On no arriben les paraules

El dolor ens empeny a moure'ns, a buscar i a investigar

Les persones portem dins nostre cert nivell de dolor o sofriment que ens empeny a moure’ns, a buscar, a investigar. Aquest sofriment pot tenir causes quantificables com pot ser una pèrdua, una carència en la nostra infància, o altres múltiples justificacions, però també pot tractar-se senzillament de sofriment existencial. Ens movem en prendre consciència i palpar l’existència d’un buit, d’un dolor profund, intern i inherent a la vida. Qui no s’ha preguntat: qui sóc? D’on vinc? Què és la vida? Per què és finita? Té sentit l’existència? Una vegada ens permetem escoltar i, al mateix temps, constatar la incertesa de qualsevol intent de resposta a aquestes grans qüestions existencials, comença l’aventura de la consciència, un camí de no-retorn, una via transitable quan som capaços d’obrir el cor i la ment.

Aquesta obertura és imprescindible perquè no és un camí fàcil, ja que, tard o d’hora, ens trobem amb una subtil barrera que són les paraules. Podem explicar a través del llenguatge la postura de meditació, els petits gestos que conformen els rituals, fins i tot l’actitud de la ment davant la immobilitat i el silenci, però més enllà d’allò que podríem considerar empíricament demostrable, s’obre un espai més gran de consciència difícil de definir. El mestre zen Setcho ho expressava en un poema: “¿Una paraula, set, tres o cinc, per captar la veritat de les miríades de formes de l’univers? No us en fieu. En la nit profunda, la lluna brillant il·lumina el vast oceà. La joia del drac negre que busqueu està aquí i allà, a tot arreu”.

Aprofundint en l’interior, sentint en lloc de pensant, podem percebre que formem part de quelcom més gran, que va més enllà de nosaltres, però quan ho volem transmetre descobrim que és molt difícil expressar allò que no pot ser explicat en paraules.