El Sàhara inspirador: Del ‘Petit Príncep’ a ‘Star Wars’

Barcelona“El que embelleix el desert -va dir el Petit Príncep-és que amaga un pou a qualsevol lloc...” Anhel d’aigua, soledat, silenci i estrelles, sorra i més sorra. El Sàhara, aquest mar sec, amaga tresors inesperats, aquells pous amagats dels quals no només surt aigua, sinó històries, mites, relats, cosmovisions que, com l’aigua, nodreixen i s’escampen pel món. Lluny d’un escenari improductiu, on regna l’absència, aquest desert que un dia va ser mar continua oferint un espai d’imaginació i de connexió amb un mateix, d’obertura a l’infinit i, alhora, d’introspecció. Per les seves característiques, el desert ens empeny a aquesta doble visió, la dels horitzons més llunyans i la de nosaltres mateixos, dos punts focals complementaris i que en altres entorns acostumem a oblidar per fixar-nos en el que tenim just al davant, distracció rere distracció.

Lloc que captiva i, sovint, trastoca. Quan s’entra al desert provinent de ciutats i esquemes en què l’ésser humà és el centre, no és fàcil veure’s com un gra de sorra més, formar part de la immensa menudesa. Tornar-se petit implica també tornar a la infantesa, a l’àmbit on tot torna a parlar, on les formes es desperten i l’ànsia d’imaginar no s’atura. Lloc per excel·lència d’escoltar històries, una rere l’altra, una vegada i una altra, emparats pel silenci que, si n’hi ha massa, espanta. Els relats a la nit, davant del foc i coberts d’estels, ens tornen a connectar amb una necessitat apagada: som recipients de contes, llegendes, cants i profecies. I la paraula, al desert, alimenta.

El príncep amazic

“Sempre he estimat el desert. Pots seure sobre una duna, no es veu res, no se sent res, però, no obstant això, alguna cosa resplendeix en el silenci”, escriu Antoine de Saint-Exupéry en el seu conegudíssim conte El Petit Príncep, publicat per primer cop el 1943 i un dels fenòmens literaris del segle XX. El 2017 es va arribar a les 300 traduccions, entre les quals, esclar, a diverses llengües del nord d’Àfrica. Segons Larbi Moumouch, un dels traductors a l’amazic -o berber-, la història no existiria sense l’experiència del seu autor al desert, on, com el mateix Saint-Exupéry va anotar al seu diari, va passar els millors anys de la seva vida. Moumouch, en declaracions a la revista Aramco, dedicada al món islàmic, va una mica més enllà, i suggereix que va ser un nòmada el que el va inspirar o fins i tot narrar la història: “La història és universal, però nosaltres, els amazics, ens sentim molt propers a la seva trama i té moltes similituds amb l’estructura dels nostres contes tradicionals. Fins i tot la paraula que utilitzo per traduir “petit príncep” - ammukal - té el mateix significat que correspon a un cap tribal”. El traductor assenyala també que és la guineu, i no el camell, el símbol amazic per antonomàsia del desert, a més d’altres elements comuns, com els diàlegs cíclics o la insistència de veure-hi amb el cor. Fos com fos, és evident que Saint-Exupéry va beure directament d’alguns pous amagats per teixir la preciosa història. Una història que, a més, està connectada amb les estrelles i els planetes, i que en un to molt diferent ens remet a un altre d’aquests èxits universals que ha conegut el segle XX i que actualment encara continuen.

‘Star Wars’ i l’islam místic

Quan George Lucas va començar a crear la saga Star Wars, aquells mateixos pous del desert que amaguen històries mil·lenàries sembla que no estaven tan lluny, tot el contrari. I no només pels escenaris, com el planeta Tatooine (homenatge a la població de Tataouine, al desert de Tunísia) o el vestuari dels jedis, clarament magrebí, sinó també per alguns elements clau de l’argument. Antonio de Diego, doctor en filosofia, islamòleg i fan incondicional de Star Wars, porta un temps desgranant la influència del sufisme -la mística islàmica- en aquesta obra. No es tracta de casar dos elements a l’atzar i buscar les coincidències, ja que sembla que el mateix Lucas, quan estava escrivint el primer guió, va contactar amb una comunitat sufí instal·lada a Califòrnia, on va quedar fascinat. Com explica De Diego, el més interessant és la inspiració en la idea de la futtuwwah o cavalleria espiritual islàmica. De la futtuwwah n’agafaria l’entrenament del jedi, que sembla inspirat per un llibre del mestre del nord de Nigèria Uthman dan Fodio, fundador d’un califat al segle XVIII. “El curiós -diu l’expert sevillà-és que qualsevol amant de la saga trobarà en aquest llibre paraules similars a les de Mace Windu o el mateix Yoda”.

La força és un concepte bàsic a Star Wars. Com explica aquest islamòleg, la visió d’aquesta força també és una de les característiques que el sufisme s’ha encarregat de ressaltar, per exemple amb la baraka (o energia benèfica que està en molts plans). També és central el concepte del cantó fosc, una qüestió denunciada recurrentment en el sufisme, basat en l’autocontrol i el desegocentrament. “Els siths (seguidors del cantó fosc a la sèrie) -explica De Diego- s’aprofiten del seu ego per créixer sense veure que s’esclavitzen. El seu control de la realitat és aparent, ja que les seves accions no flueixen des de la força, sinó des de l’aparença i l’interès personal. El bon jedi perd la consciència d’ell mateix per entrar a la unicitat amb la força, com el sufí ho fa per aniquilar-se dins de Déu. Per això, tant el veritable sufí com el veritable jedi no tenen por de res, principalment perquè no són. El fet de no ser en l’absolut és el gran objectiu en el qual el coneixement està unificat amb l’absolut”, apunta De Diego, que conclou: “A Star Wars se la titlla a vegades d’obscurantista, però aquest obscurantisme on l’univers es regeix per regles més profundes i arcanes és el que fascina gent de totes les edats i condicions, perquè en el fons és universal”.

No deixa de ser significatiu, tant en Saint-Exupéry com en Lucas, que hagi sigut el desert, sinònim moltes vegades d’inactivitat i de mort cultural, l’inspirador de dos relats universals amb gran acollida precisament perquè enllacen allò que al Sàhara és tan evident: el vincle entre exterior i interior, majestuositat i menudesa, món visible i invisible.