Més que forts, convé ser adaptables: "És molt millor ser esponges que pedres"

Barcelona"El que no et mata et fa més fort": encara que és una frase que es pot portar a col·lació davant de l'adversitat, no s'acaba d'ajustar a la realitat. És un dels mites que desmunta Alicia Álvarez, doctora en psicologia clínica per la UAB i experta en memòria emocional traumàtica, al llibre ¿Cuánto pesa tu mochila? (Arpa, 2024), on condensa 16 anys d'experiència de treball amb el trauma. Fins i tot hi ha confusió amb la definició, segons Álvarez: tothom pot viure un esdeveniment potencialment traumàtic, però no tothom desenvolupa un trauma, que és "la ferida que et queda després de viure un esdeveniment que desborda completament la teva capacitat d'afrontament". Si hi ha trauma, aclareix la psicòloga, el cervell es "desconfigura" i es manté en alerta perquè "creu" que el succés traumàtic està tornant a passar.

Que acabem generant un trauma depèn, entre altres motius, de la interpretació que fem de la situació i sobretot dels recursos que tinguem per afrontar-la, com ara la resiliència. "Si tens una bona resiliència, no arribaràs a desenvolupar un trauma", afirma Álvarez, que convida a parar atenció a l'exemple de la pedra i l'esponja. "Es diu que siguis fort com una pedra, però si et donen un mal cop et parteixes en mil bocins i no hi ha qui ho reconstrueixi", explica la psicòloga, mentre que "una esponja la pots sotmetre a una pressió enorme que, quan s'acaba, torna a recuperar la seva forma". Per tant, "és molt millor ser esponges que pedres", de manera que a la vida resulta més convenient ser adaptables que no pas forts.

Si bé no existeix un tret de personalitat resilient, tothom té resiliència i es pot educar: es tracta "d'una capacitat o habilitat d'autoregular-nos gràcies a una forma més flexible de pensar i d'afrontar situacions", escriu Álvarez en el llibre, que proposa diversos exercicis per fer-nos sentir millor i treballar la resiliència, com l'atenció plena, la introspecció, caminar, posar nom al que sentim, detectar què ens detona les accions de resposta al trauma, parlar-nos bé o fins i tot fer moviments oscil·lants -com ara en una hamaca o balancí-, que calmen com quan bressolem un bebè.

Una altra cosa és el creixement posttraumàtic, que només es pot produir en cas que hi hagi trauma, i que es dona quan s'és capaç d'integrar el que ha passat. Llavors, degut a l'esdeveniment traumàtic i al procés d'integració posterior, podem acabar sent una versió diferent de nosaltres mateixos, ja que el trauma "implica ruptura de creences, de la sensació de seguretat, de moltes coses que et feien funcionar", remarca la psicòloga.

No tothom reacciona igual

El fet és que tothom pateix esdeveniments potencialment traumàtics i no estan limitats a un màxim de desgràcies. En el llibre, Álvarez detalla que, segons els últims estudis, entre set i nou persones de cada deu pateixen un esdeveniment potencialment traumàtic durant la seva vida, i tres de cada deu estan exposades a quatre o més. Ara bé, "afortunadament el 80% de gent que en pateix no emmalalteix", subratlla Álvarez. Qui no emmalalteix, gestiona el trauma amb els seus recursos i integra el que ha passat, que passa a ser un record més, mentre que qui desenvolupa un trauma és primordial que cerqui l'ajuda d'un professional especialista, si bé els efectes del trauma pot ser que no es manifestin fins al cap d'uns anys.

"Segur que alguna vegada has sentit a dir que el temps tot ho cura", planteja Álvarez, que garanteix que amb el trauma això no funciona: "Si no hi intervenim, el pas del temps no para d'alimentar una ferida invisible". El trauma pot implicar la pèrdua de la sensació de control, pot ser esgotador i modifica la nostra manera de funcionar. Amb la mentalitat que hi ha alguna cosa que no funciona en tu i que se t'ha d'arreglar, l'habitual és proporcionar medicació o intentar modificar les conductes per estar millor, però amb el trauma considera que el focus hauria de ser un altre: "No es tracta tant d'arreglar com de recuperar la sensació de seguretat per desconnectar les estratègies d'afrontament desplegades".

Trauma en bebès i heretat

Durant molts anys es va pensar que els nadons no s'adonaven de res, però dels zero als tres anys és el període crític de generació de moltes funcions cerebrals i els bebès es poden traumatitzar. Segons la psicòloga, qualsevol cosa que ens passi de petits ens pot desestabilitzar, sobretot si la resposta de les nostres figures de referència no és l'adequada: el trauma a la infantesa sovint s'associa a l'aferrament.

Álvarez afegeix que "sembla que el trauma crida el trauma", i hi ha estudis que apunten que, si pateixes traumes primerencs a la infantesa, és més que probable que en pateixis d'altres al llarg del teu desenvolupament. A més, el trauma es pot heretar tant des dels pares com des dels besavis -s'estima que l'heretabilitat assoleix el 30-40%-: a través de l'epigenètica, amb la qual s'hereta la forma en què responem als esdeveniments potencialment traumàtics, i del comportament, amb la manera com ens tracten i eduquen. "El que heretem no és la patologia en si, sinó la susceptibilitat de poder-la desenvolupar", matisa.

Els capítols del llibre se succeeixen a partir de les vivències relacionades amb el trauma de Miranda, que es basen en fets que els han passat a persones reals i amb els quals potser ens podem sentir identificats. Tal com apunta l'autora cap al final del llibre, pot resultar revelador: "És possible que a hores d'ara t'hagis adonat que tens algun trauma no integrat. També pot ser que fins i tot hagis identificat què et comporta".

Hi ha alguns signes que ho poden estar indicant, com funcionar com si portéssim el pilot automàtic, tenir reaccions intenses que no es corresponen amb l'estímul que les activa, tenir pors irracionals, alguns hàbits i petites manies, dolors físics sense explicació mèdica -com ara, abdominals- o certs hàbits alimentaris. D'altra banda, quan és algú pròxim que està patint un trauma, Álvarez creu que caldria aprendre a aguantar els silencis, perquè "la major part de les persones només necessiten que hi siguem, sense dir ni fer res, només ser-hi".