Sobreviure a Catalunya: la història de tres mamífers

Els turons, les llúdrigues i les marmotes han sigut animals en perill d’extinció en diferents moments

Catalunya té un bon grapat d’espècies de mamífers que o bé estan en perill d’extinció o bé ho han estat durant les últimes dècades i han viscut una història de recuperació. Alguns casos són ben coneguts, com el de l’os bru, però d’altres és bastant probable que no n’hàgiu ni sentit a parlar. És el cas, per exemple, del turó, un animal que us sonarà més pel seu altre nom: fura de bosc comuna. El turó és un mustèlid carnívor que és bastant popular en països anglosaxons, on se l’utilitza sovint de mascota, però que en canvi és gairebé desconegut a Catalunya. Ajuda al seu anonimat el fet que és un animal molt discret, tant perquè té hàbits bàsicament nocturns com perquè es mou sovint entre matollars i és molt poc visible. “Podria desaparèixer abans que la gent sabés que existeix”, lamenta Salvador Salvador, un dels biòlegs que més en saben de turons a Catalunya. Ell ha fet durant els últims anys diversos estudis per analitzar fins a quin punt l’animal està amenaçat a casa nostra i quines en són les causes.

Hàbitat reduït

Fa anys el turó es podia trobar en gairebé qualsevol indret de Catalunya, tot i que no fos gaire abundant. Avui viu només en planes humides de l’Empordà i de la Selva, on hi ha algunes bosses aïllades d’exemplars destinades a desaparèixer. Segons Salvador Salvador, si no s’hi fa res aviat aquest animal deixarà d’existir a Catalunya. Els motius són diversos, però un dels més importants és l’aparició del visó americà, una espècie invasora que s’ha estès com la pólvora i que està arraconant el turó. La història de com el visó americà s’ha escampat per Catalunya té a veure, com us podeu imaginar, amb l’ésser humà. Durant els anys vuitanta hi havia granges que en criaven a Catalunya amb la finalitat de poder utilitzar la seva preuada pell per fer abrics. Alguns es van escapar i d’altres els van alliberar grups ecologistes que tenien bones intencions però que no van saber entendre el desequilibri a l’ecosistema que podia suposar deixar-los lliures. El fet que la població de conills salvatges i d’amfibis hagi disminuït clarament a Catalunya durant els últims anys també ha complicat la vida als turons, que no tenen tan fàcil trobar el seu aliment.

Els estudis sobre l’estat del turó a Catalunya són tots dels últims cinc anys, ja que fins ara era un animal gairebé obviat o del qual se’n sabia molt poca cosa. Per saber-ne el què i el com s’ha fet servir la tècnica anomenada fototrampeig, un sistema que funciona mitjançant càmeres que s’instal·len al terreny i capturen imatges a partir del moment en què es detecta moviment. La tecnologia ha fet relativament fàcil un estudi que fa 15 anys hauria sigut molt més complicat. Salvador Salvador es fa creus que un carnívor amb un aspecte força atractiu com el turó pugui desaparèixer a Catalunya. Els intents de salvar-lo passen per erradicar el visó, reforçar la població de conills i conscienciar la pagesia sobre no desbrossar els marges, cosa que faria més fàcil la vida del turó. Obtenir diners per a projectes d’aquest estil és una quimera, però el Zoo de Barcelona està ajudant en aquest procés.

La contaminació afecta la llúdriga

Un altre mamífer que va estar a punt de desaparèixer fa unes quantes dècades és la llúdriga. Els seus problemes també van començar per causes relacionades amb l’acció humana, però en aquest cas pel fet que els nivells de contaminació de l’aire i dels rius van deixar estèrils o van matar molts dels seus individus. Va ser sobretot entre els anys 50 i els anys 80, quan els efectes de la contaminació van ser més forts. Segons l’expert en llúdrigues Jordi Ruiz-Olmo, la contaminació s’estenia per l’aire fins a llocs remots. “Podies anar al Besiberri, a 3.000 metres d’altura, i trobar animals afectats per la contaminació”, afirma. El seu rastre s’acumula al llarg de la cadena tròfica, de manera que la llúdriga, un superdepredador, s’empassa la contaminació acumulada durant tota la cadena. Altres animals com l’àguila pescadora, el bernat pescaire o el falcó pelegrí van tenir problemes similars.

La llúdriga també era un enemic dels pescadors, que les mataven perquè pensaven equivocadament que reduïen les poblacions de peixos. Avui se sap que no és així. Com el visó, la seva pell també tenia mercat a la moda, però avui ja no hi ha demanda ni està ben vist.

El pitjor moment per a aquest mamífer va arribar a finals dels vuitanta, moment en què es va extingir a la Cerdanya i a la Terra Alta i va quedar aïllada en alguns rius del Pirineu Occidental, però des de llavors fins ara l’animal s’ha tornat a estendre fins a un 90% del territori que habitava anteriorment.

A la conca de l’Ebre s’hi va recuperar de manera natural, a partir d’un esforç social col·lectiu que ha fet baixar la contaminació i les agressions, i gràcies també a la cura més gran que es té dels espais naturals protegits, que és on majoritàriament habita. Perquè la llúdriga s’estengués per la resta del territori va caldre una reintroducció d’una cinquantena d’individus a l’Empordà.

La reinserció de les marmotes

Una altre mamífer que ha tornat amb força a Catalunya és la marmota. La història de la seva reintroducció comença a França als anys 60, per idea d’un caçador d’isards que pensava erròniament que les marmotes distraurien les àguiles i farien que deixessin de caçar isards. El govern francès s’hi va implicar i va portar uns quants individus dels Alps cap al Pirineu. Amb el temps les marmotes van passar la frontera, i a partir dels anys 80 la seva expansió va proliferar clarament, fins al punt que avui dia hi ha un gran nombre de marmotes al Pirineu. El fet que l’animal gairebé no tingui depredadors li ha facilitat la feina; només algunes àguiles, guineus i gossos salvatges se les mengen. Aquests rosegadors ja havien viscut al Pirineu fa més de 10.000 anys, però no es van poder adaptar a l’últim període glacial.

Les marmotes del Pirineu han començat fins i tot a tenir alguns trets particulars com ara l’idioma. Segons l’investigador del CREAF i professor de la UAB Bernat Claramunt, gràcies a estudis fets en els últims anys s’ha pogut comprovar que el crit d’alerta que fan les marmotes del Pirineu té característiques diferents del que fan als Alps. En només 30 anys la seva manera de comunicar-se amb la veu ha evolucionat i té un to més greu que el dels individus dels Alps.

Al Pirineu alguns dels estudis sobre marmotes fins i tot s’han fet amb l’ajuda de turistes. Davant la falta de recursos econòmics, els tècnics del CREAF van idear un sistema de microfinançament mitjançant el qual alguns turistes de la Cerdanya que aportaven diners podien implicar-se en els recomptes, apadrinar una marmota o passar un dia entre els animals.

Una altra cosa que estan estudiant els biòlegs catalans és com està afectant el canvi climàtic a les marmotes, ja que es creu que el fet que el fred vagi de baixa farà que el seu període d’hibernació sigui mes curt, o fins i tot podria passar que deixessin de fer-lo. Això podria canviar, per exemple, les vegades que es reprodueixen en un any. Podria passar que l’expressió dormir com una marmota a Catalunya deixés de tenir sentit ben aviat.

Més continguts de