El seu nom va aparèixer com un tsunami en la Barcelona dels 80. Una ciutat en plena ebullició, on obrien espais culturals i sales d’exposició, on els diaris entrevistaven gestors culturals, directors teatrals i arquitectes. La ciutat del "Dissenyes o treballes?", la de les primaveres del disseny i fotogràfiques, la de les indústries culturals, la dels creadors del país que triomfaven fora de les nostres fronteres.
Aquella ciutat era també la ciutat de la moda. Com en tants altres àmbits econòmics, Catalunya havia destacat en el món tèxtil, amb una indústria capdavantera que feia un producte de qualitat… però amb un escàs reconeixement internacional. De fàbriques n’hi havia moltes, de treballadors n’hi havia molts… però fallava el màrqueting, saber crear una marca amb prestigi internacional. Es produïa, però el producte era invisible. Als 80 es va capgirar la situació. I els noms propis van arribar al món de la moda. Homes i dones que firmaven les seves creacions en primera persona. Roser Marcé en va ser una.
Amb els seus teixits senzills i nobles, amb un disseny pensat perquè el client se senti còmode, la Roser va triomfar a les passarel·les. Del Gaudí, el projecte amb què el Govern va voler impulsar la indústria local, va saltar a París, Nova York i Tòquio. La seva era una estrella ascendent. Però aquell impuls va perdre gas i com va passar en altres camps, des del teatre a la literatura, al cap d’uns anys les bombolles ja no sortien de l’ampolla. L’efervescència es va evaporar. Per què?
“En aquell moment vam coincidir una sèrie de dissenyadors que teníem moltíssimes ganes de fer coses, i això passava en un moment en què el país estava canviant a gran velocitat: deixàvem enrere el franquisme, Barcelona s’encaminava cap als Jocs… Però tot allò tenia els peus de fang perquè, paradoxalment, mentre les passarel·les s’omplien de noms de dissenyadors, a Igualada es venien els telers a preu de saldo”.
“Probablement la globalització era necessària”, explica, “però va posar les coses molt difícils. No podem comparar els nostres costos de producció amb els de la Xina. De mica en mica el sector es va tornar insostenible. A partir d’aquí comencen a tancar fàbriques i tallers, i això no només vol dir que qui vulgui continuar produint aquí ja no pot fer-ho, perquè no troba ningú que li fabriqui les seves creacions; això també vol dir que es perden professionals, que es perd una experiència de més d’un segle. No només no trobes un taller que faci els teus productes, tampoc no hi ha gent que sàpiga fer-los”.
La mort de la indústria tèxtil, de la mà d’una època dominada per la roba barata, d'usar i llençar, deixa els dissenyadors catalans perduts en un món que de sobte s’ha tornat molt gran i que dominen grans productors multinacionals. No és un món per als petits. “Tu pots dissenyar molt bé, un producte competitiu i interessant, però necessites que algú fabriqui els teus dissenys i algú que els vengui. I això, amb l’arribada del mercat únic i la globalització, es va tornar impossible”. Creadors com Roser Marcé, que fins aleshores dibuixaven i cosien als seus estudis, s’havien de convertir en empresaris per sobreviure, tenir una estructura comercial, buscar fàbriques, muntar les seves botigues. Això requereix molts diners, i fer aquest salt és complex en un mercat dominat per les grans corporacions. Alguns van desistir. Altres ho van intentar i van fracassar. En el món de la moda, també, el guanyador s’ho va quedar tot.
“A Barcelona no vestim bé”
Han passat molts anys des d’allò, però parlar amb la Roser avui és com fer-ho aleshores. Té la prudència que dona l’experiència, la modèstia de qui ha vist alçar-se i caure negocis, però conserva la passió i la força del primer dia. Continua treballant incansablement, dissenyant roba amb les mateixes ganes i el mateix esperit. Lamentant que no quedin pràcticament tallers en marxa, que tanta roba acabi a les escombraries, que l’usar i llençar hagi acabat matant el bon gust. “No vestim bé”, diu”, “sobretot a Barcelona. La gent ha perdut la il·lusió per vestir bé”.
