Menjar-se Itàlia en 30 minuts

BarcelonaQue a Itàlia tot passa al voltant d’una taula moltes persones ho van descobrir amb l’obra de teatre Dissabte, diumenge i dilluns, escrita per Eduardo De Filippo fa 57 anys. En aquesta peça teatral, la napolitana mamma dels Priore prepara el seu aclamat ragú mentre la seva família entra en crisi i va teixint una endimoniada trama que veu la llum el dilluns. Concretament, a l’hora de dinar. Així, l’obra presenta una successió d’àpats que demostren que per als italians la cuina és plaer però també és litúrgia. Potser per això no és estrany trobar qui pensa que portar a terme receptes italianes és un procés llarg en el qual no ens podem endinsar dia a dia.

Per combatre aquesta idea, l’editorial Phaidon ha editat una versió d’ Il cucchiaio d’argento, un llibre internacionalment conegut com la bíblia de la cuina italiana i que allà encara es regala a moltes parelles quan es casen. L’obra original, que el 1950 va recollir les receptes més arrelades al país -pensant tant en cuines de particulars com en restaurants, trattories, osteries o tavoles caldes -, s’ha reconvertit ara en La cuchara de plata: Rápidas y sencillas recetas italianas, un llibre pràctic i quotidià que reuneix 100 receptes d’Itàlia típiques -i a vegades també tòpiques- sota un únic criteri: que es puguin cuinar en només 30 minuts.

La selecció de receptes del llibre, que costa 24,95 euros, pretén que cuinar menjar italià deixi de ser un fet excepcional. Segons la seva editora, Emilia Terragni, “és un llibre que serà d’interès per a tots els que els agrada el menjar italià, des de gent gran a joves; és un llibre per a tothom, dirigit a tots els que no tenen gaire temps per preparar els àpats, o no tenen la seguretat necessària per preparar receptes que requereixin un mínim temps d’elaboració”.

Terragni també remarca que, tot i que es va publicar fa més de 50 anys, Il cucchiaio d’argento “s’ha anat actualitzant contínuament per adaptar-se a la nostra vida contemporània, per la qual cosa avui conté totes les grans receptes de la tradició italiana i, a més, es poden fer fàcilment en el context d’una cuina contemporània, amb ingredients fàcils de trobar”. En aquest sentit, afegeix que han triat “les receptes tradicionals que la gent estima, però també d’altres una mica menys òbvies”. “Totes es poden preparar en menys de 30 minuts”, recorda l’editora del receptari, un dels molts que han sorgit de l’original, que inclou més de 2.000 receptes en total i no s’edita complet aquí des del 2007.

240 pàgines per devorar

L’adaptació, que té 240 pàgines, divideix les seves 100 receptes en sis capítols: aperitius, primers plats, segons, acompanyaments, postres i receptes bàsiques. En el primer grup, proposa deu antipasti entre els quals hi ha diversos tipus de crostinis, carpaccios, amanides i una panzanella, un plat menys conegut a base de pa moll, tomàquet i alfàbrega barrejats que pot fer les delícies de moltes persones ara que arriba la calor. A continuació, entre els 33 primers plats hi destaca absolutament la pasta. Penne all’arrabbiata, orecchiette amb bròquil i rigatoni amb salsa de cigrons són algunes de les creacions proposades, tot i que també hi ha sopes com la de créixens o una de pa amb tomàquet. Entre els segons plats, hi ha paritat entre els de peix -broquetes de vieira o salmó al romaní- i els de carn -fetge a l’estil del Vèneto o salsitxes a les deu herbes-. Completen el capítol ous escalfats a l’estil italià o frittates com la de pernil a la sàlvia.

L’apartat dedicat a les guarnicions és versatilitat en estat pur, ja que la majoria de receptes inventariades són plats per ells mateixos. De les 19 que es detallen, deu són amanides. Tot i això, entre les altres nou hi ha propostes exòtiques com bròquil picant amb iogurt, cols de Brussel·les amb ametlles i fesols cannellini.

El llibre dedica 14 receptes a l’apartat de les postres. Aquesta representació bàsica dels dolços italians conté des de creps variades fins a batuts, passant per dos clàssics de la pastisseria del país: el sabaiò -rovells d’ou, sucre i vi- i el pastís de peres i xocolata. En l’últim capítol del llibre, el de les receptes essencials, s’explica de manera resolutiva com s’han de fer set dels elements més bàsics de la cuina italiana: des del ragú fins a la beixamel o la mantega de sàlvia.

De ben segur que hi haurà lectors que descobriran que la cuina italiana en versió ràpida té molt més repertori que bullir espaguetis i coure una pizza congelada al forn. Potser si els Priore haguessin tingut aquesta versió reduïda d’ Il cucchiaio d’argento haurien pogut dedicar més temps a arreglar els problemes. Tot i que, ben mirat, amb un ragú casolà allà enmig, als afectats no els devien semblar tan greus com als espectadors del pati de butaques.