La Lluna: font d’inspiració i transformació

Cashford explica la història dels mites de la Lluna com si fos una història de la consciència humana

Algú llunàtic va a rauxes, diu el diccionari; per tant, és la figura característica de l’altre, heterodox, imprevisible, amenaçador de la invariabilitat del seny, la norma, la ponderació. Però seny i rauxa no tenen per què excloure’s ni viure’s com a amenaça mútua; poden generar un espai de coexistència que va més enllà dels binomis enfrontats. Ni massa llunàtics, ni massa assenyats; trobar el contrapunt, l’escletxa, l’equilibri també. Quan la raó aixafa el mite, per exemple, una part de la vida s’amaga: massa acomodats en la imperiosa necessitat del pensament científic, hem oblidat, com assenyala Jules Cashford, que el mite “no és una manera de pensar superada pel pensament reflexiu, sinó l’impuls vital i original de la filosofia”. D’aquesta manera, la mitologia no és un àmbit del passat llunyà, superada actualment pel pensament racional, sinó que “el pensament especulatiu és una característica inherent del pensament mític i, a la inversa, les imatges mítiques mai estan absents dels intents de comprendre l’Univers, per racionals i empírics que pretenguin ser”, com assenyala Cashford, escriptora i filòsofa britànica especialitzada en mites.

Dotar-nos de sentit

Les imatges poètiques que els mites acostumen a generar, explica aquesta pensadora, servien en el passat com a mitjà per afrontar les contingències immediates de la vida quotidiana i, per tant, eren del tot útils per plantejar les preguntes bàsiques, sense resposta definitiva, sobre la vida i la mort. Així doncs, el mite és un pensament de caràcter especulatiu perquè transcendeix l’experiència per explicar-la i unificar-la: “Com el pensament d’èpoques posteriors, basat en definicions clares i enunciats específics explícits, aquelles primeres formes de pensament partien d’una hipòtesi per dotar de sentit el misteri del món”, diu.

Podem entendre els mites no com a meres finalitats, sinó com a llavors, algunes de les quals germinen en fruits suculents i nutritius mentre que d’altres queden soterrades, o amargants i tòxiques. Però d’una manera o altra, encara avui perviuen els mites; els necessitem per estructurar-nos.

“Un dels descobriments de la psicologia en l'últim segle –apunta Cashford– és que els mites estructuren el nostre pensament, tant si en som conscients com si no. Tots nosaltres, com a espècie, tenim un relat del món on vivim, sobre el lloc que hi ocupem i el propòsit que ens guia. Un mite, si seguim el significat original de la paraula en grec –'mythos'–, no és més que això: un relat que intenta tornar a la vida transparent remetent-la a una font intel·ligible. Pot ser conscient, autoreflexiu i estar obert al diàleg amb altres relats, o bé ser inconscient, o conscient només en un cert grau. El que tots ells tenen en comú és que sempre són construccions de la psique humana. I així ha de ser perquè el món no és un fet donat, sinó allò que habitem per mitjà de la interpretació”.

Segons el crític literari Northrop Frye, la nostra imaginació és capaç de reconèixer elements dels nostres mites, o de la nostra forma de consciència, quan els veiem en somnis, o en l’art i la literatura, però potser no arribem a veure el seu abast. “No sembla possible un canvi de consciència –conclou Frye– si no aconseguim certa lucidesa sobre el nostre condicionament mitològic”.

Però com es pot veure el funcionament d’aquest condicionament mitològic? Arran de la reflexió de Frye, Jules Cashford es va plantejar que una de les maneres d’entendre i copsar com funciona la ment humana quan elabora concepcions de la realitat que creu veritat (i de les quals deriva la seva conducta) podia ser a través de l’estudi dels mites sobre la Lluna. “Això em va resultar esperançador –confessa– perquè actualment ja no creiem en la Lluna com en el passat i, per tant, som capaços de veure, en part, com funciona aquest condicionament mitològic”.

Partint d’aquesta premissa, l’autora ha dedicat un gran esforç a elaborar un valuós llibre de caràcter enciclopèdic que ara l’editorial empordanesa Atalanta publica sota el títol 'La Luna. Símbolo de transformación'. Més de 600 pàgines de gran format amb 220 il·lustracions en què, amb una magnífica proliferació de relats i imatges procedents de tots els punts del planeta, des del Paleolític fins al present, explora els mites, símbols i imatges poètiques de la Lluna.

Una obra exhaustiva i captivadora per explicar la història dels mites de la Lluna com si fos una història de la consciència humana: “Les imatges i els rituals lunars –explica la seva autora– encara es conserven en molts àmbits del pensament, com el simbolisme religiós, els contes i tradicions, algunes supersticions i hàbits mentals”.

Mirall de l’ànima

Des de les albors de la humanitat –en què ja les primeres anotacions realitzades per éssers humans al Paleolític semblen ser un registre del cicle lunar–, passant pels relats mitològics fundacionals de nombroses cultures i civilitzacions, fins a com travessen les tradicions religioses i espirituals o com es tracten des de la filosofia i la literatura, en especial la poesia, aquesta obra és un preciós recull de la gran pluralitat i capacitat creadora dels éssers humans sota una lluna que sempre ha funcionat de mirall de l’ànima i, com a tal, d’inspiradora de sentit.

I és que, com conclou Cashford al seu llibre: “Si aconseguim seguir el rastre d’una creença o d’un costum fins a trobar-ne el seu origen lunar, podrem entendre com hem adoptat determinades formes de pensament. Fins i tot descobrirem que el símbol de transformació que va sorgir a partir de la ‘mort’ i la ‘resurrecció’ de la Lluna és el reflex d’un patró arquetípic de la psique humana, comú a tots nosaltres, visquem en l’època que visquem”.

(“Tant s’incrementa com més va cremant / la força de buscar allò que s’oculta, / tant més veurà clarors el pensament / com més gosi mirar en l’obscuritat. / El cant del gall és ric a mitjanit, / la lluna plena em dobla la fortuna. / No moriré de cap angoixa ardent / si visc perdent-me, sempre enamorat”, canta el poeta Joan Vinyoli.)

Més continguts de