El ‘pijo’ madrileny (segona part)
Amb certa regularitat, una modista es presenta al pis de la nostra familia bien, a Chamartín, per repassar botons, adaptar peces d’un germà a l’altre i confeccionar abrics amb tela Harris Tweed, gairebé sempre en blau marí, comprada a la Pañería Inglesa de la Calle Serrano, que no s’ha de confondre amb la Cerámica Inglesa, la botiga de la Calle Alcalá, amb les millors llistes de bodes de la capital, avui també desapareguda. Les sabates, que també han de ser britàniques, amb una V impresa a la sola que ho acrediti, es compren a Marquitos i poden ser merceditas o decoletés amb una sivella metàl·lica quadrada. Els infants vestiran igual fins ben bé els divuit anys, quan ells, de la mà d’algun cosí, visitin el seu primer prostíbul i elles es posin de llarg, vestides d’Elio Berhanyer, sota una volta de fanalets, al Club.
Els diumenges, després de la classe d’equitació (Puerta de Hierro, Club de Campo, els més modestos o fills de militars a La Dehesa, que té circuit de camp a través, o a l’escola d’equitació de La Remonta), es va a missa a l’església de l’Espíritu Santo (Serrano, 125), que no deixa de ser una parròquia original perquè es la primera on l’hòstia consagrada es dona a la mà i no directament a la boca, la qual cosa suposa un cert escàndol entre les famílies patrícies (que, sigui dit de passada, segueixen encara avui agenollant-se de l’epiclesi fins a la consagració i després de la comunió), tot i que van saber interpretar-ho com un gest aperturista. Això els va permetre preparar els estris per deixar enrere l’autarquia i instal·lar-se de ple en el Plan de Estabilización Económico.
Després de missa, el mecànic conduirà el Seat 1400 fins a Neguri (abans a Claudio Coello, avui a Espronceda), la pastisseria on es compraven les indispensables capuchinas, prova irrefutable, si les sabies apreciar, que eres dels nostres. En una casa com Déu mana es merienda cada dia de l’any, parant la taula amb estovalles i tovallons quadrats de fil brodats, porcellana de diari i servei de plata: té, un bizcocho que deu haver fet una de les muchachas i melmelada que una tia (la Mamuchi, per exemple) s’ha fet portar d’el campo. Podria ser que, un cop al mes, a molt estirar dos, la senyora quedés amb les amigues, entre les quals sempre hi ha alguna marquesa (a Madrid aixeques una pedra i te’n surten quinze) per prendre una llimonada (“un refresco ”, diran elles) i sandwiches de pa de motlle molt finet, a Embassy o al Ritz.
Per a l’estiueig (els pijos no van de vacances, perquè sempre hi estan, de vacances) trobem dues maneres de procedir: els madrilenys adinerats que fugen de la calor i es planten a Comillas, Santander, Biarritz, San Juan de Luz o a un pazo familiar a Galícia, o els que prefereixen la platja -en aquells temps predemocràtics- alacantina, on s’hauran construït un xalet arran de mar (total, la llei d’ordenació de costes és un miratge i ensabonant una mica el regidor de torn la cosa marxarà sola; vaja, això com ara) amb jardí, pèrgola, piscina i pista de tenis per posar en pràctica el drive adquirit durant la temporada al recentment inaugurat Club de Tenis Chamartín. Els cosins, a l’estiu, competiran entre ells constantment: qui neda millor, qui fa lliscar la barca més lluny, qui es tira de cap des de les roques més altes, qui arriba abans al poble amb la bicicleta... i és que, en aquells anys, per a aquesta classe social estar preparat i en forma era fonamental: “Puco es majísimo y está muy bien preparao ”, que és el mateix que dir que és, a parts iguals, atlètic i amb un futur, naturalment, prometedor. (Continuarà)
