Poètica visual del viatge interior

Historiadora De L’art I De Les ReligionsLa setmana passada, dins el marc de l’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, es va poder veure Mimosas, l’última pel·lícula del gallec Oliver Laxe que ha obtingut enguany el Gran Premi de la Setmana de la Crítica a Canes. La pel·lícula narra un viatge espiritual per l’impressionant Atlas marroquí i té com a protagonistes la fe i l’esforç. Una caravana ha de creuar les muntanyes per trobar el camí per poder donar sepultura a un mestre sufí a la seva terra natal. Mimosas ens presenta la vida com un pelegrinatge, com una heroica recerca de la veritat i ens mostra que qualsevol viatge és molt més que un trànsit per un espai geogràfic. El viatge té lloc entre dues dimensions: una d’exterior i horitzontal, el recorregut de la mateixa caravana, i una altra d’interior i vertical, el procés de transformació que viuen alguns dels personatges.

Oscil·lant entre dos mons -entre la vida i la mort, l’honestedat i l’engany, l’atzar i el destí- el film ens fa sentir l’amenaçadora dessacralització que està patint el món en què vivim i ens recorda que hi ha un hàlit invisible que ho anima tot. Mimosas és un viatge de retorn i de transformació, una travessia iniciàtica on solament l’amor i la súplica verdadera -aquella que es fa amb el cor- podran aconseguir el que aparentment semblava impossible.

Visualment sorprenent i plena de silencis fecunds, Mimosas no és només una pel·lícula sobre els actes de fe i els miracles, sinó que és, en si mateixa, un acte de fe i un miracle que ens fa recuperar el desig d’un home que no s’acomplexi en sentir-se petit davant d’allò que el transcendeix i que accepti que allò que tant anhela està més a prop seu que la seva vena jugular.