Moda
Ara Estiu 15/08/2022

Del decòrum victorià als mugrons a l'aire: com ha canviat la roba de bany

Mostrar el cos gairebé nu a les platges ha necessitat pràcticament un segle d’evolució dels vestits de bany femenins i de l’acceptació social

6 min
Campanya de roba de bany femenina de Jantzen.

BarcelonaAtenció a aquestes paraules de fa més d'un segle: "Malles completes per al bany. Vestits de bany de jersei. Lectores als voltants de Boston. Veniu i examineu-los. 109, Kingston St., Boston, Mass. Envieu un segell per aconseguir el catàleg". Aquest anunci de la companyia Holmes & Co va aparèixer publicat al setmanari Harper’s Bazaar de finals de juny del 1898, acompanyat de la il·lustració d’una senyora equipada per anar a la platja. A l’època victoriana, això significava portar un vestit fosc, de coll tancat i màniga tres quarts, que tapava els genolls. I, a sota les faldilles, unes malles de bany que cobrien fins i tot els peus, i que representaven una millora respecte als tradicionals pantalons de llana. Els homes també havien de ser decorosos a l’hora de gaudir de jornades marítimes mixtes. La doble moral victoriana ja no permetia que es banyessin despullats, un costum que Thomas Eakins havia retratat magistralment al quadre The swimming hole (1885). L'uniforme de platja dels homes era quasi tan farragós com el de les dones, però aviat va mutar en un de més lleuger: una samarreta de màniga curta i uns shorts per sobre del genoll, tots dos de cotó i bastant ajustats, com mostren els catàlegs dels grans magatzems Sears del tombant del segle XX.

L'obra 'The swimming hole' de Thomas Eakins

En la roda de la història de la indumentària, a vegades els canvis arriben quan una dona valenta alça la veu davant de les injustícies. I això va passar amb la moda de bany. Un dia d’estiu del 1907, la nedadora i actriu australiana Annette Kellermann va plantar-se en una concorreguda platja de Boston amb un vestit de bany d’una sola peça que només li deixava part dels braços a l’aire. Ella era una gran esportista –a més d’una entusiasta vegetariana– i no suportava l’obligació de banyar-se amb vestit i malles per la incomoditat que li ocasionava. Arran d’aquell escàndol, la policia la va detenir i va passar la nit a la comissaria, però Kellermann va aconseguir el seu objectiu: que la premsa parlés del seu atreviment i, encara més important, que moltes dones anònimes la imitessin com a mostra de suport. Així fou com el vestit de bany victorià va anar diluint-se dels espais públics i el seu lloc el van ocupar dissenys que, any rere any, retallaven púdicament els centímetres de tela per mostrar més centímetres de carn.

Banyador victorià

Superats els estralls de la Primera Guerra Mundial, els anys 20 es presentaven feliços. El turisme d’elit agafava volada tant a Europa com als Estats Units i lluir la pell bronzejada ja no era sinònim de classe treballadora sinó d’adinerats que podien permetre’s estius llargs i complaents a la vora del mar. En aquest context, la roba de bany va viure un punt d’inflexió i va agafar vida pròpia. Repassant antics catàlegs i revistes de moda de l’època es copsa que ja abunden samarretes més o menys llargues i pantalonets més o menys curts que permetien a les dones lluir cames i braços decorosament. A banda de diferents tipus de teixits i estampats, també s’oferien accessoris a joc com turbants, para-sols i sabatilles de bany. En paral·lel, el look masculí per anar a la platja continuava basant-se en el dues peces, però amb l’avantatge que la samarreta va perdre les mànigues i es va anar convertint en una d’estil imperi. Elles haurien d’esperar una miqueta més per lluir espatlles.

Anunci de Jantzen

La roba de bany va seguir evolucionant a mesura que avançava el segle XX. “Els Jantzens són sempre juvenils. Sobre aquesta qüestió no hi ha cap dubte: hi ha joventut a totes les costures d'un Jantzen. El veritable art del disseny i l'ajust impecable s’han capturat amb una qualitat exclusiva”. Així promocionava la companyia Jantzen –fundada el 1916 als Estats Units i un dels principals fabricants mundials de moda de bany– els seus nous llançaments per a l’estiu del 1932: el Sunaire, el Shouldaire i el Sun-Basque, tres banyadors de tirants –ara ja sí–, ajustats i colorits, el primer del qual mostrava una gran innovació: uns talls laterals que deixaven veure part de la cintura. Un efecte cut-out que, paradoxalment, també va triomfar entre els banyadors masculins. Els homes ja anaven llançats per poder tornar-se a banyar a pit descobert i no haver d’amagar mai més els seus mugrons. I tota la parafernàlia surfista que venia de Hawaii va ajudar a normalitzar aquesta situació. De fet, a mitjans dels anys 30 aquesta pràctica masculina ja estava permesa en algunes platges i piscines nord-americanes. Només va ser qüestió de temps que es popularitzés arreu. Ara bé, poder banyar-se a pit descobert va comportar una modificació indumentària: com que els shorts ja no podien anar lligats a la samarreta, es va haver d’incorporar un petit cinturó per mantenir-los a lloc. Així ho defensava la companyia novaiorquesa Gantner en un anunci publicat el 1934 a la revista Esquire: "Només hi ha un Wikie genuí, amb una cintura alta, patentada i ajustada que no baixarà!” I el dibuix d’un home jove de cos atlètic en dona fe.

Vestit de bany masculí de Jantzen
Vestit de bany femení de Jantzen

El que tampoc va baixar van ser les ganes de les dones de mostrar més el seu cos o d’homes disposats a fer-ho per elles. El pioner va ser el modista francès Jacques Heim, que el 1932 va presentar a París el vestit de bany més petit del món: es deia Atom, els confeccionava amb retalls dels teixits dels seus glamurosos vestits de nit i estaven formats per un top i un culot que cobria tot l’abdomen. Evidentment, la seva proposta no va triomfar, però va aplanar el camí a un altre visionari: Louis Réard, un enginyer suís reconvertit en dissenyador de moda. El 5 de juliol de 1946, a la piscina parisenca Molitor, Réard va haver de contractar una stripper de divuit anys per presentar el seu biquini, perquè cap model es va atrevir a desfilar amb aquelles dues minúscules peces de tela que cabien dins d’una capsa de mistos. Després de l’escàndol encarnat en el cos de Micheline Bernardini –que va arribar a rebre milers de cartes d’una espontània legió d’admiradors–, va venir una calma aparent. Però la llavor de la revolució ja estava plantada. I la tirada de la pantalla gran –amb l’esplendorosa bellesa juvenil de Marilyn Monroe, Brigitte Bardot i Ursula Andress, entre altres actrius fotografiades lluint un biquini per motius professionals o per plaer– la va fer germinar. Mentrestant, els homes s’ho miraven amb els seus banyadors estampats i arrapats, com el que Sean Connery va immortalitzar a Operació tro (1965) de la sèrie Bond o un apol·lini Alain Delon a La piscina (1969). En aquesta pel·lícula francesa també hi surten Romy Schneider i Jane Birkin amb una selecció de roba de bany –dissenyada per André Courrèges– que resumeix la sensualitat de la dècada.