Una paraula 'inventada' al dia: No regaleu quecos
Cada vegada que ens regalen un queco, una esgarrifança ens recorre l’esquena. Una mica entresuats, fem per somriure maldestres i ho agraïm amb paraules amables i convencionals tretes de l’obra Com ser educat en un desastre nuclear, editada el 1977. Però per dins no podem parar de preguntar-nos “Què collons en faré?”. D’aquí va néixer la paraula queco, un aglutinat de què collons. Un queco és un objecte que cau a les teves mans –per regal, herència o xantatge– i que no destaca precisament per la seva bellesa i atractiu –ni utilitat–. El queco per excel·lència és el gos de ceràmica de mida natural. Però també ho són petites escultures de forja, trofeus, plaques, bibelots. Gairebé mai no fan cap servei i la seva funció és, sobretot, decorativa, posant-hi molta voluntat o sota els efectes de les drogues.
En acabar un acte qualsevol, els ajuntaments i entitats culturals acostumen a ofrenar un queco al convidat. Ja els tenen a punt, per treure-se’ls de sobre. Cada vegada que me’n regalen un, penso en el ple municipal o la junta de l’entitat en què van decidir triar aquell objecte com a present per als visitants. Qui el va defensar i amb quins arguments. On el va trobar i en quines circumstàncies. Potser en una persecució policial en uns magatzems abandonats.
Queco va aparèixer com un equivalent del pongo castellà, també una paraula força recent procedent de la pregunta “¿Dónde lo pongo?”. Els primers temps els catalans ho vam adoptar a la brava: “M’han regalat un pongo”. Però de seguida alguns es van preguntar: “Com es deu dir pongo en català?” (les seccions de ràdio i tele s’han de farcir d’una manera o altra). Entre moltes altres opcions que els estalvio, com ara andròmina o flutiflot, algú va proposar queco. En realitat queco ja existia com a variant del normatiu quico, que vol dir antiquat, carrincló, sense distinció, de mal gust: “Una cançó queca”, “Una teoria queca”. Ve dels hipocorístics de Francesc, Quico i Queco, dues formes populars i habituals entre els pagesos i les classes baixes en temps passats (i l’actor Queco Novell i l’historiador Quico Vilanova em sabran perdonar). Per això, designar amb la paraula queco un objecte de mal gust i gens útil és ideal, perquè els dos sentits es reforcen.
Un queco et pot arribar per moltes bandes, en el moment més imprevist. Tampoc no hi has de donar gaire importància. Quan el queco te’l regala la teva dona, has de tenir en compte que tu, per ella, també ets una mica un queco.
