Teixir, un antídot contra la soledat

BarcelonaNiek Van Hengel és un jove holandès que l’any 2009 va anar a visitar el seu avi, que vivia en una residència per a gent gran. Aquell dia es va asseure a prop d’ells una senyora gran que estava teixint una bufanda. Com sol passar a les residències, Van Hengel va acabar parlant amb aquella senyora, interessant-se per la bufanda. “La dona em va dir que teixia aquella peça però que no la feia per a ningú perquè ja no tenia família”, recorda. Aquell moment va ser un punt d’inflexió per a Van Hengel, que juntament amb el seu amic Jip Pulles va decidir començar el projecte Granny’s Finest, que avui dia és una empresa de roba i complements manufacturats per senyores grans que pateixen soledat. Un projecte pioner i innovador en un continent on l’envelliment és una realitat creixent. “El nostre objectiu és lluitar i prevenir l’aïllament social entre les persones grans i per això hem creat clubs de costura que permeten unir el talent de joves dissenyadors amb l’experiència i el saber fer de les persones grans”, explica Van Hengel.

A Holanda, el nombre de persones grans no para de créixer: el 2011 hi havia 2,6 milions de persones de més de 65 anys -un 16% de la població- i es calcula que el 2040 n’hi haurà 4,6 milions -un 26% de la població-, i això vol dir que hi haurà un augment del risc de l’aïllament social d’aquestes persones. “Nosaltres volem prevenir la soledat d’aquestes persones grans però el nostre enfocament no és victimista, no ens focalitzem en els seus problemes sinó que volem potenciar el seu saber i el coneixement de les tècniques de costura”, explica el fundador, que va ser fa uns dies a Barcelona per participar en una xerrada al FAD sobre la soledat.

L’empresa, que funciona des del 2011, ofereix avui dia una gran varietat de productes, tots teixits a mà amb llana de qualitat per aquestes senyores grans, distribuïdes en clubs de costura per tot el país. Fan des de roba per a nadons fins a gorros seguint els patrons que fan joves dissenyadors i per això cada producte de Granny’s Finest explica la seva història, per posar en relleu la tasca que hi ha al darrere de totes les peces. Tot això es ven a la web de la companyia i en algunes botigues seleccionades i, segons expliquen els seus responsables, des del principi “la reacció dels consumidors ha sigut molt positiva” perquè els agrada comprar “un producte de bona qualitat i que alhora els permet ajudar en una causa social”.

Per a Mercè Pérez Salanova, professora de psicologia de la UB, degana fundadora del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i experta en temes de gent gran, el projecte de Granny’s Finest és “molt positiu”. Per a aquesta psicòloga hi ha una qüestió molt interessant en l’innovador projecte holandès: “Han construït una iniciativa solidària des del punt de vista comercial. Aquest és un concepte molt arrelat en les societats calvinistes però aquí no. Allà no els cauen els anells per vincular la solidaritat amb els diners, trobo que és molt bona idea. En canvi, aquí és molt probable que és critiqués aquesta vinculació i es diria que fem negoci a costa de les persones grans”.

Per a aquesta experta, és fonamental el fet que des de Granny’s Finest no es victimitzi les persones grans. “En general, és molt important que no col·loquem les persones grans en situació de víctimes. Moltes vegades caiem en el «pobrets, quina pena» i això no els ajuda gens. Hem d’acompanyar-los, reconeixent tot el que tenen: la seva alegria, els seus desitjos, les seves ganes de fer coses, i fins i tot els seus obstacles”, destaca.

En aquest sentit el projecte holandès funciona, ja que empoderant aquestes dones els multipliquen les ganes de fer coses, de ser més actives. Segons explica Van Hengel, els clubs de costura són un punt de partida, “una manera de construir amistats i compartir el seu hobby ”, però a partir d’aquí, en molts casos, elles continuen la seva relació i l’amplien més enllà d’aquests clubs.

A Catalunya, a petita escala

A Catalunya, l’associació Amics de la Gent Gran ha engegat un projecte similar al de Granny’s Finest, tot i que a petita escala. De fet, les xifres d’envelliment a Espanya són encara més alarmants i es calcula que l’any 2050 el 36% de la població tindrà més de 65 anys.

