caetano Veloso, Maria Bethânia i Gal Costa. Per Carnaval, però, és la terra de l'axê, un estil musical local nascut als 80, en una fusió d'afro, samba-reagge i pop rock que ha derivat en melodies encomanadisses. Hi brillen les muses Daniela Mercury, Ivete Sangalo i Claudia Leitte, cantants com Carlinhos Brown o Bell Marques i grups com Banda Eva o Chiclete com Banana. Tots ells es presenten en un invent de Bahia: el trio elétrico, que és la salvatjada de transformar un tràiler en un escenari portàtil de 6 metres d'alçada i uns 25 de llargada, amb una potència de 200.000 watts.

Els trios elétricos –el mateix que Carlinhos Brown va portar a Barcelona entre el 2004 i 2006– fan via en circuits urbans tancats. Els dos més emblemàtics són Barra/Olinda i Campo Grande. Hi ha tres possibilitats de participar-hi segons el poder adquisitius i les ganes de socialitzar-se. Els camarotes muntats per a l'ocasió poden arribar a tenir un preu diari de 550 euros. Per pular a peu de carrer cal comprar l'abadá (una espècie d'armilla) que permet entrar en una zona acordonada, i, segons qui actua té un preu d'entre 60 i 190 euros. La tercera opció és fer de pipoca, o sigui no pagar res, anant pels carrers adjacents o seguint els trios elétricos gratuïts, on les mesures de seguretat són inexistents.

Gilberto Gil al 'trio electrico' de Barra/Ondina el 2015

Veure els blocos afro, com el cèlebre Olodum, al nucli antic del Pelorinho ajuda a entendre, un cop més, que el Carnaval no és només caure rodó per la calor, el cansament i tot el que s'ha ingerit sinó que també és el resultat d'una història complexa, violenta i traumàtica de cinc segles.

stats