Estils 14/03/2020

Ni prínceps blaus ni mitges taronges

Analitzem alguns dels mites més populars sobre l’amor romàntic, consolidats pels llibres, el cinema i la televisió

Aure Farran I Llorca
5 min
Ni prínceps blaus ni mitges taronges

BarcelonaPretty woman, Titanic o El diari d’en Noah en tenen la culpa. Ens han fet empassar la idea que l’amor romàntic i la parella perfecta existeixen. Però no ens enganyem. No existeixen ni la mitja taronja, ni l’amor etern, ni la parella ideal, ni els prínceps blaus, ni les dones 10. Així, doncs, de què va l’amor? Doncs just això és el que s’ha preguntat Marita Osés, autora del llibre homònim ¿De qué va el amor? (Ed. Luciérnaga). En aquest llibre, Osés s’ha proposat desmuntar les creences heretades sobre l’amor romàntic per arribar a la conclusió que les relacions de parella no són “la finalitat”, sinó una manera de trobar-se amb un mateix i amb algú altre. Osés alerta de la perillositat del mite de l’amor romàntic i explica que si avui dia les relacions de parella fracassen tan sovint és, en part, per la revolució que ha suposat qüestionar el paper dominant de l’home i que la dona disposi de més llibertat per decidir. Com explica l’escriptora, “el mite de l’amor romàntic complica la relació de parella perquè crea falses expectatives i genera molta frustració”. Per la seva banda, la psicòloga de l’Espai de Psicoteràpia Indàgora, Núria Arrebola, afirma: “Al cinema i a la televisió ens han venut una imatge de l’amor com una cosa passional i intensa, plena d’il·lusions, que ens fa sentir papallones a l’estómac. Això existeix, però és diferent de l’amor, és l’enamorament. Confondre aquests dos fets és molt perjudicial, perquè quan se’n van les papallones pensem que ja no hi ha amor”.

Francesc Núñez, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, afirma que “un dels mals de l’amor romàntic és que ens fa creure que està a les nostres mans decidir si som o no feliços, independentment de les condicions socials i del lloc que ens ha tocat al món. Bona part dels problemes de l’amor romàntic sorgeixen d’aquesta falsa creença que afirma que nosaltres podem trobar l’amor”. I això ens porta a altres mites que cal desmuntar: que la nostra felicitat depèn de trobar parella o que l’amor romàntic flueix amb naturalitat i facilitat. Marita Osés lamenta en el seu llibre “la quantitat de mentides que havia acceptat sense qüestionar-les, mentides que la societat ens segueix transmetent impunement, tot i que els seus efectes sobre les nostres vides són nefastos”.

La mitja taronja no existeix

Trobar l’amor de la meva vida. Qui no ho ha desitjat alguna vegada? Doncs, en realitat, aquest mite de la mitja taronja l’únic que fa és afirmar que som persones incompletes si no trobem algú amb qui fer vida de parella. Marita Osés assegura: “Per culpa d’aquest mite, trobar la mitja taronja és l’objectiu d’un gran nombre de persones. Trobar algú que les validi. Com si no fossin vàlides per elles mateixes”. Per a Francesc Núñez, aquesta és una realitat que encara avui condiciona més les dones. “Les dones, aparentment, haurien d’estar en una situació d’igualtat respecte als homes en el tema de les relacions de parella, però no és així. Aquesta suposada llibertat i autonomia a l’hora de buscar parella funciona molt millor en els homes que en les dones, que de vegades tenen altres desitjos o exigències que venen marcades per uns límits o tempo que els homes no tenen”.

Ell o ella em farà feliç

Aquest mite és un dels més perversos, ja que carrega tota la responsabilitat de la nostra felicitat en l’altra persona. I és que si creiem que la nostra parella ens ha de fer feliç, automàticament estem assumint també que si la cosa no va com esperem, serà també directament responsable de la nostra infelicitat. Marita Osés ho defineix com “una infantilització de l’ésser humà, com entestar-se en seguir sent nens dependents del pare i la mare, que són els responsables de donar-nos el que necessitem per viure. Com si el nostre únic recurs fos atraure, seduir, conquerir algú perquè ens solucioni la vida”. Ho rebla la psicòloga Arrebola: “D’això se’n diu cosificar la persona, tractar-la com un objecte per aconseguir ser feliç jo (espòiler: ni així s’aconsegueix)”.

