Morir-se amb massa llum
Fa poc que he visitat el tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona, que ha patit una reforma impressionant. Com correspon al gust actual, ara hi ha més vidre, colors més neutres i materials més asèptics. El més impressionant de les noves sales de vetlla, a banda de les màquines Nespresso, és una abundància contraintuïtiva de llum, amb celoberts ubicats estratègicament per donar aire. Les plantes d'aquests microjardins zen, no cal dir-ho, són artificials. A grans trets, la ironia del nou tanatori és que tot està dissenyat per evitar l'efecte taüt.
Percebre amb massa claredat l'efecte que vol causar un disseny és una de les definicions de kitsch. Segons el crític Clement Greenberg, el kitsch és rebaixar el nivell, un intent d'imitar l'art sense les subtileses de l'art. Una altra manera de dir-ho és que el pitjor pecat estètic contemporani és que se't notin les ganes. Si l'art clàssic sembla autosuficient, bell sense esforçar-se, és perquè reposa sobre idees d'harmonia, transcendència, el món com a mecanisme de rellotgeria de Déu, etcètera. Després de la secularització, reproduir afirmacions d'aquesta envergadura seria passar-se de la ratlla i caure en el kitsch, de manera que el minimalisme esdevé l'única protecció possible contra la por de dir alguna cosa.
Però la roda gira, i ja podem trobar kitsch certs usos del minimalisme, el ridícul que fa algú que s'esforça massa per orquestrar l'efecte de neutralitat, que, al cap i a la fi, és un efecte com tants altres. En un tanatori el risc és més gran, perquè la mort és una de les realitats més expressives que hi ha, que reclama a crits un contingut que ompli el contenidor.
És impossible recuperar el sentiment religiós amb què els nostres avantpassats donaven sentit a la mort. Si no podem tornar a la tradició i no ens volem conformar amb el kitsch, només ens queda imaginar com seria un tanatori homologable als estàndards de l'art contemporani. Seguint amb Greenberg, l'avantguarda no és kitsch perquè, en comptes de voler entregar un missatge, reflexiona críticament sobre el mitjà. Així, si uns artistes com els que ens solem trobar al Macba dissenyessin un tanatori, tot estaria pensat perquè qüestionéssim les mitologies occidentals de la mort, descobríssim el dualisme cos-ànima com a mecanisme de poder o ens escandalitzéssim davant la mercantilització dels serveis funeraris. A l'espera que arribin tanatoris genuïnament contemporanis, i mai hem de subestimar el futur, la llum massa diàfana i les superfícies massa llises del tanatori acabat de renovar cauen en el kitsch perquè és massa evident que volen amagar alguna cosa. Concretament, que morir-se fa molta pena i que els rituals contemporanis són estranys i millorables.
