L’escultura tova d’Azzedine Alaïa

El Museu del Disseny de Londres presenta una extraordinària exposició dedicada al creador tunisià

Sens dubte, el 2018 és també l’any d’Azzedine Alaïa. L’influent dissenyador de moda, potser el millor i el que ha deixat més empremta en el món de la moda als seus successors d'ençà que Cristóbal Balenciaga va penjar fils i agulles gairebé fa mig segle, torna a triomfar. Ho fa des del més enllà, però. El mateix més enllà, una mena d’Olimp de déus i deesses de la moda, que també habiten per dret propi Madeleine Vionnet, Christian Dior o Coco Chanel, dissenyadores, modistes, que juntament amb l’esmentat Balenciaga i Azzedine Alaïa van canviar la manera de vestir la dona. Cadascun va assenyalar una nova silueta que abans no existia o bé va fer servir uns nous materials que fins llavors no s'havien utilitzat.

El gener passat es va poder veure a París una exposició de les quaranta-una creacions més influents d’Azzedine Alaïa, al seu taller i galeria de l’exclusiu barri del Marais. A principis d’aquest mes de maig, la primera botiga d’Alaïa oberta fora de París s’ha inaugurat al també superexclusiu New Bond Street, del centre de Londres. I fa només una setmana, el londinenc Design Museum de l’igualment exclusiu barri de Kensington, a l’oest de la capital britànica, ha inaugurat la primera mostra en solitari que es pot veure al Regne Unit dedicada a l’artista i creador tunisià.
A l’entrada de la botiga de Londres –cal cita especial per visitar-la; la clientela podrà veure-hi peces 'prêt-à-porter' d’edició limitada– hi ha una llegenda que pràcticament ho diu tot sobre la feina d’Azzedine Alaïa: “Fa tres dies vaig portar unes peces que ja vaig portar fa 21 anys. No hi ha gaires dissenyadors que puguin fer això”.

Paraules de Naomi Campbell, una de les grans muses –del gènere de les supermodels dels 80 i 90 del segle XX–, que pronuncia en un documental bellíssim, i ple de glamur, que també es pot veure al llarg de l’exposició, realitzat per Joe McKenna i estrenat l’any passat.
El gran valor afegit del xou del Museu del Disseny és que la mostra va ser parcialment comissariada pel mateix Alaïa, mort als 82 anys el 18 de novembre de l’any passat d’una insuficiència cardíaca. A la selecció, i especialment en els últims detalls del muntatge, hi ha treballat Mark Wilson, comissari especialista del Groninger Museum d’Holanda, amic i col·laborador d’Alaïa al llarg de les últimes dècades.

La mostra de Londres inclou gairebé una seixantena llarga de les peces preferides del dissenyador. Es presenten en una instal·lació que les aïlla en petits conjunts grups al damunt de peanyes, que les eleva per sobre d’una alçada considerada habitual, per reforçar-ne i emfasitzar el valor d’obra d’art única. Algunes són força conegudes, vistes arran d’imatges o desfilades en què han participat, a més de Campbell, personalitats com Tina Turner, Grace Jones, Farida Khelfa, Cindy Crawford o l’ex primera dama dels Estats Units Michelle Obama.

Enaltiment de les siluetes

La mostra recull també tota mena de cites i cal tornar una vegada més a Naomi Campbell quan apunta algunes de les claus dels patrons que crea el dissenyador: “Cap altre vestit pot fer que una dona se senti tan bé com un d’Alaïa, perquè esculpeix perfectament el cos”. Alaïa enaltia la silueta femenina allargant-la, estirant-la suaument i tibant-la, i les peanyes sobre les quals es presenten a Londres les seves formes les enalteixen i sobredimensionen –una aposta visual entre el disseny i l’arquitectura– . Intuïtivament, potser des dels setanta, quan es va establir a París, volia enaltir i empoderar les models amb qui treballava. I d'això fa quatre dècades, quan ningú, des de la moda, no havia parlat ni cosit en termes semblants. Artísticament, i socialment, es va avançar al seu temps.
Encara que l’estil d’Alaïa no té res a veure amb el de Cristóbal Balenciaga, un fet uneix els dos grans mestres: tots dos dominaven perfectament tots els passos de la tècnica de la confecció, des del primer estadi fins a l’ultim. A diferència del basc, però, el tunisià no es va adaptar mai als condicionants de la indústria, acostumada a exhibir col·leccions cada any. Alaïa anava molt més per lliure. Ho va destacar Mark Wilson durant la presentació a la premsa internacional de l’exposició: “També en el sentit comercial del terme, no només pel que fa a les formes estètiques, Azzedine Alaïa va ser sempre un inconformista”.

Encara que pràcticament des de finals dels setanta ja tenia un nom en la indústria de la moda de París, els seus biògrafs sempre han posat en valor com es fa camí tenint en compte el seu origen, de vegades amb renúncies a continuar treballant amb els grans noms de l’època, i en un context en què França està immersa durant gairebé una dècada en la Guerra d’Algèria. Alaïa era vist inicialment, doncs, com un subjecte postcolonial. Tocat per la màgia, però, aprendrà o perfeccionarà els seus dots naturals al costat de Dior, Guy Laroche o Thierry Mugler, fins que s’estableix pel seu compte.

L'exposició de Londres és una bona oportunitat per comprovar que la moda es pot considerar un art amb tots els ets i uts, i que de vegades és l’expressió més primària i bàsica –en el sentit de fabricació manual amb eines tan simples com una agulla i unes tisores– d’una arquitectura de la roba molt influïda per l’escultura.

Testimonis que apareixen al llarg de l’exposició ho corroboren. És el cas del dissenyador industrial Konstantin Grcic, que ha subministrat alguns dels vestits per al xou del Museu del Disseny de Londres. De les visites al seu taller en recorda: “Era un veritable artista que va crear un món que li va permetre treballar amb total llibertat. Quan hi penso, el veig fent coses amb paper i tisores a la casa de Marais. Aquell cosmos privat i la seva dedicació al treball amb les mans li van proporcionar estímuls per a una obra única”. L’exposició tanca a l’octubre.

Més continguts de