Ara Estiu 01/08/2022

Naiara Maiztegui: "Fer reviure una cosa que estava morta és el que més m’agrada"

Lutier

3 min

BarcelonaEl taller de la lutier Naiara Maiztegui està a peu de carrer, al barri de Nou Barris, i entre l’espai que deixen els vidres opacs de la porta algun veí curiós sol ficar-hi la cara per veure què hi ha a dins: “Que és un forn, això?”, diu que li han preguntat algun cop. No s'hi fa pa, però sí instruments de corda. La Naiara va obrir el negoci en plena pandèmia. De fet, el va obrir per la pandèmia. “Havia d’anar a fer un voluntariat a Angola, ja m’estaven esperant, però el vol es va cancel·lar, i vaig decidir tirar endavant el meu propi taller a Barcelona”. Quan es pensa en un lutier el tòpic ens fa imaginar un senyor gran, l’últim d’una llarga nissaga d’artesans, treballant en un pis fosc, però la història de la Naiara és ben diferent. Si bé la música sempre ha estat molt present a la seva família, mai ningú s’hi havia dedicat professionalment fins que ella va decidir deixar el món de la fotografia analògica i anar-se’n a estudiar a Cremona (Itàlia), la capital mundial de la lutieria, on va arribar “sense saber res i sense tenir un duro”. Després van venir diferents feines en tallers de la mateixa Cremona, Barcelona i Suïssa. I finalment aquest petit taller d’on van entrant i sortint instruments de corda, la majoria per restaurar. “Per Instagram em contacten bastant”, explica, tot i que també comença a fer clientela al barri: en el moment de fer l’entrevista, pica a la porta un paleta del barri, amb roba d’operari, i li deixa una viola per arreglar que toca en el seu temps lliure.

Naiara Maiztegui

Al taller, la Naiara té instruments en diferents fases de restauració: alguns s’estan assecant després d’haver estat envernissats, a d’altres els falten peces o s’han de polir. "M’arriben instruments que ja no es poden tocar i comences a pensar tot el que necessitarien... i al final els fas tornar a la vida. Fer reviure una cosa que estava morta és el que més m’agrada". De violins n’hem vist molts, i a primera vista sembla un instrument senzill, però darrere de cada corba, de cada obertura i de cada resina que se li aplica hi ha una tècnica que acabarà condicionant-ne el so: "Jo intento fer una feina escolàstica i freda, però sempre em diuen que els meus instruments són personals i arriscats. Suposo que no puc evitar posar-hi aquest toc personal. Tampoc som químics. I al final no pots controlar exactament com sonarà un violí perquè els instruments estan vius". Segons explica la Naiara, fins i tot les fibres de la fusta s’acaben adaptant a la tècnica de qui toca l’instrument, la qual cosa fa difícil destriar la part humana de la purament artesana: "Has de saber llegir quin músic tens al davant i què necessita en cada moment. Per exemple, els violinistes més famosos solen tocar Stradivarius autèntics, però en la recta final de la seva carrera molts demanen Guarneris, que tenen un so més fosc que grata l’orella, perquè busquen un so més personal".

Un altre dels moments màgics per al lutier és escoltar com toquen un instrument seu. A l’aparador la Naiara hi té un cello fet per ella mateixa des de zero, que de moment no ha trobat comprador. “Vaig tardar set mesos a fer-lo”. Ja té ganes que algú el faci sonar: “Quan sento que estan tocant un instrument meu penso en el dia que vaig anar a comprar les fustes, tot el que li vaig fer després...”. Abans d’acabar, ens ensenya l’ànima d’un violí. No és metafòric, és el nom que rep una petita peça cilíndrica que s’ha de col·locar, a pressió però amb molt de tacte, a l’interior de l’instrument, entre la tapa i el fons. Un exemple de la importància de la precisió del treball manual. L’ànima, diu la Naiara, és la clau del so.

stats