El projecte català rep el nom de La Bufanda de la Iaia i és una iniciativa que va néixer fa quatre anys com a activitat per combatre la soledat que pateixen moltes persones grans. Avui en dia funciona a tot el territori català. “El projecte busca que la gent gran surti al carrer i s’empoderi”, explica Miriam Millán, d’Amics de la Gent Gran. Per això hi ha tallers de costura de bufandes arreu del territori en què els participants -majoritàriament dones- es troben per teixir. A més, hi participen voluntaris de l’associació, que comparteixen una estona amb les persones grans i aprenen els punts i les maneres de teixir d’una altra època. “Els tallers estan plantejats de manera que hi ha una relació entre generacions que és molt profitosa per a totes dues parts”, explica Millán. “Els grans se senten importants perquè estan ensenyant coses als joves i els joves estan ajudant a combatre la soledat dels grans. És un projecte rodó”, explica.

Les bufandes es venen en una paradeta que tenen a la seu de l’associació, a Barcelona, al Mercat Social de la Federació Catalana de Voluntaritat i en alguns mercats solidaris que organitzen grans empreses. “No tenim recursos per arribar més enllà”, reconeix Millán, que explica que els diners recaptats es destinen a finançar altres projectes de l’organització. “Les bufandes agraden molt i no només perquè són boniques i estan molt ben fetes, també agraden perquè el consumidor pot veure en una etiqueta el nom de la persona que l’ha fet, l’edat que té i el temps que ha dedicat a teixir-la. Això és un valor afegit per a qui ho compra perquè sap que al darrere hi ha una història de vida”, conclou.

Les àvies que participen en aquest projecte estan “encantades” amb la iniciativa, que els permet practicar la seva afició però sobretot “sortir de casa i conèixer gent nova”, explica Millán. “La gent gran que pateix soledat vol sentir-se acompanyada, escoltada, parlar i estar envoltada de gent, i això és el que els ofereix aquest programa”.

Millán explica que des de l’associació cada cop es troben més persones grans que pateixen soledat tot i no estar tècnicament soles. “Tenim gent que pateix molt tot i viure en una residència d’avis, gent que pateix tot i tenir família, i també tenim fills que ens truquen preocupats per la situació dels seus pares”, resumeix.

Per a la psicòloga Mercè Pérez Salanova, “és molt important la tangibilitat d’aquest projecte, és a dir, que les persones grans poden veure que allò que estan fent té una forma, una finalitat. Per a la gent gran, saber que estan fent una cosa de profit és fonamental”, resumeix.

Aquesta experta explica que les dones grans són el col·lectiu que més pateix la soledat. “Les dones tenen una esperança de vida més alta i, per tant, tenen més probabilitats de sobreviure als seus marits i quedar-se soles perquè, a més, el patró de nupcialitat d’aquella època era casar-se amb homes més grans, així que tenen més punts per estar soles”, explica. Tot i això, Pérez Salanova recorda que no ens podem oblidar dels homes grans, que també pateixen soledat, i destaca que les seves maneres d’envellir són diferents: a les dones els agrada sortir de casa, buscar activitats, desenvolupar-se com a persones... en canvi, als homes els costa més això, se’ls fa més difícil construir relacions noves i cuidar-se, però també han de trobar el seu camí per fugir de la soledat. Per això, projectes com Granny’s Finest i la Bufanda de la Iaia tenen dones entre les seves files, com la majoria de cursos, activitats dels casals i altres iniciatives pensades per a gent gran.

Per a Pérez Salanova el problema de la soledat entre els avis “no es pot deslligar de l’època en què vivim, en què el valor de la individualitat és molt alt. Per exemple, s’accepta molt bé el fet de viure sols, s’hi veuen molts avantatges, però per a les persones grans és diferent, és difícil que se sentin acompanyats de la manera com vivim, ells diuen molt que no coneixen els seus veïns, que no hi parlen... aquesta manera de viure en comunitat minva les possibilitats d’interacció i d’ajuda”, alerta. Per això, aquesta experta veu amb bons ulls aquest tipus d’iniciatives que empoderen les persones grans, no les victimitzen i els donen una oportunitat de sentir-se útils.