El príncep blau i la dona 10

Marita Osés repassa en el seu llibre algunes coses que ens van fer creure sobre homes i dones, expectatives que també condicionen les relacions. Sobre els homes, tradicionalment s’ha apostat per buscar com a parella homes forts (“Els homes no ploren”) que fossin una mena de guardaespatlles armats amb un trepant i un escut per protegir les pobres dones indefenses. Respecte a les dones, havien de ser obedients, sacrificades, físicament atractives, discretes i incondicionals. Som-hi, que no ha estat res! I és que, com apunta Osés, “així com en el cas dels homes l’amenaça era no ser ningú, en el de les dones era no ser estimades”. Per la seva banda, el professor de la UOC, Francesc Núñez, lamenta que encara avui algunes dones situïn l’amor en el centre de la seva vida, ja que això les pot portar a ser més dependents i vulnerables. En les relacions amoroses, al marge de saber mantenir la llibertat pròpia i la de l’altre, “és important posar uns límits per construir relacions felices. Mentre no ho fem, la relació serà perjudicial per a algun dels dos i es regirà per la dominació, en molts casos, de l’home sobre la dona”.

I van ser feliços...

Un altre mite que cal desmuntar, el de la parella feliç per sempre més. Aquí, un cop més, hem de culpar el cinema, la televisió i les novel·les romàntiques, que ens mostren parelles (i per extensió famílies) on tot són flors i violes. En realitat, la vida en parella demana dosis ingents de paciència i comprensió. La relació cal cuidar-la i treballar-la, partint del nostre propi benestar. I també cal parlar. Molt. Hem d’expressar els nostres sentiments i no esperar que l’altre endevini què sentim o què ens passa pel cap. I hem de ser conscients que l’absència de conflicte és un altre mite. En tota relació hi ha moments de tensió i diversitat de criteri i opinió. “El conflicte t’obliga a parar i reflexionar -apunta Marita Osés-. I la clau perquè la parella es consolidi o no és l’actitud que prenguin els dos davant el conflicte”. Núria Arrebola afegeix: “Hi ha gent que pensa que estar en parella és l’última parada,i quan s’hi troben se’n despreocupen. El problema ve quan esperem que les coses es produeixin espontàniament, que flueixin”. És més realista saber que quan ens trobem dues persones que volem un projecte en comú hi aportarem les nostres individualitats i característiques pròpies, i que la qüestió serà veure com trobem un espai comú”.

No, la gelosia no és amor

I un últim mite que cal desmuntar amb extrema urgència és aquest: “Està gelós perquè m’estima”. Fals! I cal cridar-ho ben fort, especialment entre els adolescents, que sovint confonen la gelosia i la possessió amb l’estima. Un estudi del 2018 mostrava com gairebé la meitat dels nois adolescents pensen que la gelosia està relacionada amb l’enamorament, enfront del 25% de les noies que pensen el mateix. La gelosia, juntament amb la ira, explica Francesc Núñez, és una estratègia de dominació apresa, “ja que és una manera d’imposar-se”. En moltes relacions no es fa res per evitar-la, per aquesta creença que és inherent a l’amor, i fins i tot es justifica. Però el sociòleg adverteix de la necessitat d’“una educació moral i de control d’emocions” perquè no s’utilitzi com a “xantatge emocional”. Per la seva banda, Núria Arrebola, psicòloga, alerta que la gelosia és un senyal d’alerta: “El primer és veure quina situació s’està vivint, valorar bé què està passant que desencadena aquest sentiment i veure quin és el malestar que hi ha més enllà d’aquest sentiment”.

stats