Nostàlgia
Estils  /  Estils de vida 14/12/2022

Generació X, la més 'cool' de totes

Un llibre s'endinsa en els referents emocionals que van marcar la generació nascuda entre els anys 1965 i 1980

3 min
Un walkman, un dels símbols de la generació X

BarcelonaQuè és la generació X? Té alguna cosa a veure amb els boomers? Els mil·lennials estan al cas de la seva existència? Què en queda, més enllà d’unes quantes bandes sonores mítiques, els records i batalletes que sempre apareixen a tots els sopars i infinitat de carpetes forrades amb fotos d’ídols desitjadíssims? L’imaginari compartit és senya d’identitat a l’ADN de les generacions, i en el cas de l’X aquest imaginari és més present, més evocat, més enyorat que cap altre. Nostàlgia? Per què no? Un sentiment proscrit per als que no el toleren, els presentistes acèrrims. Núria Pérez fa anys que busseja pels hemisferis emocionals que conformen els trets distintius de la generació nascuda entre el 1965 i el 1980. Primer amb l’exitós podcast Gabinete de curiosidades i ara amb Gabinete X. Un viaje por las historias y los objetos que construyeron una generación (Planeta). És un llibre de relats que explora els referents visuals, audiovisuals, musicals, estètics i conjecturals, la vestimenta, la iconografia urbana, etc. que va caracteritzar la joventut que va formar la seva consciència i imaginari durant la segona meitat dels anys setanta i tots els anys vuitanta, aproximadament. Referents? Doncs molts. El walkman, l’aparell portàtil per escoltar cassets. Les cabines de telèfon, tan característiques i avui en demolició per l’imperialisme de la telefonia mòbil. La música de Nirvana. Els videoclubs. Els primers videojocs rudimentaris, des de l’Atari i l’Spectrum fins a la Super Nintendo, aproximadament.

Una antiga cabina de telèfon en una imatge d'arxiu.
Un vídeoclub, un espai de referència de la generació X.

“D'una banda, la nostàlgia és inevitable perquè va unida a la infància, temps ple de moments feliços i lliure de preocupacions. Passa a totes les generacions. Tots hem sentit els nostres pares i avis parlar de la seva joventut. Ara ens toca a nosaltres, i aviat els tocarà als nostres fills”. Però afegeix immediatament: “Recordar la joventut amb estimació no significa obligatòriament que sigui la millor època de la nostra vida”. “A mi, per exemple, m’hauria encantat créixer avui dia, amb la quantitat d’informació que tenim disponible, la facilitat per viatjar...” Per a l’autora, no és cap llosa ni similar pertànyer a l’última generació analògica, tot el contrari, és un privilegi. I posa exemples: va començar a treballar quan les coses encara eren lentes, quan buscar informació portava el seu temps, quan encara calia exercitar la paciència o l’enginy per trobar solucions. Tot era més tangible que ara, i això generava records més intensos. Això és meravellós.

Vegem les tres claus de la generació X a criteri de Pérez. En primer lloc, la capacitat d’adaptació, perquè van ser els primers a haver d’adaptar-se al món digital. En segon lloc, el desencant, perquè veien morir periòdicament tots els ginys audiovisuals i gadgets que es venien com la vuitena meravella del món, com el Betamax, el Flopi, el CD, el Laser Disc... I per acabar, la creativitat. Només cal pensar en la gran quantitat de looks, estètiques, modes visuals i musicals que va viure la Generació X: el grunge, l’acid, el fluor, el punk... “Érem meravellosament creatius, crec, al costat d’altres generacions molt més monotemàtiques”.

¿Detecta indiferència per part dels anomenats mil·lennials? “No, al contrari! Crec que ara fins i tot estem una mica de moda. Amb sèries com Stranger things, per exemple. O amb el revival musical de moltes bandes que tornen o bandes noves que reivindiquen la música d’aquells anys, o les botigues de roba on entres i sembla que estiguis al Seattle del 1987!” De fet, celebra que les seves filles adolescents s’emmirallin en aquells anys i que vulguin ser “cool” com intentàvem abans.

Un exemple molt aclaridor i eloqüent de com han canviat els temps –per a bé o per a mal, que cadascú ho jutgi per si mateix– que apareix en un dels relats és la història d’amor d’Ethan Hawke i Julie Delpy a Abans de l’alba (1995). Avui seria impossible de concebre tal com s’explica al mític film de Richard Linklater –el primer d’una trilogia molt X–: “Ja no posem en l’altre la mateixa atenció, tenim mil distraccions que ens desconcentren. Des del WhatsApp fins a les xarxes socials. Ara podem anar a una cita sabent-ho tot de la persona amb qui ens trobarem només mirant el seu Instagram". Demolidor, oi? 

stats