Les regles del lloc 06/08/2022

Els artistes

2 min
Els artistes a més de piràmides fan castells plens de dracs.

Un artista no forma part de cap piràmide social. L'artista fa les piràmides, però no s'hi fica dintre. Si ho fa, ja ha begut oli. Les piràmides són un lloc perjudicial per als artistes. A les institucions públiques els agrada, però, oferir als artistes tota mena de piràmides per tenir-los arreplegats. Administrativament, això rep el nom d'ajuda. Un artista, nogensmenys, mai no reclama ajuda pública, sinó que abans la menysprea. Perquè, amb la mà al cor, l'ajuda rebuda mai no està a l'altura de l'artista. I encara ho està menys la institució o l'autoritat que té l'atreviment d'oferir-la. Tots els artistes són rics, el que passa és que el seu capital no serveix en el món civil. Per això, més aviat que ajudes, el que necessiten els artistes són llocs on guanyar-se la vida amb el que fan. A una institució pública li convé més repartir ajudes que crear circuits i estructures on els artistes puguin desenvolupar la seva tasca, perquè amb aquesta segona mesura els artistes són independents i ja no llepen les institucions. Un artista, però, morirà de set abans que llepar ningú.

El que més agrada a les autoritats polítiques, econòmiques i culturals és convertir els artistes en efemèride. Primer, esclar, cal que l'artista estigui difunt. Un artista mort dona més de si que un de viu, i per aquest motiu agraden tant els centenaris i les commemoracions pòstumes. En política passa molt sovint que es confon memòria amb calendari. D'acord amb aquesta circumstància, es distingeixen dos tipus d'esdeveniment: l'enterrament d'artista en el qual hi ha bufetades per sortir a la foto, i l'enterrament al qual no va ningú perquè ni tan sols sabien que estava viu (encara que això no pugui considerar-se estrictament un esdeveniment). A les autoritats, dels artistes tan sols les interessa la fama. De l'obra només miren què en poden aprofitar per integrar al seu discurs polític. El poder és una criatura vampírica. Això vol dir que està condemnat a viure per sempre (l'estaca al cor no funciona, a Catalunya qui va alçar més amunt l'estaca va acabar assimilant-s'hi), i també vol dir que es nodreix de tot el que l'envolta, perquè per dintre està sec i buit, com Nosferatu. Sempre fa el mateix el poder, fent veure que vol donar prestigi, arramba amb els prestigis aliens. El poder mai no pot donar protecció a ningú, perquè l'única missió que té és protegir-se a si mateix. Això ocorre a Transsilvània, a Antofagasta i a Matadepera.

És l'artista qui ha de crear una cultura de la qual formin part les institucions (recordeu, és l'artista qui fa les piràmides), i no a l'inrevés, com sempre succeeix, que són les institucions les que gosen crear la cultura. Entre l'artista i les institucions hi ha una dimensió desconeguda anomenada administrativament la indústria cultural, que vampiritza tant els artistes com les institucions, i per la seva mateixa naturalesa aspira a convertir-se en poder. Darrere la indústria cultural, no hi ha, però, un altre Nosferatu, sinó que és Fu Manxú qui mou els fils. Per aquesta raó, els artistes a més de piràmides fan castells plens de dracs.