Senyoretes de ‘photocall’ (primera part)

Com dèiem, les noies de casa bona són de dos tipus fonamentalment: les amazones, que ja han quedat anteriorment descrites, i les que, després de passar per caixa, accedeixen a passar, i amb bastanta freqüència, pel photocall, que és aquesta mena d’aparador de famosos col·locat a l’entrada del que elles anomenen “evento” (aquí a Catalunya hi ha les que diuen “event”, per a gran desesperació de tots i cadascun dels membres de l’Institut d’Estudis Catalans) i que són unes reunions socials, dopades d’espònsors i amb l’aparença d’una festa que, en el fons, el que realment són és un autèntic mercat en el qual es compra i es ven, fonamentalment, capital humà (per cert: què collons és el capital humà?) i on les marques (de cotxes, de moda, de tecnologies vàries, una institució del tipus que sigui, una fundació, una publicació...) mostren a la resta la seva musculatura i treuen pit.

Els caps de premsa, els amos de showrooms i els relacions públiques (si és que encara en queda algun dempeus) saben, des de sempre, que les nenes de casa bona, ara convertides en socialités, donen a aquest tipus de festa una pàtina inigualable que dispara els índexs d’aspiracionalitat fins a l’infinit. De la mateixa manera que als anys noranta tots els directors de les discoteques pijes (és a dir, en què es mesclaven jugadors del Barça amb el Testarossa aparcat a la porta, folklòriques de camí als bingos del carrer Urgell, belleses locals, joves hereus aficionats al polo i en les qual, per sorpresa, podia aparèixer en Richard Gere) de la mateixa manera, deia, que els relacions públiques sabien que calia tolerar al seu local la presència de prostitutes d’aquelles que abans se’n deia de luxe, algun camell de confiança i, per tant, deixar entrar gratis el comissari de policia de torn, sempre que desés la pipa al guarda-robes; així mateix, per a les actuals festes que mostren les virtuts del capitalisme globalitzat, és molt convenient que s’hi escampin, aquí i allà, nenes mones de l’alta societat perquè saltironin de la barra de Dom Perignon a la del Maximiliano (a Espanya, si no hi poses un tallador de pernil fracasses com a amfitrió) mentre fan una story a Insagram (“Hola, chicas, aquí estamos en la fiesta de Bulgari”) o tots els lives (“¡Jo, lo estamos pasando súper!”) que hagin pactat prèviament el seu mànager i l’organització de “l’event”.

Aquestes nenes mones de casa bona acostumen a ser filles d’un aristòcrata, d’un productor de televisió o cinema, d’un empresari amb molts punts per sortir a la propera tanda de gravacions del Villarejo o d’un campió de Fórmula 1 o de tenis del tardofranquisme. Això pel que fa al pare, perquè les seves mares van ser, anys enrere, exactament i ni més ni menys que el que són elles avui, és a dir, senyoretes de photocall, productes d’una vel·leïtat.

Abans de convertir-se en influencers, abans de l’aparició de les xarxes socials, aquest tipus de personatge feia pràctiques (“stage” deia ella) com a ajudant d’estilisme en alguna de les revistes de moda amb seu al madrileny barri de Salamanca i delegació a Barcelona (avui les revistes tenen les redaccions en un polígon de l’extraradi o, directament, en un coworking sense finestres, i la seu a Barcelona es va clausurà anys enrere amb l’excusa de la crisi). Aquesta espècie de beca, poc remunerada però remunerada (pocket money), li aconsegueix el seu papà en un sopar al Trocadero Arena de Marbella parlant directament amb el CEO de l’empresa que edita la revista (una multinacional amb ous a diverses paneres com, per exemple, la indústria armamentística, les telecomunicacions o les renovables; o sigui, moltes paneres i, sobre tot, molts ous). El CEO en qüestió, a principis de setembre, truca personalment a la directora de la revista per dir-li “Me tienes que hacer un favorcillo” i, abracadabra, pota de cabra, la nena de casa bona es planta la setmana següent a la redacció de la revista de moda per, literalment, jugar a treballar. Més d’un cop, però, quan la secretària de redacció telefonava a la rica hereva per dir-li que “El miércoles que viene te puedes incorporar” la pijeta de torn contestava amb un to que no deixava marge a la rèplica i que és típic de les classes altes “Ay, me sabe fatal, però va a tener que ser dentro de dos semanas porque el finde que viene estoy en Ibiza en la despedida de soltera de una íntima que me mata si no voy, y la otra me voy a Kenia”, cosa a la qual la secretària de redacció, sense posar-se nerviosa en absolut perquè ja són molts anys, li contesta “Pues entonces, querida, ven cuando quieras, aquí estaremos. Lo primero es lo primero”.