Yaya Buschraft: "Vull morir a la cabana feta per mi "

Yaya Buschraft ens demana que no diguem el seu nom real, ni tampoc on viu. És a la muntanya, això sí. Ho sap qualsevol que la segueixi a les xarxes, on acumula milers de seguidors, a qui explica el seu dia a dia construint cabanes. Va decidir que aquest seria el seu projecte de vida quan s'acostava als 70, i ara explica la seva història al llibre Viure sense demanar permís (Penguin).

Qui ets?

— Una persona a qui li encanta fer cabanes.

Per què cabanes?

— Me’n vaig enamorar quan tenia 8 anys. De les cabanes i de la fusta. La fusta… està viva. 

Per què t'agraden?

— És un repte constant. No tenia ni idea de com es feien, vaig agafar un tutorial a YouTube i el vaig fotografiar, fotograma a fotograma, peça a peça, per entendre què punyeta era això. 

I el resultat?

— La primera cabana em va caure, la segona és a dalt de tot del cim de la muntanya, la tercera és bioconstrucció, li ha caigut també una paret, i la quarta és aquesta que veus aquí. Que també té algun error. Quan vaig començar vaig dir: cinc cabanes. La cinquena serà la definitiva per viure i morir en una cabana feta per mi. 

Al llibre cites Bukowski: "Només els bojos i els solitaris es poden permetre el luxe de ser ells mateixos, perquè els solitaris no necessiten complaure ningú i als bojos no els importa ser compresos". Ets boja?

— Totalment. No arribo al nivell de Bukowski, però soc una perfecta iconoclasta, una bohèmia, i trenco amb motlles sense voler-ho. No és expressament, és la meva manera de ser. Les coses fàcils m'avorreixen, les difícils són un repte.

Boja... i també solitària?

— Sí, soc molt oberta, però també tancada. La llei dels oposats d'Heràclit.

Has començat a dormir a la cabana. Com és una nit aquí?

— Màgica. Hi ha un silenci... i tinc el Pitxi i el Mitxi aquí. Són ratolinets de muntanya.

Es troben a faltar les persones?

— No, de fet amb la presentació del llibre el que em descol·loca és tanta gent al meu costat. 

Per què Yaya?

— Perquè les àvies són gent que han viscut, són sàvies. I per mi són dolçor. I Buschcraft és la contundència, per no ser una figaflor. La contundència i el repte que té construir una cabana. 

Les àvies són grans.

— Jo tinc 71 tacos, carinyo. Soc gran.

I et sents gran?

— Sempre m'he sentit gran. De jove anava amb gent gran i ara de gran vaig amb gent jove.

I això que fas no és propi d’algú més jove?

— No siguis edatista, que rebràs. 

Però se suposa que hi ha coses que un no fa als 70.

— Se suposen tantes coses… Mira el títol del llibre. 

Viure sense demanar permís. Com es viu sense demanar permís?

— Sense creure't els “se suposa”.

Però què va dir el teu entorn quan vas dir: me’n vaig a fer cabanes?

— No ho vaig dir. Ho vaig fer. 

I com es pren la decisió? Hi ha un moment de clic?

— És un procés. Va començar quan vaig anar a la Meeting Camper, va continuar amb els vídeos de YouTube, em va encantar i vaig dir: tinc un somni que em supera. Perquè no tenia els coneixements, ni la força física, ni res… però tenia una cosa que em caracteritza: passió. 

I por?

— A què? A cagar-la? No. 

Què t'ensenya fer cabanes?

— A creure en mi. A descobrir com soc de forta, de màgica, de tossuda, perquè ho soc molt. És un valor també terapèutic. M’ha donat molta força.  

Si no hi vius, per què les fas?

— Per aprendre, et sembla poc objectiu? Crec que avui en dia aquesta societat ho té tot tan fàcil que es fotran de fàstic. Perquè en el que és fàcil no hi ha aprenentatge i l'aprenentatge és vida. 

