Descansar amb Rosalía
Des que Rosalía va penjar la foto d’un pícnic amb el xicot que estic tranquil, preparadíssim per rebre la torrentada de stories de la seva gira. És difícil estimar una cosa que tanta gent detestable farà seva per raons encara més detestables. Però miro el braç tatuat d’en RauW Te'stimo nena Alejandro agafant el ganivet per fer el pa amb tomàquet i sé que la Rosalía no em fallarà.
La contradicció de Rosalía sembla flagrant. El mal querer era un disc atàvic: beure de la força dels orígens per regar el desert de la música comercial. Rosalía treia a passejar el cristianisme, l’amor romàntic... fins i tot la llengua d’oc de Flamenca, la novel·la que cus el disc. En canvi, Motomami és la piconadora del futur: córrer per deixar les arrels enrere, fondre’s l’ànima per vendre l’or al mercat global. No són pocs els que adoren un àlbum i detesten l’altre.
Ara bé, tot lliga si pensem en Rosalía com una artista d’avantguarda. Contràriament al que se sol dir, l’avantguarda clàssica no volia destruir el passat, sinó salvar el que valia la pena del terrabastall de la Modernitat. Amb la revolució de la ciència i la tecnologia, la unitat de la creació divina que havia inspirat els Grans Mestres desapareixia per sempre. El que feien Foix a la poesia, Kafka a la literatura o Debussy a la música no era carregar-s’ho tot, sinó intentar trobar alguna cosa prou fonamental perquè la muntanya russa que s’havia tornat la història no se l’endugués. Si ens fixem en els quadres de Picasso, Dalí i Miró, hi veurem perfectament com el gest creatiu i innovador està intentant salvar el local, l’essencial, l’antic.
En algun moment vam deixar de creure que aquesta salvació era possible. Els manifestos generaven contramanifestos, uns deien que l’important era la forma, els altres responien que el contingut, uns volien autoconsciència, els altres, espontaneïtat... i la suma de tot donava zero. L’ambició de les avantguardes ens va deixar incapaços de creure en l’ambició. Des d’aleshores, hem viscut molts anys pensant que totes les formes d’art han de ser entre cometes, parcials, insuficients. El resultat és esgotador, perquè en comptes de demanar-nos que ens aturem, totes les imatges ens diuen que continuem buscant.
I si Rosalía és una altra cosa, i aquesta cosa torna a cavalcar els temps? Encara que Motomami i El mal querer siguin contradictoris per sobre, per sota hi corre un mateix riu. Rosalía no es transforma constantment perquè no tingui base, sinó que la seva base és tan fonda que no para de brollar. Picasso, que tampoc parava de reinventar-se, va dir: “Jo no busco, trobo”. Rosalía diu: “Okay, Motomami / Pesa mi tatami / Hit a lo tsunami / OOOOoooo” i em transmet la mateixa tranquil·litat de qui sap el que fa, com es pot veure en les estovalles del pícnic.
