Espècies especials, patrimoni de tots

A Catalunya i les Illes Balears hi viuen sis espècies de rèptils i amfibis úniques a tot el món

Hi ha turistes que ni tan sols s’hi fixen. N’hi ha que mentre es torren al sol detecten, de cua d’ull, amb la part reptiliana del cervell, unes formes fosques i allargassades que s’aventuren a la sorra des dels matolls de dalt de les dunes. Els més documentats, però, arriben a sacrificar trossos dels tomàquets que han portat per dinar amb l’objectiu d’atraure aquestes bestioles. No es tracta dels famosos granotots de La pell freda, sinó de les sargantanes que viuen a l’illa d’en Colom, un illot de poc més de mig quilòmetre quadrat situat a dos-cents metres de la costa menorquina, prop de la població des Grau.

Alimentar els animals salvatges com si fossin domèstics és un vici criticat per tots els experts. Molta gent, però, després de travessar el braç de mar que separa l’illa de la costa a bord de la barca neumàtica d’en Joan, prefereix endur-se la fotografia del verd fosc de les sargantanes mentre es regiren per arrencar bocins de tomàquet vermell contra el blanc de la sorra, un comportament que és un exemple més del que l’escriptor Agustín Fernández Mallo ha batejat com a mascotització del món.

Sargantanes illenques

Aquests turistes que carreguen tomàquets fins a l’illa d’en Colom potser saben que les sargantanes que hi viuen són una espècie única o potser no. Potser saben que aquests rèptils, coneguts popularment com a sargantanes balears i científicament com a Podarcis lilfordi, només existeixen a Cabrera i als illots que envolten Menorca i Mallorca, o potser no. Són un exemple del que s’anomena espècie endèmica, és a dir, una espècie que viu exclusivament en una regió determinada. Abans vivia també a les illes de Menorca i Mallorca, però la pressió causada per espècies introduïdes -sargantanes més corpulentes com la italiana, serps, rates o mosteles- les va fer desaparèixer. Tot i viure una vida relativament tranquil·la als illots, a excepció dels moments en què reben visites i tomàquets dels turistes, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN, per les sigles en anglès) considera que aquesta espècie endèmica està en perill d’extinció.

La situació de la seva parenta, la sargantana de les Pitiüses ( Podarcis pityusensis ), és ben diferent. També és una espècie endèmica, però té un tarannà més competitiu, inquiet i generalista, cosa que ha fet que abundi actualment a Eivissa, Formentera i tots els illots que les envolten. Com a exemple de la seva capacitat d’adaptació, el president de la Societat Catalana d’Herpetologia, Joan Maluquer, explica l’anècdota que “es va introduir a la plaça de les Glòries i, malgrat totes les remodelacions que ha patit, encara hi ha qui diu que se’n veuen”. Anys enrere aquesta sargantana havia sigut molt valorada per col·leccionistes i aficionats als terraris, fins al punt que entre alguns zoos s’havien arribat a intercanviar uns quants milers de sargantanes per un lleó. Segons la IUCN, la sargantana de les Pitiüses està gairebé amenaçada.

El gripau més àgil de Mallorca

A les illes no només hi ha sargantanes endèmiques, sinó que també hi ha un gripau, el ferreret ( Alytes muletensis ), que viu als racons més ignots de la serra de Tramuntana, a Mallorca. Es tracta d’un amfibi molt especialitzat que s’estableix prop de les basses ombrívoles en terrenys calcaris costeruts. Té les extremitats llargues, i això li confereix l’agilitat necessària per grimpar i moure’s amb comoditat per les parets de roca a la recerca d’aranyes i insectes dels quals s’alimenta. Tal com fa el seu parent continental, el tòtil ( Alytes obstetricans ), el mascle del ferreret carrega els ous fins al seu emplaçament definitiu després que els pongui la femella.

A principis dels anys noranta, com que el ferreret estava acorralat i en perill crític d’extinció, el Govern Balear va posar en marxa un programa de repoblació en què col·labora intensament el Zoo de Barcelona. Des de llavors s’han reintroduït 1.400 capgrossos i exemplars adults criats a Barcelona. “Des que vam començar, el ferreret ha passat d’estar en perill crític d’extinció a considerar-se vulnerable, i això ens fa pensar que hem creat un model exitós que fins i tot s’ha imitat en altres plans de conservació”, explica Manel Areste, conservador de rèptils i amfibis del Zoo de Barcelona.

L’any 2005, però, el ferreret es va trobar amb un perill inesperat. Uns exemplars criats al zoo de Jersey i reintroduïts a Mallorca havien estat en contacte amb el fong que provoca la malaltia coneguda com a quitridiomicosi, que a partir d’un xoc electrolític produeix la mort dels animals. El fong es va estendre pels torrents de la serra de Tramuntana i va provocar una gran mortalitat de ferrerets. Per sort, a partir de l’aplicació d’un fungicida als corrents d’aigua es va poder erradicar en tres de les quatre localitats on s’havia detectat. Segons Eva Moragues, tècnica en protecció d’espècies del Govern Balear, “el Servei de Protecció d’Espècies del Govern Balear continua lluitant per erradicar aquest fong de l’única localitat on encara està present”.

Sargantanes muntanyenques

No només hi ha endemismes a les illes, sinó que al Principat també hi ha espècies úniques. És el cas de les sargantanes aranesa ( Iberolacerta aranica ) i pallaresa ( Iberolacerta aurelioi ), dues espècies adaptades a l’alta muntanya que es van originar arran de la separació de poblacions provocades per les glaciacions del quaternari fa entre dos i tres milions d’anys. Totes dues espècies van ser descobertes pel biòleg Òscar Arribas a principis dels noranta. La primera la va batejar amb el nom de la regió on és més abundant, la Vall d’Aran, i la segona, amb el nom del seu pare Aurelio: “Va ser ell qui va finançar els meus estudis”. Tot i que és difícil fer un cens precís d’aquestes espècies, s’estima que n’hi ha uns quants milers d’exemplars. Malgrat això, es considera que estan en perill. El que sí que té clar Arribas és que per conservar-les només cal deixar-les en pau. Sempre ha defensat que “a diferència del patrimoni artístic o arqueològic, que requereix diners per ser conservat, el patrimoni natural cria si el deixes tranquil”. I si hi ha un hàbitat en què això és més fàcil d’aconseguir és precisament l’alta muntanya.

El tritó més feble

A la conca de la Tordera hi ha també un amfibi únic, el tritó del Montseny ( Calotriton arnoldi ), que està en perill crític d’extinció. El motiu d’aquesta situació és doble: el territori que ocupa és molt reduït -menys de vuit quilòmetres quadrats- i el nombre d’individus adults censats és especialment baix -entre 1.000 i 1.500-. A més, es tracta d’una espècie molt vulnerable a la sequera que provoca el canvi climàtic. “Una espècie com el tritó del Montseny és patrimoni de tots, tal com ho és una església romànica”, diu Emilio Valbuena-Ureña, professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona i rehabilitador de fauna de l’empresa pública Forestal Catalana. Des d’aquest punt de vista, no calen gaires més motius -que n’hi ha sobradament- per treballar per a la seva conservació.

Més continguts de