Ho petes molt a les xarxes, et segueix molta gent. Alguns diuen coses boniques, i altres no…

— Els odiadors. O els psicòpates digitals.

Què en penses? 

— Pobra gent. T'ho dic de debò, eh. Al començament em va sobtar, però tinc molt clar que quan un és feliç i està a gust amb si mateix no perd el temps dient-li a l'altre ni el que ha de fer ni el que no ha de fer, ni tan sols donant consells. Quan ets feliç, vius. I suposo que quan no ets feliç, veure algú que sí que ho és deu tocar molt allò que no sona.

Et critiquen per pija. 

— Sí. Però pija és de nou-ric. Jo soc burgesa, amb molta honra. Soc el que els burgesos diuen bobo, una bohèmia burgesa. 

Però has viscut situacions complicades, ho expliques al llibre

— I les que no he explicat. 

Saps el que és perdre la casa, t’han desnonat.

— Sí, em van desnonar. Vaig ser rebel, vaig veure coses a la meva família i al meu entorn que no m'agradaven. Vaig viure a fora, vaig marxar a l'Índia, i al tornar vaig desmuntar el personatge i vaig acabar fent les paus amb els meus orígens. Fa un temps em deies burgesa i era un insult. I ara, amb la boca plena, dic: el cognom del pare, sí. 

Parlant de cognoms, què et diu la teva filla?

— La meva filla és actriu. Ens respectem molt. Mai li he mirat a la bossa el que du i el que no. Els que som pares o mares sabem que educar un fill no és fàcil. Que cometem els errors que van cometre els nostres pares amb nosaltres. Si te n'adones, no és que ho puguis solucionar, però sí que pot ser un aprenentatge.

Com les cabanes, no? La cinquena no és el mateix que la primera. Però amb els fills…no es pot tornar enrere. 

— Jo sempre li he dit a la meva filla que el passat no el puc solucionar. No en sabia. No me'n van ensenyar. Però el present sí. Si et serveix, endavant. I sí, li serveix.

De què estàs orgullosa?

— De mi. D'aquestes cabanes i el que representen. Perquè encara que sempre hagi tirat endavant, també he dubtat. A tu no t’ho demostraré, però per dins puc estar dubtant. I abans atacava, i ara no em cal. No he de demostrar res a ningú. Com a periodista científica, perquè vaig ser la segona dona en aquest país que va escriure sobre ciència i tecnologia, al tornar de l'Índia ho vaig engegar tot a fer punyetes. I em trobava netejant i la paret no em deia res, ni bé ni malament. Allà es quedava, neta. O planxava la roba, i no em deia ni bé ni malament. Allà estava, neta. I la cabana sento que té un punt similar. N'hi dono cinc, me’n torna cinc. N'hi dono deu, me’n torna deu. I si no li dono res, no em dona res. És una meravella. I també és sentir que tinc un lloc per a mi. 

A l'última dius que t'hi vols morir.

— Sí, a la cinquena. El que he après anteriorment ho aplicaré allà i ja hauria de servir. Tot i que ara penso que faré altres cagades.

Per què morir a la cabana?

— Perquè no m'agraden les cases, no m'agrada el ciment. Si no és fusta, no m'agrada.

De fet, a l’inici del llibre dius: "Un dia vaig ser a la muntanya".

— Recordo que a les cases que jo he viscut, quan hi ha hagut jardí, tenia una tenda de campanya i dormia al jardí a l'estiu. La meva mare sempre deia "Hòstia, nena". La natura, per mi, és un element sanador, és un element vivificador i és la meva projecció. Em sap greu que la gent la maltracti, que la gent la prengui pel seu cubell d'escombraries. Que hi deixin la merda. Que els pixapins no respectin els camins de muntanya. Aquesta falta de respecte cap a la natura, quan nosaltres som natura, diu molt de la desconnexió que té la persona amb si mateixa.