Publicitat
Publicitat

Anem a viure junts?

Tenir menys llibertat i perdre la il·lusió per la relació són algunes de les pors que les parelles tenen en el moment en què ens plantegem de fer el pas d’anar a viure junts. ¿És possible assegurar una bona convivència? Què s’ha de fer perquè tot funcioni sota el mateix sostre? Intentem descobrir si hi ha algun secret per garantir una convivència feliç

Només fa un parell de setmanes que la Désirée Martínez i la Cristina Sánchez, de 30 i 27 anys, han decidit fer un pas endavant en la seva relació i anar a viure juntes. “Ha sorgit de manera natural. Cada vegada passàvem més temps al meu pis i, al final, ens vam adonar que ens venia de gust viure juntes -explica la Désirée-. Jo estic segura que la convivència anirà bé. Durant aquests deu mesos de relació, ja hem provat de conviure en diverses ocasions i també hem passat un mes a l’Índia, juntes les 24 hores del dia”. Per la seva banda, la Cristina comenta que, tot i estar molt il·lusionada, també li preocupa el fet de “caure en la rutina i que a la llarga desaparegui la màgia”. De moment, però, malgrat el cansament físic que suposa pintar les parets i haver de baixar i pujar mobles a un quart pis sense ascensor, sembla que han començat amb bon peu. “Sentim molt d’amor per nosaltres i per tot el que projectem en el pis. Cuidem fins a l’últim detall -assegura la Désirée-. Compartim una sensació d’emoció i felicitat molt forta”.

Tot i que normalment ve acompanyat de molta il·lusió, fer el pas d’anar a viure amb la parella no és fàcil. Ens preocupa caure en la rutina, que no ens posem d’acord en les tasques domèstiques, que perdem el poc espai que tenim per a nosaltres...

“El que posem sobre la taula quan ens plantegem fer aquest pas és, simplement, més compromís. Cal fer una reflexió per identificar en quin punt s’està respecte a la parella i respecte a un mateix i veure si s’està preparat”, exposa Berta Sugranyes, psicòloga i membre fundadora del grup psicoterapèutic Tapís. “El més important és que els dos membres tinguin ganes de fer-ho. Les coses poden començar a torçar-se si un no ho té clar i ho fa per deure o per fer content l’altre”. Per la seva banda, la coach Sophia Blasco diu que hi ha moltes maneres d’entendre una relació, i que no tothom ha de necessàriament voler conviure. “Anar a viure junts no és una condició perquè la relació funcioni, en cap cas ho hem de viure com una obligació”.

Segons Sugranyes, a l’hora de prendre la decisió, és més important el moment vital de cadascú que no pas el temps que fa que dura la relació. “No és el mateix estar tres mesos amb algú quan tens 23 anys que quan en tens 35. Si ets més gran, normalment et coneixes més a tu mateix i pots decidir fer el pas d’anar a viure amb algú abans. També és més fàcil saber si s’està preparat quan has tingut experiències prèvies”, exposa la psicòloga. Per la seva banda, Blasco apunta que també cal tenir en compte en quin moment de la relació s’està. “Si s’està en fase d’enamorament, hi ha molta il·lusió però no s’és tan conscient de les dificultats reals que pot comportar el fet d’anar a viure amb algú -comenta-. L’enamorament no té res a veure amb la convivència. Estem dissenyats per enamorar-nos però no per viure en parella tota la vida, això és una estratègia organitzativa social que hem adoptat però no és una cosa que estigui a la nostra naturalesa biològica”. Per això, la coach aconsella que en la fase d’enamorament no es prenguin decisions que impliquin responsabilitats a llarg termini.

Trobar un model comú

Un cop decidim fer el pas, hem de tenir en compte que quan dues persones se’n van a viure juntes, parteixen de dos models de convivència diferents, els que han adoptat de les seves respectives famílies. Segons Sugranyes, una de les coses més complicades de conviure és trobar un model comú que satisfaci els dos membres de la parella. “Es tracta de generar un espai propi i exclusiu per a la parella, un model comú que parteixi dels models particulars. La negociació és molt important -explica Sugranyes-. És un model que s’ha de construir conjuntament, no per imposició. Moltes vegades s’acaba generant una relació de poder, en la qual un guanya i l’altre perd, i cal que tots dos cedeixin per crear aquest espai comú. És necessari estar obert a aprendre de l’altre i viure-ho com una manera de sumar i no de renunciar”. Segons la psicòloga, trobar un model comú és un procés difícil, per això assegura que la motivació i la il·lusió són claus.

