"Hi havia una sintonia entre fill, mare, amigues, mar, que jo crec que mai més ha estat tan profunda"

BarcelonaDesprés de repassar els seus viatges per tot el món, l'editora i escriptora Iolanda Batallé ha descartat els primers records d'estiu que li han vingut al cap i s'ha quedat amb un d'aparentment senzill, però màgic: un estiu que es van instal·lar a la platja amb el seu fill Teo i que van anar a visitar-la diverses amigues que té escampades pel món, entre les qual la Manon, l'amiga dels Països Baixos que apareix a la fotografia. "No ens en vam adonar, però era el paradís. Hi havia una sintonia entre fill, mare, amigues i mar que crec que mai més ha estat tan profunda". I és per això que es remunta a aquest record del 2005: "Va ser màgic. L'estiu del descobrir-nos. Aquell estiu ens va fer molt qui som".

Es fa palès que Batallé adora els estius perquè en fa un quadre de sensacions. "Va ser un estiu de molta fruita, gaspatxos, mare i fill, i d'amigues que anaven passant. So de mar, gust de sal", enumera amb un somriure. En aquest retrat, d'una banda, l'entusiasma el paisatge marítim que –diu– "em cura de tot" i, de l'altra, l'amistat entre dones que s'ha mantingut en el temps.

Batallé tenia 33 anys i era el primer estiu que el petit era fora de la panxa. "El Teo i jo, el fill i la mare, com dos petits salvatges, acostumant-nos l'un a l'altre i generant aquests vincles que no es trenquen mai, aquest cordó umbilical fora de la panxa". Ella s'estrenava en la maternitat seguint els consells que l'envoltaven i que van canviant generació a generació. Llavors deien que era bo capbussar els nens en l'aigua salada i deixar-los caminar si eren independents perquè, tal com havia llegit, en un moment o altre el nen giraria. Evidentment, sempre li tocava córrer al darrere seu.

L'escriptora va descobrir llavors també la diferència entre ser mare i no ser-ho. La seva amiga enyorava la Batallé d'abans, que cuinava cada dia i que sortia a ballar, però ella ja no era la mateixa. Anys després, algunes amigues que més tard van ser mares l'hi van admetre: "Ara entenc aquells mesos d'estiu". El seu moment idíl·lic era quan el Teo feia la migdiada i tenia l'estona de tranquil·litat per llegir, fins que un dia va sentir unes passes i es va trobar el nen al costat. Immensament sorpresa, el va tornar a posar al bressol de viatge i va poder comprovar com el seu fill escalava la xarxa com Spiderman per sortir del bressol. Aquell estiu també va haver-hi renúncies: "Es va acabar la migdiada per sempre".