Publicitat
Publicitat

Oceans, l’últim territori salvatge

El Museu de Ciències Naturals presenta una exposició amb material inèdit del documental ‘Oceans’

Quan li demanaven a Josep Pla per què no escrivia més sobre el mar, deia que era molt difícil, que davant l’espectacle del mar costa molt mantenir prou lucidesa per aplicar-hi una escriptura afinada. Amb el mar, concloïa, només es poden fer dues coses: contemplar-lo o deixar-lo.

Tot i que, com en tantes altres ocasions, Pla no anava errat, la contemplació a què es referia ha mutat al llarg dels anys. Amb una mica d’entrenament, a més d’admirar un temporal des del cim d’un penya-segat, avui tothom pot submergir-se fins a 25 metres de fondària per admirar la majestuositat de coralls, meros i gorgònies. La tecnologia permet, a més, veure-hi encara més avall, més enllà dels 150 metres, a partir dels quals ja no arriba la llum del sol i regna la foscor. Malgrat tot, el mar segueix sent un gran desconegut. Només tres persones han arribat fins als més d’11.000 metres de profunditat de la fossa de les Mariannes, mentre que hi ha hagut 12 astronautes que han trepitjat la Lluna. L’exploració dels oceans ha permès la catalogació de 240.000 espècies d’organismes marins, però es calcula que n’hi pot haver dos milions més, moltes de les quals no arribarem a conèixer perquè s’extingiran abans que tinguem temps de descobrir-les.

7 anys de feina sota el mar

Una de les fites de l’exploració marina i d’aquesta nova contemplació del mar va ser el documental Oceans, estrenat el 2011 i dirigit per Jacques Perrin i Jacques Cluzaud, que va requerir set anys de feina, 75 expedicions, la participació de 500 persones i 50 milions d’euros. Amb una tecnologia audiovisual desenvolupada específicament per a la producció, Oceans va descobrir noves espècies i comportaments, va enregistrar espais que ningú havia vist mai i ens va fer veure animals i paisatges marins des de noves perspectives i punts de vista. El documental dura una hora i mitja, però per fer-lo es van gravar gairebé 500 hores de vídeo. Una selecció d’aquest material és el cor de l’exposició Oceans, l’últim territori salvatge, que s’acaba d’inaugurar al Museu de Ciències Naturals al Parc del Fòrum, on s’estarà fins al 14 de setembre del 2018. Mitjançant peces audiovisuals inèdites, algunes en 3D, una pantalla immersiva de 150 metres quadrats i una ambientació que imita la foscor de les profunditats marines, la mostra proposa un recorregut submarí més emotiu que informatiu. L’espectacularitat de les imatges, el joc de llums i la poca presència de text així ho garanteixen. Qui vulgui dades, però, també en trobarà: hi ha un bloc de plafons interactius que n’és ple. “Volem que la visita sigui una experiència transformadora”, explica Óscar Vega, el comissari de l’exposició, “una visita en què es descobreixin els oceans a través de l’emoció i així es prengui consciència de la necessitat de conservar-los”.

Records perdurables

Efectivament, el disseny de l’exposició parteix de la base que les experiències submarines són especialment intenses, potser perquè la peculiaritat de l’entorn que componen la ingravidesa, la lentitud de moviments i la manca de sons articulats contribueix a gravar records més perdurables. N’hi ha prou amb una sola immersió per fixar un record revolucionari. Quan es veu un tauró de prop, no es veu una bèstia assedegada de sang sinó un animal elegant, prudent i fins i tot amb una punta de curiositat. Veure aquesta espurna de curiositat encesa en una mirada que té més de 400 milions d’anys fa que s’esfumin immediatament les pors atàviques que Hollywood ha explotat sempre amb tant d’èxit. Taurons a banda, a l’exposició s’hi poden descobrir carícies de balena, abraçades de morsa, tots els detalls de l’interior de la boca d’un mero en 3D i peixos grans que no es mengen els petits sinó que els ofereixen aliment a canvi d’un servei de neteja.

A més de ser font d’emocions i descobriments, el mar té una utilitat indubtable. No només proveeix d’aliment una gran part de la població humana sinó que també representa un mecanisme natural de captació de carboni atmosfèric, un dels causants principals del canvi climàtic. Actualment, però, es pesca un 250% més del peix que els oceans poden substituir de forma natural, cosa que ha fet que les reserves marines s’hagin reduït un 90% els últims anys. La protecció dels oceans, per tant, no és una qüestió només estètica sinó també -i molt!- pragmàtica.

Evangelista Torricelli, deixeble de Galileu, deia el 1712 que els humans vivim al fons d’un mar d’aire. A l’acte inaugural de l’exposició, el científic Josep Maria Gili estirava la cita de Torricelli per argumentar que els humans som, efectivament, com crancs carronyaires que vivim al fons d’un mar d’aire i ens aprofitem del mar d’aigua que posa a la nostra disposició aliments i mecanismes naturals de regulació climàtica. El problema, reiterava Gili, és que el mar és un gran desconegut, i només es pot protegir el que es coneix. Ben entrat el segle XXI, doncs, potser caldria matisar aquella esmolada visió planiana del mar. Amb el mar només es poden fer tres coses: contemplar-lo, conèixer-lo i protegir-lo.

Més continguts de