Pierre Rabhi: estimar la terra

Humil defensor de la sacralitat de la vida, impulsa projectes cada vegada més populars

L’escriptor d’origen algerià Pierre Rabhi.
Dídac P. Lagarriga
05/05/2016
4 min

BarcelonaPagès o intel·lectual? ¿Espiritual o arrelat a la terra? Però, ¿cal fer, sempre, aquestes diferències? Pierre Rabhi és un home senzill i humil a qui no espanta la pretensió ni la complexitat: la pretensió d’un món millor, la complexitat de conviure respectuosament amb un mateix i amb el medi. A vegades el món ens posa exemples d’aquest tipus, com si ens volgués dir: mireu, des del que és més simple s’assoleix la complexitat; i des del racó més humil s’arriba a cotes de sofisticació impensables. Una sofisticació que no beu de l’aparença ni de les filigranes discursives, sinó d’una altra aparent paradoxa: la sobrietat feliç. I què és la sobrietat feliç? Doncs, en primer lloc, una bufetada implacable al sistema consumista i depredador que ens assegura que no pot haver-hi felicitat des de la moderació i el decreixement. És, també, una mirada a la felicitat palpable, simple, que no s’erigeix en efímeres satisfaccions que esdevenen insatisfaccions permanents. És la felicitat de reverenciar la vida i la terra, d’aprendre d’elles, i és també la felicitat de mirar endins, en un mateix, i trobar l’equilibri que tant busquem fora.

“L’ecologia encarna la intel·ligència de la vida -afirma Rabhi-. Pot ser un autèntic camí iniciàtic, sempre que també sigui abordada justament des de la perspectiva del misteri, és a dir, del que no se’ns pot revelar pels mers fenòmens. Després d’aquests, opera una intel·ligència misteriosa que sentim en el més profund de la nostra ànima i de la nostra ment, que ens uneix a través de l’aspecte més subtil de nosaltres mateixos amb aquesta gran simfonia de la vida”, conclou aquest afable i menut algerià que a França mobilitza desenes de milers de persones.

Un canvi de vida en alça

El fenomen Pierre Rabhi s’entén en una època cansada de tants discursos i teories, una època marcada també per la gran contaminació i els desajustos econòmics a escala planetària. És un temps, a més, necessitat de recuperar la dimensió interior, espiritualment activa, trobant aquella part que ens enllaça amb la resta i ens possibilita alliberar-nos d’un marc egocèntric i mental que fragmenta i col·lisiona. O, en paraules de Rabhi: “Més enllà dels plaers superficials sempre inassolibles, la sobrietat permet retrobar la vibració de l’encís, el sentiment d’aquells primers éssers per als quals la creació, les criatures i la terra eren, en primer lloc, sagrades”.

Nascut l’any 1938 al sud d’Algèria, va ser donat en adopció a una família francesa després de la mort de la seva mare. Amb un peu a cada imaginari, el d’un desert imbuït de silenci i reverència i el d’una metròpoli industrial i culturalment efervescent, Rabhi va créixer amb la memòria d’aquells que treballaven per viure fins que se’ls va imposar viure per treballar. (Quan els francesos van imposar les mines a la seva comunitat, explica, alguns van desaparèixer quan van cobrar el primer sou, i no van tornar a la feina fins dos mesos més tard. Sorpresos, els colons van preguntar-los per què havien marxat i com gosaven tornar, però ells van respondre amb una lògica encara més gran: “Per què treballar si teníem diners? Ara que ja no ens en queden, tornem...”)

Escriptor, amb una desena de llibres, i un dels pioners a França de l’agricultura ecològica, Rabhi va desenvolupar un concepte que, com ell, beu de les dues ribes: la creació d’oasis. Aquests oasis comencen per agrupar el que ell anomena “ànimes conscients”, que es troben per afinitat i comencen a construir un veritable i literal oasi. Es calcula que a França n’hi ha més de cent en funcionament. Aquests oasis són projectes de vida, on famílies i persones a títol individual de totes les edats sumen els seus esforços per establir habitatges, horts, tallers i escoles que giren al voltant d’aquesta “sobrietat feliç” ecològica i solidària promoguda per Pierre Rabhi. Els oasis reben el suport tècnic i administratiu de l’associació Colibris, fundada fa deu anys pel mateix Rabhi: “Més enllà de les picabaralles polítiques fem una crida a la suma de consciències, a l’àmbit íntim on cada ésser humà pot mesurar la seva plena responsabilitat i definir els compromisos que li inspira una veritable ètica de vida per a ell, per als seus i per a les generacions futures”. En aquesta línia, Colibris promociona el documental Demain, fet per l’exdirector d’aquesta associació, Cyril Dion, juntament amb Mélanie Laurent. Pierre Rabhi és, lògicament, un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula que ens parla de com sortir de l’espiral depredador i que s’estrena aquests dies a casa nostra després de rebre 900.000 espectadors a França.

Una tasca internacional

Aquests oasis francesos es complementen amb un treball de cooperació internacional des de fa més de vint anys, quan Rabhi va fundar l’entitat Terre & Humanisme, amb projectes a l’Àfrica Occidental i el Magrib: “Davant d’un sistema que confisca el dret dels pobles a alimentar-se per ells mateixos, l’agroecologia és una alternativa ètica realista, un acte de resistència legítima, que permet l’autonomia dels pobles i la conservació del seu patrimoni alimentari”, explica convençut. Aquesta cooperació es fa principalment amb el suport i l’establiment de centres de formació a pagesos d’aquelles regions, on les innovacions en agricultura ecològica es combinen amb els coneixements autòctons i tradicionals de cada zona. També s’apliquen per fer front a la desertificació, la falta de feina i l’èxode de les zones rurals cap a un medi urbà paupèrrim i altament insostenible. Aquest assoliment material, per a Rabhi, va acompanyat sempre d’una mirada holística de l’ésser humà, que necessita recuperar l’autonomia i la sobirania interior i exterior per no dependre d’un imaginari corrosiu i especulador. “Encarnar la utopia és, en primer lloc, testimoniar que cal erigir un ésser diferent, un ésser de consciència i de compassió, un ésser que, amb la seva intel·ligència, la seva imaginació i les seves mans, pugui homenatjar la vida, de la qual nosaltres som l’expressió més elaborada, la més subtil i la més responsable”, conclou aquest mestre de mans rugoses i cor amarat de gratitud.

stats