En aquest punt, també és molt important la comunicació. “A vegades es donen moltes coses per descomptades o es tendeix a pensar per l’altre. Al principi, sobretot, un parteix d’un model molt propi, desconegut per l’altre, i per això cal explicitar maneres de fer i expectatives”. La Carmen Galeas, de 28 anys, fa dos anys que viu amb la seva parella, el Marc Biarnés, de 27, i assegura que aprendre a conviure “ha sigut un procés bonic i difícil a la vegada”. “Al principi teníem més manies i érem més exigents perquè estàvem acostumats a viure sols, però a poc a poc ens hem anat adaptant. Ara sento que hem après a respectar, i fins i tot a estimar, aquelles petites manies que abans no podíem suportar”.

En aquest procés per trobar un model comú, cal cuidar des del principi l’espai individual. “Si ho fem tot amb la parella, la relació no té oxigen, no s’aporten coses noves de fora. És molt important mantenir l’espai individual que els dos tenien abans d’anar a viure junts”, comenta Sugranyes.

Per la seva banda, la Carmen i el Marc asseguren que mantenir el seu propi espai ha sigut una de les claus d’èxit de la convivència. “Seguim sent nosaltres mateixos i viure junts no ens ha posat cap limitació amb les coses que volem fer. Al contrari, ens donem suport l’un a l’altre -exposa la Carmen-. Per exemple, jo segueixo viatjant sola cada any perquè m’agrada i el Marc m’anima a fer-ho”.

Els petits detalls

Una altra de les dificultats quan dues persones comencen a viure juntes és aprendre a conviure amb la rutina. “Els primers mesos hi ha molta il·lusió però després el suflé es pot desinflar. No es tracta d’intentar evitar caure en la rutina, sinó d’aprendre a conviure-hi i seguir fent que la relació sigui estimulant. És més difícil de mantenir la creativitat o la màgia en el dia a dia, cal una mica més d’esforç”, assegura Sugranyes. Segons exposa la psicòloga, per mantenir la il·lusió en una relació cal cuidar tres punts importants: la valoració, veure les coses positives de l’altre encara que siguin diferents; el reconeixement, ser capaç de detectar les necessitats de l’altre, i l’atenció, cuidar i estar pendent de la parella, mantenir la il·lusió.

La Carmen i el Marc hi estan d’acord. “Cuidar els petits detalls i sorprendre de tant en tant és molt important -opina el Marc-. Per exemple, jo sé que la Carmen és fredolica, i per això cada nit escalfo una bossa de llavors al microones i la poso al llit. És un detall petit però fa que ella estigui contenta. També ens deixem notes de «Bon dia» o amb altres missatges. Al final, aquestes petites coses són les que et fan sentir estimat i valorat”.

6 consells abans d’anar a viure amb la parella

Quan ens plantegem fer el pas d’anar a viure amb la parella, sovint ens bombardegen els dubtes: és un bon moment?, serà fàcil la convivència?, es perdrà la màgia? La coach Sophia Blasco dona sis claus per ajudar a prendre aquesta decisió amb criteri i poc risc.

Per què ho volem fer?

Aprendre a conviure és una tasca difícil i per això cal identificar les necessitats concretes de la parella per veure si realment es vol fer aquest pas i no es fa per convencionalismes. Anar a viure junts no és l’única opció per poder passar més estones amb l’altre.

Acotar el canvi

Fer aquest pas sovint ens genera molta incertesa i por. Cal acotar el canvi i ser conscients que tot i que canviaran certes coses de la nostra vida, seguirem tenint la nostra feina, els nostres amics i la nostra família. Això ens ajudarà a gestionar emocionalment la situació.

Llista de pros i contres

Cal identificar quins pros i contres hi ha per a cadascú individualment i per a la parella com a entitat. Abans de fer un canvi, cal valorar-ho tot per poder decidir amb criteri. Si la llista té molts contres, potser és que ara no és un bon moment per fer el pas.

Tast de convivència

És aconsellable fer una prova de convivència abans de fer el pas decisiu. Es pot fer durant les vacances o els caps de setmana. Abans de fer aquest tast, cal que es posin sobre la taula les expectatives i necessitats de cada membre de la parella.

Poder fer marxa enrere

És important pensar què farem si no funciona. Una bona opció és tenir la porta oberta per poder tornar a la situació anterior d’anar a viure junts. Per exemple, si vivim en pisos compartits, durant un o dos mesos podem seguir pagant l’habitació.

Organitzar-se

A l’hora de fer el canvi, cal tenir-ho tot tan pactat i planificat com sigui possible. Des de saber quins mobles comprarem fins a quin dia farem la mudança, passant per tenir acordat com ens distribuirem les tasques domèstiques.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT