Quina és la peça de roba que porten tant els treballadors com els clients del Ritz?

MadridQui no té uns texans al seu armari? Qui diu uns pantalons diu una jaqueta, una faldilla, un vestit o una camisa elaborats amb denim. Segurament, si tanquem els ulls i fem l'exercici d'imaginar-nos quantes peces de roba texana tenim a casa, la xifra ocuparà dos dígits. És un fet. La roba texana i el teixit denim són un símbol de la cultura contemporània, especialment en els darrers 70 anys. Actualment, aquestes peces, encapçalades pels pantalons texans, transcendeixen les barreres de l'edat, el gènere i les classes socials, i unifiquen la humanitat en qüestions d'indumentària gràcies a aquest còctel genuí que uneix comoditat amb estil. A més, l’enorme versatilitat que ha demostrat tenir el texà en cada època l’ha convertit en un autèntic camaleó de la moda capaç d’adaptar-se i construir noves narratives alineades amb valors que sacsegen la societat actual. Tot això, sense perdre la seva capacitat d’inspirar les noves generacions.

Conscients del seu poder d’atracció universal, la Fundació Antoni de Montpalau ha impulsat al Museo del Traje de Madrid l’ambiciosa exposició Jeans, de la calle al Ritz, un homenatge sense precedents a la peça blue per excel·lència que recull el testimoni d’altres mostres europees. “Tant el texà com el teixit denim van units i mantenen encara una quantitat de registres immensa”, assegura l’historiador Josep Casamartina, director de la Fundació Antoni de Montpalau i un dels comissaris de l’exposició.

De l’uniforme de treball a l’uniforme de l’oci

A través de 200 peces de roba, la mostra comença fent un recorregut històric pel teixit texà, els simbòlics jeans, i més tard, la popularització de la roba texana.

Tot comença amb el denim, una sarga de cotó realitzada amb fils torçats molt resistents que es va concebre ràpidament com un teixit indestructible nascut en plena Revolució Industrial. Diuen que els seus orígens se situen entre Gènova i Nimes –d’aquí li ve el nom–, ciutats que concentraven les fàbriques que produïen denim a Europa. El proper salt es fa als Estats Units, quan l’any 1860, Levi Strauss va començar a utilitzar aquest teixit per confeccionar roba de treball. “Ell és el creador dels jeans, la peça dels obrers”, afirma el també comissari Ismael Núñez, de la Fundació Antoni de Montpalau. Altres fabricants van contribuir a principis del segle XX a estendre “l’uniforme de les fàbriques” i la peça no s’hauria desvinculat de la feina si no hi hagués intervingut la màgia de Hollywood, que el va convertir en objecte de desig. Mites eròtics com James Dean o Marilyn Monroe atorgarien als texans un irresistible sex appeal o representarien, més tard, un símbol d’empoderament femení. El glamur vinculat a la pantalla gran afegit a la comoditat que oferien els blue jeans com a peça relaxada per portar els caps de setmana o durant les vacances van contribuir de forma decisiva a la consolidació universal dels texans. “El cinema va ser el primer a idealitzar-los. Després, la moda pujaria al carro i faria la resta”, afegeix Núñez.

El rerefons subversiu

Precisament, és als anys 70 quan el món de la moda adopta el denim i l’integra sense complexos. Aquí és quan el teixit exhibeix mil i una cares, en funció del dissenyador o la marca que l’adopta i se’l fa seu, i ofereix al mercat tots els productes i les siluetes inimaginables. En paral·lel és també en aquesta època, i al llarg de les dècades següents, quan els texans adopten un nou llenguatge subversiu, associat al carrer a través de grups musicals del moment que trenquen esquemes, a les tribus urbanes que se’n deriven i els moviments contraculturals de cada època.

Del pop passant pel rock i el punk, emblemes musicals com The Beatles, Rolling Stones, Led Zeppelin, The Ramones o Madonna han demostrat al món com una sola peça podia apel·lar a la transgressió, la rebel·lia o l’inconformisme, valors que seduïen els joves de cada generació. Del camal ample i acampanat que identifiquen els texans de l’època dels hippies al gust pels models cenyits, estampats, desgastats, descolorits i trencats de les tribus urbanes dels 80 i 90. “És curiós com per a una peça que va néixer per perdurar, a finals del segle XX, sorgeix el gust per estripar-la i desgastar-la i es comercialitza a gran escala”, puntualitza irònicament Josep Casamartina, comissari de l’exposició.

El món del luxe també se l'apropia

Les grans firmes del luxe no es van quedar al marge de la moda, i cada una va voler deixar-hi la seva pròpia empremta a través de models amb pinces, drapejats, embutllofats, desconstruïts, estampats extravagants o tot tipus de brodats que acostaven els jeans a objecte de culte. De tot l'univers de dissenyadors que el van transformar, l'exposició se centra en el saber fer de Christian Lacroix. "Lacroix ha elevat el texà a la categoria d'obra d'art", diu Casamartina. Del dissenyador francès que ha desenvolupat una mirada més sòlida i reflexiva al voltant dels jeans, es rescaten algunes cites cèlebres: "Els texans són art, un tapís subtil en el qual perdre's si el contemplem com un Rothko o un Tàpies", va dir Lacroix el 1994 en una mostra parisenca. No només són objectes dignes de museu. Els texans també han protagonitzat recentment passarel·les d'alta costura. I si no, que l'hi diguin al director creatiu de Valentino, Pier Paolo Piccioli, que a principis d'any es va atrevir a inaugurar una desfilada amb un sofisticat pantaló texà que lluïa la model del moment, Kaia Gerber –filla de Cindy Crawford–: "La força no està en els estilismes, sinó en les peces de roba", va dir Piccioli per justificar-se.

En aquesta òrbita pomposa, l'exposició finalitza el seu recorregut dins d'una sala que simula un brunch al Ritz on precisament s'emmarca la cara més sofisticada del denim. Un escenari que fa referència a la cita d’Yves Saint Laurent que deia “Mori el Ritz! Visca el carrer!” per mostrar irònicament com el rei absolut del carrer també ha seduït una icona de les classes acomodades per mèrits propis.