Una il·lusió, la de vestir bé, imprescindible per ser fidel al que ella mateixa defineix com a “filosofia Roser Marcé, una roba pensada per durar, que sigui atractiva però que no caduqui. Una camisa blanca que et puguis posar durant anys. I a uns preus assequibles”. Pels que no acabin d’entendre què vol dir la seva filosofia: “Jo soc presumida però vull anar còmoda. He de poder conduir amb una americana posada. I he de poder sopar amb una americana posada. Si no pots, si estàs a taula i estàs incòmoda, si tens ganes de treure-te-la, és que no està ben feta. I que no et queda bé”. I posa un exemple fàcil d’entendre: “Uns pantalons o una jaqueta han de ser com unes sabates: t’hi has de trobar bé”.
És la seva, doncs, una filosofia que se situa en una òrbita exactament contrària a la que domina avui en dia. Un món, el del tèxtil, dominat pel superconsum i el low cost. “Això no és sostenible. Les marques que queden mantenen obertes les botigues però només com a aparador, un aparador car, perquè el negoci el fan online. I avui ja no queden botigues multimarca on trobis roba ben feta. El resultat és roba que va a les escombraries perquè no està ben feta, el patronatge no és bo, no està ben dissenyada. I la roba mal dissenyada ni ens resulta còmoda ni ens queda bé. Si tens una peça amb la qual et sents bé i et veus bé, la cuidaràs i la conservaràs, et sabrà greu desfer-te’n. Però una peça de roba que t’és incòmoda i que no t’agrada quan et veus al mirall és una peça de la qual et desfaràs. I després hi ha, esclar, la qualitat del teixit, què passa quan l’has rentat uns cops. El resultat és que cada any el món es desfà de tones i tones de roba, molta de la qual ni tan sols estrenada. Un drama mediambiental en un món amb problemes d’aigua”.
Produir menys i millor
La solució, doncs, és produir molt menys, i molt millor. Roba ben feta que duri. I produïda aquí: “En aquests moments tenim un drama, i és que de les escoles surten molts dissenyadors bons, joves, però es graduen, surten al mercat, i es troben que no hi ha indústria, que no tenen on produir, que estan sols. Però no podem continuar anant a la Xina i a l'Índia a produir. Això no funciona. La producció ha de tornar aquí, i no només per una qüestió econòmica sinó ambiental. La gent jove ho acabarà exigint, no hi ha una altra solució”.
I no és que ella observi aquest món canviant des de la rereguarda, sinó des de primera línia. Com sempre, la Roser no para. Ni de dissenyar, ni de tenir idees. Convençuda que el futur passa per internet està acabant d’ultimar els detalls d’un projecte que li permetrà portar les seves creacions arreu del món. De la mà d’un equip jove i molt ben preparat, està a punt de fer un nou salt endavant en la seva carrera. Una plataforma online. “Al principi se’t fa estrany que les teves peces no estiguin en una botiga, perquè sembla que aleshores no tenen visibilitat. I te les ensenyen en una pàgina web i creus que allò està amagat. Fins que t’adones que això no és així, i que internet fa que aquella americana que has dissenyat la puguin veure arreu del món, i la puguin comprar arreu del món”.
M’ho explica mentre compartim un brownie, amb aquelles maneres d’ella, tan dolça, i tan assertiva alhora. Està il·lusionada i se li nota. Per poder donar a conèixer el seu treball sense les cotilles de la botiga tradicional, per poder treballar al seu ritme sense l’estrès que implica haver de crear dues col·leccions cada any per estar a les passarel·les d’aquí i d’allà. Però també, i potser en primer lloc, per poder treballar amb gent jove, per poder traspassar la seva experiència de dècades, els seus coneixements de tants anys d’esforç i de feina. “Feina? Jo no treballo, jo disfruto”. I vestida amb la seva pròpia roba (que li queda molt bé), i amb aquell bocí de brownie a la forquilla, me la crec.
