La nostàlgia d'una nit sufocant

BarcelonaLes sabates blanques de Chano Domínguez es converteixen en un punt d’ancoratge on fixar els ulls a mesura que cau la nit al Teatre Grec. El pianista, sol a l’escenari, interpreta el tema propi Alegria callada, una peça que creix al resguard de la foscor. Round midnight, de Thelonious Monk i popularitzada per grans dames com Ella Fitzgerald, és la peça escollida per presentar la cantaora Mariola Membrives. “És tot un gust i un honor ser aquí, no sabeu com impressiona”, confessa la cantaora. Amb nervis més evidents del que voldria, i amb dues versions prescindibles cantades en anglès, no és fins que s’endinsen en el terreny de les cobles, els tangos i les ranxeres que la cordovesa desplega el seu talent. Ojos verdes, de Conchita Piquer, o Vuelvo al sur, d’Astor Piazzolla, mostren una Membrives no només amb un gran control de la veu, sinó capaç de fer-te sentir una nostàlgia que t’esquinça les entranyes.

El repertori és un viatge amb compositors que han sigut capaços d’aguantar bé el pas de temps i els frescos arranjaments de Chano Domínguez, com Los ejes de mi carreta, d’Atahualpa Yupanqui, o Que te vaya bonito,de José Alfredo Jiménez. Alma de mujer (Colombianas), una peça original del pianista gadità, trenca amb la solemnitat de la nit. Estratègicament col·locat, aquest tema colorista i ple de matisos separa l’espectador de les cadires que s’enganxen a la pell en una nit sufocant. Gracias a la vida, de Violeta Parra, és el tema amb què s’acomiaden, mentre Chano Domínguez assenyala Pere Pons, director del Festival Mas i Mas, com el culpable d’iniciar la relació entre els dos artistes. “Una col·laboració que esperem que es repeteixi aviat”, confessa Domínguez. El resultat ha sigut una nit d’estiu, sentida i xafogosa, en què el jazz i el flamenc més eclèctics han cantat a l’amor més atemporal.