Estils 12/01/2022

Moda en plural: història de la revolució democràtica del 'prêt-à-porter'

Un llibre analitza com el sistema de producció de roba actual, que es va generalitzat als 60, va suposar una gran sacesejada i forts canvis a la indústria

Bet Coll-Vinent
4 min
Una desfilada de Chanel

BarcelonaEls 19.000 uniformes del personal de vol d’Air France dissenyats per Cristóbal Balenciaga simbolitzen la recomposició de l’alta costura i l’assentament del prêt-à-porter, l’any 1968. Només amb un maniquí, l’empresari Didier Grumbach, hereu del negoci familiar C. Mendès i principal propulsor de la moda francesa contemporània, en va tenir prou per explicar-li a Balenciaga com se les havia enginyat per produir un nombre tan elevat de peces en un període tan reduït de temps.

L’atemporalitat i comoditat dels dissenys de Balenciaga podia combinar-se amb la producció de massa a càrrec de Grumbach sense que el dissenyador hagués de renunciar als seus principis. Tant és així, que el modista espanyol va voler instal·lar un taller a l’aeroport d’Orly (París) per tal d’adaptar els uniformes a les mesures de cada una de les usuàries i assegurar-se que la manufactura industrial no desplacés el seu savoir faire. “Els dissenyadors d’alta costura mostraven interès en el prêt-à-porter, però no s'hi reconeixien. Ens necessitaven, però a la vegada ens ignoraven”, explica Grumbach per il·lustrar la cruïlla de camins entre creació i indústria, entre el treball manual i la mecanització. Era qüestió de temps que el vell sistema jeràrquic de la indústria de la moda es col·lapsés.

Un negoci hegemònic

“El punt de trobada entre l’alta costura i la confecció, l’enfrontament entre creació i producció, entre mà i màquina, és el que em va fascinar des d’un primer moment”, resumeix Didier Grumbach a Memorias de la moda: una vida entre creación e industria, publicat recentment per l’editorial Superflua. Malgrat que la seva fundació es va produir a mitjans del segle XIX durant la Revolució Industrial, el prêt-à-porter no es va generalitzar fins als anys 60. En un context social i polític crispat, on el moviment hippie i les revoltes estudiantils rebutjaven fermament el conservadorisme reinstaurat durant la dècada dels 50, “els joves buscaven peces que els diferenciessin de les que vestien els seus progenitors, no tan marcades amb clau de classe, més assequibles i més immediates”, apunta Sílvia Rosés, historiadora de la moda. El prêt-à-porter va ser capaç de donar resposta a totes aquestes demandes i va desplaçar l’hegemonia i poder de l’alta costura per donar pas a un nou model d’indústria: el vestit com a simple producte de moda. L’aparença ja no és un signe estètic de distinció social o de reconeixement individual, sinó que s’erigeix en eina de ruptura i com una forma de contestació política.

Una desfilada de roba 'prêt-à-porter'.

Inicialment, el prêt-à-porter s’inspira directament en les creacions d’alta costura i s’encarrega de redissenyar-les amb l’objectiu de fer-les arribar a un públic més ampli, sense personalitzar-les en una silueta única i rebaixant-ne els preus gràcies a l’augment de la producció. Marques com Dior bategen aquesta nova línia més “juvenil” amb el nom de Boutique, caracteritzades per ser roba manufacturada que no està acabada del tot i que permet a les clientes decidir alguns detalls a l’últim moment i confeccionar-los al gust. No és industrial, però tampoc és 100% fet a mida. De fet, la maison francesa es convertirà en una de les primeres clientes de C. Mendès, seguida d’altres firmes referents com ara Saint Laurent Rive Gauche o Givenchy Nouvelle Boutique.

El naixement de noves firmes

Durant els anys 60 va aparèixer un grup de dissenyadors emergents disposats a entregar-se plenament a la comercialització i industrialització de la indumentària. Noms com el de Cacharel, amb la reinvenció de la brusa femenina; Mary Quant, amb la introducció de la minifaldilla, o Emmanuelle Khanh i Elie Jacobson, situades en l’origen de la roba d’esport femenina, van constituir-se com una nova generació no només de creadors, sinó també d’estilistes.

Mary Quant amb un grup de models als anys 60.

A finals de la dècada dels 70, l’impuls definitiu de firmes com Versace, Jean Paul Gaultier o Issey Miyake entonaven el preludi d’una indústria que havia arribat a un punt de no retorn. “El sector de la moda es globalitza i es democratitza, cada vegada hi ha més demanda i en conseqüència es multiplica l’afluència de creadors que busquen donar resposta a tots els seus consumidors”, constata Isa Uribé, consultora de moda i professora de tendències i estilisme a l’IED. La multiplicació dels focus creatius i la redistribució del gust es recolzen en el consumisme fervent dels 80, on comença l’època del tot s’hi val i les infinites modes conviuen entre elles de manera pacífica i fugaç.

Eclecticisme: convivència entre modes

L’augment exponencial de dissenyadors i firmes dedicades exclusivament al prêt-à-porter necessita adeptes al carrer per vestir-los. Assistim a una dissolució de les ja obsoletes tendències anuals per donar pas a una mescla eclèctica d’estils. “Abans dels anys vuitanta les tendències són clarament més identificables perquè tot venia dictat per les quatre firmes hegemòniques del moment, però a partir dels 80 tot explota i comencen a generar-se amb molta més freqüència”, diu Sílvia Rosés. La juxtaposició d’estils permet la convivència entre teixits, siluetes i peces que podrien semblar antagòniques, com per exemple el modernisme de Courrèges i la sensualitat d’Alaïa, el minimalisme d’Issey Miyake i els colors exòtics de Kenzo o les mescles d’estil en un mateix dissenyador, com és el cas de Jean Paul Gaultier. En l’actualitat, tornem al passat per revisitar la moda victoriana, els vestits de línia trapezi o els texans acampanats, cosa que provoca una coexistència de tendències i estils d’èpoques anteriors que sacien el desig de novetat constant que reclama el consumidor. Així ho conclou el filòsof Lipovetsky: “Ja no hi ha una moda, hi ha modes”.

Grumbach: el dinamitzador de la moda francesa

Un dels noms propis que va encapçalar la revolució comercial del prêt-à-porter és el de Didier Grumbach. Cofundador i codirector de Saint Laurent Rive Gauche i posteriorment de Thierry Mugler, Grumbach va ser capaç de conciliar creació i distribució, revertir l’equilibri de forces entre dissenyador i fabricant, i internacionalitzar el negoci als Estats Units. També va impulsar l’associació Créateurs & Industriels amb l’objectiu de teixir aliances entre creadors i industrials per garantir el bon funcionament de la indústria i assegurar-ne el creixement. El seu rol conciliador també va ser cabdal com a president de la Federació de l’Alta Costura i la Moda, encarregat de reformar-ne les normes gremials i assegurar-ne la supervivència.

stats