Quan l’ús de l’esquerra i la dreta no és indiferent

BarcelonaLes coses més senzilles s’envolten de misteri i ens recorden que el recorregut humà és complex, imbuït per mirades que a vegades veuen més enllà del que es veu habitualment.

Experiències trastocades per percepcions subtils, mons intangibles connectats amb forces i energies que no podem copsar... La superstició és la crida desesperada al refugi per respondre al que és inesperat, fins i tot imperceptible, que en l’imaginari ens amenaça. ¿I què hi ha de real en aquesta por, en aquesta amenaça latent?

Moltes tradicions religioses sorgeixen per regular aquestes supersticions populars. Regular-les, sí, però també reprimir-les o encoratjar-les depenent dels casos. ¿Què ens queda de superstició insostenible i de veritable protecció d’un ordre que ens depassa i ens penetra? ¿Com podem diferenciar-ho? ¿És la pèrdua de la por la finalitat de la creença, de qualsevol creença? ¿És la mort dels tabús i, per tant, la superació de qualsevol moral? ¿Sense temença, és possible distingir el bé del mal? ¿Ens hem de deslliurar de tot, també d’això? ¿O, al contrari, cal que tornem al reconeixement de l’espai sagrat, paradoxalment il·limitat? I en aquest espai sagrat, ¿quin paper hi té el cos?

Si creiem que ja tenim superat el món màgic dels antics, ¿què fem fent servir constantment paraules com sort? ¿A què ens remet exactament la malastrugança? I si tot són apories de la ment, ¿com podem conciliar-les amb la resta dels òrgans, ossos i teixits que ens formen com a éssers humans?

L’esquerra, no sempre negativa

Una simple mirada a les mans ens mostra un univers de significats per construir mons: les mans no només ens serveixen per tocar i elaborar la matèria, no són només el primer vehicle per copsar el món tangible, sinó també la porta a tota una realitat immaterial que es toca i no es toca.

Pensem en les estipulacions que diferents cultures i religions han establert sobre l’ús de la mà dreta i la mà esquerra. Sobta, d’entrada, la proliferació d’aquesta diferència tan marcada arreu del planeta i del temps, sovint amb un to fortament decantat cap a la dreta, des de la llengua de signes dels indis nord-americans fins als aborígens australians, des del cristianisme fins a l’hinduisme, marcant també molts idiomes en què dreta és sinònim de correcte, recte i benefactor.

En aquesta posada en escena dual, la dreta no sempre té tots els factors positius i l’esquerra els negatius: també en moltes tradicions espirituals l’esquerra ocupa un lloc complementari. No obstant això, sempre és un rol diferenciat: hi ha una importància marcada de com i per què s’utilitza l’una o l’altra. Una distinció que, en molts casos, ha portat a estigmatitzar les persones esquerranes. La por provoca un deliri que ens fa actuar d’una manera exacerbada; només quan deixem de tenir por podem veure el deliri: lligar a un nen la mà esquerra a la cadira perquè només escrigui amb la dreta, donar-li cops perquè deixi d’utilitzar-la o, directament, cremar els esquerrans argumentant que són l’encarnació del dimoni formen part d’aquests deliris fonamentats en la psicosi. Quan, recentment, el papa Francesc va declarar que l’Església hauria de deixar de banda els prejudicis contra els esquerrans, semblava manifestar aquesta voluntat de sortir de la por.

Hi ha una fina línia entre diferenciar i marginar, no sempre respectada. Moltes escriptures sagrades i tradicions espirituals diferencien dreta i esquerra en els seus usos sense per això marginar o estigmatitzar els esquerrans o les persones que han perdut la mà dreta o la tenen inutilitzada per diferents motius.

Aquest primer toc d’inici que marca les preferències de les dues mans es tergiversa fàcilment quan esdevenen tabús que la por popular no vol transgredir. Sovint aquestes primeres pautes físiques, pel caràcter manifest i públic, també serveixen per expressar un fervor religiós superficial i fàcil: “No només sóc més espiritual perquè utilitzo en públic la mà dreta, sinó que a més he de censurar qui no ho fa per reafirmar la meva creença”. Una vegada més, la por i la desconfiança ens porten al deliri, també social. Les comunitats d’aparença més religiosa tendeixen a centrar-se en aquests gestos en lloc de promoure el veritable esforç interior compassiu i desegocentrat.

Diferenciat, però complementari

Ara, distingir l’ús de dreta i esquerra segons els actes no implica, necessàriament, caure en la superstició més psicòtica i repressora.

Pot servir, per exemple, per prendre consciència de cada acte, de cada gest, dotar-los de plena consciència. En el budisme, els mudres són les posicions de les mans de Buda per expressar diferents situacions mentals, on la dreta simbolitza l’energia masculina i l’esquerra la femenina. Aquestes posicions s’utilitzen per meditar. En l’islam, més enllà de l’estricta demarcació de la dreta per menjar, l’ús quotidià de les dues mans es pot veure de manera complementària quan la dreta s’encarrega de posar i l’esquerra de treure; també amb els peus: amb la dreta s’entra, amb l’esquerra se surt. En la cal·ligrafia àrab, capital en l’art islàmic, trobem al llarg de la història coneguts artistes esquerrans. En l’hinduisme, el cos també implica la complementarietat del cosmos, on la dreta és rectitud, honestedat, imparcialitat, i l’esquerra, entre d’altres, bellesa i amabilitat. La mateixa Bíblia, encara que dóna un lloc destacat al cantó dret i parla de la dreta com a símbol de força, no estigmatitza els esquerrans.

Si bé moltes tradicions prioritzen la dreta en els gestos rituals (com el gest del senyal de la creu en els cristians o el dit índex en la testificació dels musulmans), que a nivell secular ha comportat la mà dreta per prestar juraments o saludar, també l’esquerra hi té un paper destacat, sovint complementari (acostar els palmells de les dues mans o situar-les obertes davant del rostre són signes típics de pregària en diverses comunitats). És possible, per tant, un ús diferenciat de la dreta i l’esquerra, un ús conscient per a cada gest i cada acte, sense caure en la repressió dels esquerrans. Saber diferenciar entre una ritualització del cos i el pur deliri.