Teràpies que ajuden cos, ment i ànima

BarcelonaCos, pensament i emocions o, dit d’una altra manera, l’ésser humà. Un ésser humà que, segons Oriol Guxens, osteòpata i fisioterapeuta col·legiat, “és un engranatge en què cada element, sigui un múscul, una idea o una sensació, es relaciona amb els altres com si fos un conjunt de cordes i politges que es mouen i es toquen i es relacionen constantment”. Quan l’engranatge està equilibrat, la persona se sent bé, sostenen els defensors d’aquesta tesi. En canvi, si una corda es tensa més que una altra l’organisme avisa del desequilibri en forma d’apatia o cansament; d’un dolor inconcret o de males digestions recurrents.

Falses conegudes de tothom?

Una de les claus per triar el que és més convenient i evitar crear-se expectatives enganyoses és informar-se bé, no donar credibilitat a opinions poc contrastades que de vegades no fan justícia a la utilitat real de les teràpies. Per exemple, la teràpia Gestalt. És una teràpia que té poc a veure amb un individu que parla mentre un psicòleg l’escolta. “El terapeuta gestàltic acompanya la persona interessada a fer una descoberta del seu món intern en una relació en què la responsabilitat del procés és compartida”, explica Anna Hugas, psicòloga col·legiada i vicepresidenta de l’associació Teràpia a l’Abast (un projecte impulsat per psicòlegs que destinen part del seu temps lliure a acompanyar persones amb pocs recursos). Es podria dir que és una manera d’entendre el món, una idea que Hugas confirma dient que sí, que efectivament “és una manera d’entendre la vida atenent el present, l’aquí i l’ara”.

També les flors de Bach porten a equívoc. I és que aquesta teràpia va més enllà del fet de comprar-ne una ampolleta a l’herboristeria. Segons Nàdia G. Junyent, que és psicòloga col·legiada i cap d’estudis de l’Institut IGEM, “amb les flors de Bach s’ajuda a l’autocuració de l’organisme”. I explica: “Aquesta teràpia és idònia quan emocions com la por, la ràbia i la tristesa es desborden i bloquegen l’individu; amb les flors de Bach les emocions s’equilibren”. Junyent afegeix que, per tenir una certa garantia d’èxit, és bàsic treballar “amb un professional que sàpiga escoltar i un pacient que pugui expressar el que sent”.

Davant la dificultat d’expressió, l’artteràpia, que no consisteix a dibuixar i interpretar el dibuix, potser seria l’opció adequada. “L’artteràpia és un tipus de psicoteràpia i pràctica artística que no diagnostica ni interpreta; no és una distracció ni una evasió”, explica Martha Partida, artterapeuta per la Universitat de Girona i llicenciada en psicologia per la Universitat Autònoma de l’Estat de Mèxic. “L’artteràpia fa possible que la persona prengui les seves pròpies decisions convidant-la a obrir el seu interior mitjançant el joc, la primera activitat creadora de l’ésser humà, i l’art, la forma d’expressió que, abans que existís el llenguatge parlat, vam fer servir els humans per comunicar-nos”, afegeix.

Tradició xinesa i japonesa

També el tacte és una manera de comunicar-se, sobretot amb un mateix. I aquí apareix el shiatsu, que no és un tipus de massatge relaxant ni una acupuntura feta amb els dits. Imma Bonet, que es dedica a la docència i la pràctica del shiatsu des del 1996, explica a l’ARA que “es tracta d’una tècnica terapèutica que combina la saviesa de la medicina tradicional xinesa i japonesa amb els coneixements fisiològics i anatòmics de la medicina occidental”. El que es fa és “moure l’energia, o ki vital, de la persona per reequilibrar-la, i això es fa a través de la pressió dels dits i els palmells en certes parts del cos”.

Bonet, directora de l’escola Zenit Shiatsu, afegeix que una de les finalitats més importants del shiatsu és “ajudar l’individu a connectar amb ell mateix, amb el que necessita per trobar-se en pau, en equilibri”.

Fer cas dels senyals del propi organisme i informar-se bé permet a la persona triar, efectivament, la teràpia que li és més adequada. És cert que els metges poden derivar la persona a una teràpia psicològica, però, com explica la psicòloga Cristina Carvallo basant-se en la seva experiència professional, “la majoria de gent hi acudeix per iniciativa pròpia”. I afegeix: “Les persones sol·liciten ajuda quan es troben davant d’una situació que els genera alguna mena de malestar. Això sí, cal tenir en compte que cada persona pot necessitar un tipus de teràpia diferent. Dependrà sobretot de la problemàtica que presenti cadascú i també del seu caràcter”. Una afirmació que complementa Maite Granell, formadora, mentora i coach amb formació en programació neurolingüística (PNL): “La utilitat o l’eficàcia d’una teràpia depèn no tan sols de la teràpia mateixa, sinó també del terapeuta o del professional que la porti a terme. Tots en algun moment necessitem ajuda i el quid de la qüestió és qui t’ajuda. L’empatia, el feeling i la connexió són importants, sempre des de la bona praxi”.

I, a continuació, fa un aclariment interessant: “En sentit estricte, ni el coaching ni la programació neurolingüística (PNL) van néixer com a teràpies. Són disciplines que han arribat per facilitar-nos el camí, des de l’aprenentatge cap al reaprenentatge. És a dir, un desenvolupament integral de l’ésser humà: cos, emocions i llenguatge”.

Perquè, finalment, l’objectiu de tota teràpia i de tot terapeuta no deixa de ser aquest: ajudar i acompanyar la persona en el seu procés de curació perquè aconsegueixi l’equilibri perfecte entre cos, pensaments i emocions.