Prejudicis, silencis i tabús: la sexualitat oculta

PalmaLa sexualitat femenina ha sigut, durant segles, un tema tabú. Demonitzada o patologitzada per a les que reivindicaven el seu dret al plaer; sotmesa i restringida per a les que encaixaven millor dins les estructures d’una societat de dominació masculina. “Ara trobem la sexualitat en tots els discursos”, diu Meritxell Esquirol, experta en feminismes i comunicació. Si bé aquesta nova època d’alliberament sexual introdueix la sexualitat femenina als mitjans, la literatura o la música, Esquirol creu que encara en parlem “seguint estereotips que neixen d’una cultura masculinitzada”.

“Ara hem de demostrar que som subjectes sexuals actius, però és una realitat molt encotillada: no valen totes les sexualitats, només les autoritzades per la veu mediàtica”. S’han tombat parets sobre qüestions com la masturbació, però la imatge que ven la indústria cultural, “fins i tot quan es masturba ella, és per al plaer d’ell”. Aquesta és una idea compartida per Jimena Jiménez, metgessa especialitzada en dones. “Som un instrument de gaudi dels homes –considera Jiménez–, perquè la sexualitat femenina no s’ha viscut mai en primera persona; ens hem centrat a seduir o a ser seduïdes”.

El coitocentrisme és un altre dels enemics a batre per reivindicar el plaer femení. Leticia Calle és sexòloga i critica que se centri el debat sobre la sexualitat en el coit, sobretot pel que fa al jovent. “Tenim pressa per treure'ns de sobre el pes de la virginitat –explica– però tendim a donar-nos a conèixer abans de portes enfora que de portes endins”.

Conèixer el propi cos

Calle considera que actualment es “frivolitza” la sexualitat i hi ha “més interès a dir tot el que has fet que en la qualitat de la pràctica sexual en si”. Per això fa una crida a les dones perquè explorin i coneguin el seu cos “des de la llibertat”, ja que “si creus que tens dret a sentir plaer, no has de viure la sexualitat des de la culpa o el sotmetiment”. També insisteix en la idea del consentiment i recorda: “Sempre tenim dret a rectificar, a arribar a un determinat punt i a no voler anar més enllà o tornar enrere”. Afirma que el consentiment està molt relacionat amb el poder i, de fet, Esquirol considera que la sexualitat avui dia forma part d’un binomi inseparable amb la violència, que ve pactada des del discurs masculí i reforçada, per exemple, amb la cultura de la violació. “Encara és una qüestió molt latent”, defensa: “Des de la masculinitat s’ha patologitzat la sexualitat femenina fins al punt d’arribar a les violacions terapèutiques -amb, per exemple, les pràctiques mèdiques contra la histèria-, que no són més que envair, desdibuixar i dir a una dona com ha de viure la seva sexualitat per ser feliç, perquè la sexualitat no s’entén des del seu punt de vista”.

Per a Esquirol, la violència és visible en altres aspectes de la sexualitat, com la prostitució, ja que “dins d’aquesta democratització sexual s’està normalitzant anar de putes com a iniciació sexual”. La doctora en feminismes critica que “no ens plantegem d’on ve el discurs que justifica l’activitat en què el sexe és el comerç i les dones són el 90% de qui exerceix la prostitució”. En qualsevol cas, dominar els discursos és fonamental. En aquest sentit, Esquirol creu que “la idea de sexualitat femenina ha sigut institucionalitzada aprofitant el canvi social que han impulsat les dones”, i que s’ha passat a incorporar les dones al discurs de la sexualitat des de la perspectiva masculina. I tot això, “en una època molt pornogràfica que construeix la hipersexualització”.

Per a Calle, s’ha avançat des d’aquell moment en què “s’arribava a culpabilitzar el plaer perquè se l’associava amb el vici”, però encara queda camí per recórrer. “Tendim a acostar-nos al que ens genera plaer i a allunyar-nos del que ens genera dolor. Per què és tan fàcil veure això amb tot i no ho apliquem al sexe? Per què t’interesses per saber què li agrada menjar a la teva parella però en la sexualitat hi ha preguntes que no es fan?”. Generar-les i respondre-les és una peça clau en les relacions sexuals i afectives igualitàries.

Els mites sobre l’orgasme

Un dels mites que envolten la sexualitat (i no només la femenina) és el de l’orgasme. Que les dues persones hagin d’arribar alhora a l’orgasme, que les dones són més lentes i necessiten més temps o que són ells els qui han de dur el pes i la iniciativa de la relació sexual són alguns dels elements que el conformen i que la sexòloga Leticia Calle critica. “L’orgasme no necessàriament ha de fer-te cridar, ni s’han d’unir el cel i la terra, ni ha d’arribar a través de la penetració perquè, de fet, la vagina és insensible en la seva major part”, explica. Per a Calle, és important tenir en compte que homes i dones tenim “necessitats i processos distints”, però, al cap i a la fi, el que es busca és el mateix: plaer.

La clau és, com en la majoria de les qüestions, l’educació: “Ara tenim molta informació i el problema és que no sabem on ubicar-la”, diu Calle. Hi ha dones que no han tingut mai un orgasme i no tenen la informació per trobar-lo autònomament o la confiança en la seva parella per parlar-ne i treballar l’estimulació. En qualsevol cas, quin és el motiu pel qual les dones esperen determinades reaccions, sensacions i estímuls al seu cos? Per què es produeix una frustració quan el que s’espera i el que se sent no coincideix? Meritxell Esquirol té clar qui n’és una de les principals responsables: la pornografia. Per a aquesta doctora en feminismes i comunicació, la pornografia, que neix d’una mirada masculina, s’introdueix en la nostra imatgeria col·lectiva fins a fer-nos pensar en el 'clàssic' orgasme de sospir, al qual s’arriba per via vaginal amb el cap inclinat cap a dalt, els ulls tancats i gemecs.

La indústria cultural, a través del cinema o la música, alimenta un model de sexualitat “basat en estereotips que sorgeixen d’una cultura masculinitzada”, assegura. “Però què és l’orgasme femení? Ningú no ho sap. Hi ha només un model de sexualitat femenina, que consisteix a apuntar-te al rol masculí. La resta en queda fora”. Aquesta situació genera frustracions, alimentades, afirma Calle, per mites com el de l’amor romàntic, en veure que les expectatives no coincideixen amb la realitat. Una altra de les conseqüències, que afecta principalment les dones de mitjana o avançada edat, és l’anorgàsmia, és a dir, l’absència d’orgasmes. Jimena Jiménez és metgessa especialista en dones i assegura que moltes que ara voregen els 60 anys expliquen que no els agrada el sexe. “L’única manera de combatre-ho és xerrar sobre el tema”, afirma.

“L’orgasme és boníssim per a la salut, enforteix el sòl pèlvic a partir de les contraccions dels teixits”, explica la metgessa. Per això considera positiu que les dones siguin autònomes i busquin fórmules per obtenir plaer. Considera que és positiu mantenir el respecte cap a les dones i no “voler forçar-les a gaudir si durant la seva vida han deixat que aquella part d’elles s’adormi”. La solució és “no jutjar-les ni forçar-les a viure una part de la seva vida que no han viscut i que, potser, ja ha passat”, però se’ls ha de donar les eines perquè puguin prendre la decisió de fer-ho o no.