El 080 es declara ‘oversize’

Txell Miras i Miriam Ponsa afinen el seu instint comercial, Josep Abril torna i Sita Murt puja de to

Els contenidors marítims, la collita de l’arròs o esbrinar que hi ha al darrere d’una peça de roba. Per crear una col·lecció de moda la majoria de dissenyadors agafen un punt de partida que no saben ben bé on els portarà. I, molts cops, aquesta font d’inspiració arriba de la manera més inesperada. Almenys així es va copsar en les col·leccions de primavera-estiu 2017 que Txell Miras, Miriam Ponsa, Josep Abril i Sita Murt, entre d’altres, van presentar durant la segona jornada del 080 Barcelona Fashion a les instal·lacions de l’INEFC de Montjuïc.

Txell Miras segueix revistes d’arquitectura per Instagram i sent fascinació pels contenidors marítims que es reconverteixen en habitatges. D’aquí va sorgir el repte de crear una col·lecció a partir d’aquest imaginari industrial. Per això va escollir teixits que evocaven el mar (neoprè, impermeable, xarol, denim...) i els colors amb què pinten els contenidors. El resultat va ser intens i dual: per una banda, looks més comercials (amb bermudes, tops, faldilles i fabuloses jaquetes de pell) i, per l’altra, més conceptuals, com les peces desestructurades. A Miras li agrada esculpir la roba. I jugar amb els volums. I rellegir el seu propi estil des d’òptiques diferents, ja sigui la indumentària religiosa -com va fer en la premiada col·lecció de l’edició passada- o ara aquests misteriosos contenidors que solquen el mar i que tan rebé representaven els vestits en xarol blau nit. Sense perdre el seu caràcter, ha sabut afinar molt bé el seu instint comercial.

El mateix li passa a Miriam Ponsa, que sempre treballa des de l’emoció. En aquesta ocasió va investigar la collita de l’arròs. Va començar pel delta de l’Ebre, però finalment va virar cap al Sud-est Asiàtic, en un viatge inspiracional tan antropològic com paisatgístic. D’aquí en va treure moltes idees -i una elegantíssima paleta de colors- per aplicar en una col·lecció que li va sortir molt lluminosa. Amb un exquisit treball de cinteria va aconseguir representar les terrasses dels camps d’arròs en les jaquetes mentre que amb les granotes de seda i cremalleres emulava el moviment de l’aigua d’aquests mateixos camps. Ponsa va seguir fidel al seu estil oversize (genials els pantalons de cintura alta i volum) i a un tipus d’artesania amb cinteria que ja forma part del seu ADN.

Qui també va jugar molt amb el moviment i l’ oversize va ser Josep Abril, que tornava al 080 amb Behind, una col·lecció declinada en diferents tons de blau. Per això algunes samarretes tenien estampats que recordaven els desfilats que sempre s’amaguen. En aquest cas, ell volia reivindicar-los. Tant, que fins i tot va recuperar una manera de fer de les seves primeres col·leccions: abrics que per fora no tenen cap vora però quan els mires per dins tenen uns acabats fantàstics, amb els vius contrastats. Abril va seguir apostant per les peces trompe-l’oeil que demostren el seu domini de la sastreria: pel davant semblen un conjunt de bermuda i camisa o americana, però en realitat són una granota. També va presentar alguns pantalons i camises que -oh, sorpresa- ja es poden comprar a la seva botiga de l’Eixample de Barcelona, un espai que comparteix amb Miriam Ponsa i Txell Miras. Tots tres són conscients que alguna cosa està canviant en el món de les passarel·les. I no tenen cap por.

Més moda masculina

Els homes d’Abril no van ser els únics a trepitjar la passarel·la. També van fer-ho els de la firma Lyle & Scott, amb una elegància casual molt britànica. I els d’Edgar Carrascal, que va presentar Falcon, una col·lecció inspirada en la sensació de llibertat que va sentir en veure una fotografia d’A.R. Gurrey Jr. Per això vol que el seu home floti, que fins i tot se senti aerodinàmic. I què millor que peces que adopten codis de la vestiment esportiva aplicats a la sastreria masculina. I viceversa. Per això les seves camises tenien màniga ranglan i coll de polo, les bermudes eren de lli i tan amples que recordaven les del beisbol del segle XX, i les dessuadores i americanes eren d’organza. Sí, sembla un mix, però Carrascal va saber-li trobar el to.

Qui també va buscar la inspiració en la barreja lliure i desacomplexada va ser Sita Murt. Tot i això, la firma encarregada de tancar la segona jornada del 080 no va sortir del guió: la seva segueix sent una roba elegant i versàtil, pensada per a una dona contemporània. Però aquest cop va pujar de to: pels colors inspirats en les espècies i per la barreja de fins a tres estampats en una mateixa peça i els sensuals jocs de superposicions amb teixit de reixeta. També van apostar per les peces en moviment i oversize, com resumien a la perfecció els pantalons bombatxos combinats amb un treballadíssim top de punt, l’especialitat de la casa que reinventen estiu rere estiu. I és que l’instint comercial també el tenen ben afinat.

El caçador d’instants de la passarel·la

Dilluns va ser Celia Vela. Avui serà Blame. I demà Pau Esteve. L’il·lustrador Joel Miñana -sempre amb la llibreta a la mà i un davantal ple de llapis de colors lligat a la cintura-és un caçador d’instants de la passarel·la. I no ho fa per amor a l’art, sinó per encàrrec dels mateixos dissenyadors. Però això és ara, que ja té una petita cartera de clients. La seva aventura com a il·lustrador va començar quan era estudiant de moda i s’escapava a les desfilades a practicar. Tal qual. Després enviava els seus dibuixos a les marques per veure quina era la reacció. Amb Escada -sí, Escada- li va tocar la grossa. Els va agradar tant el dibuix que l’hi van comprar per usar-lo com a imatge d’una invitació per a una festa. “Quan dius que has treballat per a Escada se t’obren moltes portes. Però si els va agradar és perquè alguna cosa faig bé, no?”, replica divertit Miñana, que també fa de professor de disseny a l’escola CTS de Sabadell.

Amb Celia Vela també va tenir sort. “Li vaig enviar unes il·lustracions, li van encantar i des de fa sis col·leccions dibuixo tot el que passa en el seu backstage ”. Ell és l’home silenciós que deambula entre les models quan les pentinen, les maquillen i les vesteixen. També quan esperen la seva entrada a la passarel·la. El que tothom fa amb mòbils i tauletes, ell ho fa amb un quadern i llapis. El seu estil està molt definit. “Treballo amb una taca etèria i sempre dibuixo les models amb els ulls tancats, tot una mica místic. Vull que el dibuix tingui una mica de mi, però també de la marca. És una feina molt estimulant”. El mateix pensa la dissenyadora gràfica Lucy Davis, que es va estrenar com a caçadora d’instants precisament ahir, durant la desfilada de Miriam Ponsa. “Només era una convidada més, però dibuixar en directe és tot un repte”. Tant, que divendres al matí empalmarà quatre desfilades més. I per amor a l’art (de moment).