Songhai: desenvolupament integral africà

BarcelonaS’obre una porta al bell mig de l’Àfrica, una porta cap a l’esperança, malgrat la imparable allau de notícies catastròfiques que ens arriben d’aquest continent. Esperança sobre el que és més bàsic: retrobar la dignitat perduda, o espoliada. Però per travessar aquesta porta cal desfer-se, primer, d’alguns tòpics (i tot tòpic té una part de veritat, fet que en dificulta encara més l’eradicació). ¿Com es pot recuperar la dignitat sense desfer-se, per exemple, del tòpic que diu que l’Àfrica és un niu de pobresa i d’aculturació tan gran que només l’ajuda econòmica externa i els models de producció occidentals podran treure-la de la foscor? Aquesta porta que ara travessarem té una inscripció universal: “Vés cap a la gent. Conviu-hi. Estima la gent, aprèn d’ella. Comença amb els qui coneixen. Planifica amb ells. Construeix amb allò que tenen. Ensenya mostrant. Aprèn practicant. No et conformis, transforma. No alleugereixis, allibera. I quan la feina estigui acabada i la tasca assolida, la gent dirà: «L’hem feta nosaltres mateixos»”. Aquests consells, atribuïts al savi Lao Tse, presideixen la porta d’aquesta esperança africana. El sacerdot dominic Godfrey Nzamujo se’ls va gravar al cor, i en funció d’aquests consells actua. De la seva tradició cristiana té gravada una altra màxima, la de sant Tomàs d’Aquino: “ Contemplata aliis tradere ”. És a dir, contempla i dóna als altres allò que has contemplat. Alliberar, practicar, meditar, servir: frontisses necessàries d’aquesta porta que, de la mà del pare Godfrey Nzamujo, travessem.

Contemplatiu i pràctic

Nascut a Kano (Nigèria) l’any 1950 en una família catòlica practicant, Nzamujo decideix entrar a l’orde dels dominics per posar-se al servei de la seva comunitat. A la Universitat de Loyola Marymount (Estats Units) estudia microbiologia, electrònica i ciències del desenvolupament. A principis dels anys vuitanta, i amb la proliferació de les imatges mediàtiques sobre la misèria a Etiòpia, el llavors professor universitari d’electrònica decideix tornar a l’Àfrica (“un continent on semblava que l’esperança no estava permesa”) per aplicar la filosofia de vida del seu orde, que fa de la contemplació l’eina bàsica del treball. “Estudia, resa i comparteix-ne els fruits amb els teus germans per alliberar-los”, es va dir el pare Nzamujo. Amb una idea molt concreta de què significava això, va recórrer diversos països africans per poder començar a posar en pràctica el seu projecte. “Al principi ningú hi creia -confessa Godfrey-, ni tan sols els religiosos del meu orde, ni la meva família o amics. Però estava convençut que en el futur seria diferent, perquè Déu ens ajudaria i la justícia tornaria”.

Finalment, el govern del Benín li dóna el suport necessari cedint-li una hectàrea de terreny a Porto-Novo. L’octubre del 1985 neix el projecte Songhai. Si calia recompondre l’ànima dels africans, necessitaven un nom de puixança i orgull, i Songhai, l’imperi africà del segle XV, tenia l’efecte de recordar un temps en què els valors fonamentals (visió, coratge, creativitat, sentit del bé comú, disciplina i solidaritat) van ser claus en l’emergència d’aquella cèlebre civilització de l’Àfrica Occidental, com explica Nzamujo. Eines que van veure’s greument perjudicades, especialment, per la irrupció del colonialisme i la fragmentació dels pobles i que calia tornar a reivindicar, no per xovinisme ni per mistificació del passat, sinó per sanar l’hàlit trastocat. L’objectiu principal? Els joves.

Una recepta global

¿Té dret, l’Àfrica, a reivindicar un desenvolupament endogen, autosuficient i sostenible que, a més, no s’oblidi dels valors intangibles lligats a l’espiritualitat i la transformació digna de la persona? “En aquest continent el que sobren són cimeres”, respon Nzamujo. Conciliant d’una manera excel·lent la fase contemplativa amb l’activa -un equilibri simple, per essencial, però sovint difícil d’assolir a causa de l’excés d’una de les dues parts-, el pare dominic ha aconseguit que Songhai sigui, amb els anys, un exemple a seguir, exportable i internacionalment reconegut. La recepta és bàsica: què té, principalment, aquest continent? Terra i gent enèrgicament rica. Calia, doncs, aprofitar els recursos. Songhai va néixer com una granja autosuficient on l’agricultura ecològica fos la base d’un desenvolupament integral que dignifiqués la terra i les persones que hi vivien, en especial els joves pressionats per la creixent urbanització del continent i tots els desequilibris mediambientals i socials que això genera. Amb vint anys tenen gairebé vint hectàrees, i granges escola amb el mateix model autogestionat en diverses parts de l’interior del país i també en zones veïnes, en especial a Nigèria.

Equilibri delicat i laboriós

Per a Nzamujo, tot és aprofitable, cíclic i vital, només cal contemplar-ho i posar-se al servei d’aquest engranatge, del qual l’ésser humà forma part. A Songhai hi estudien milers de joves pagesos, tenen granges d’animals i piscifactoria, botiga per vendre tant els seus productes com els dels projectes creats pels exalumnes, un taller mecànic on elaboren la seva maquinària agrícola amb peces reciclades i fins i tot han dedicat un espai a l’ecoturisme. Nzamujo està convençut que aquesta és l’única porta digna i factible cap a l’esperança, on cada persona sigui responsable del seu propi desenvolupament humà alhora que ho és del desenvolupament conjunt. Un desenvolupament que no té com a màxima el creixement exponencial, inabastable i depravador, sinó un equilibri delicat i laboriós, però real, on les persones i els recursos naturals es troben.

Fa un mes, a mitjans de febrer del 2016, una delegació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats va visitar Songhai amb gran interès, i Nzamujo, amb la visió pràctica i simple que el caracteritza, els va dir: “Si poguéssiu transformar tots els camps de refugiats en pobles rurals verds, resoldríeu d’una vegada molts problemes”. Perquè el que ens ofereix el projecte Songhai no és només una porta d’esperança per a l’Àfrica, sinó per al conjunt del planeta: dignificar la vida humana i escoltar la terra, obrint-nos, a la vegada, a l’inefable.