Fa 25 anys de 'Titanic', amigues...
El film de James Cameron, que es va convertir en tot un fenomen social el 1997, va ser durant anys la pel·lícula més taquillera de la història, amb més de 2.000 milions de dòlars recaptats
BarcelonaAixí com molts recorden el que estaven fent quan es van assabentar que Lady Di havia mort, molts també saben amb qui van anar a veure Titanic al cinema i moltes altres qüestions relacionades amb el seu primer visionament del film. I no és pas d'estranyar perquè anar a veure la pel·lícula es va convertir en gairebé un deure ciutadà. En un must social que s'havia de complir per poder sortir al carrer sense sentir-se un pària. Doncs bé, tant d'una cosa com de l'altra, en fa 25 anys. Un quart de segle que a molts ens sembla ahir tot i que, des de llavors fins ara, el món ja no té gairebé res a veure en qüestions com el cinema, que ha perdut poder d'influència arran de l'eclosió de les plataformes de streaming, entre altres qüestions.
En aquells moments, però, la cosa no era així i Titanic es va convertir en un dels films més mainstream de la història des que se'n va fer la premier l'1 de novembre del 1997. La cinta, que va erigir en dues figures icòniques de Hollywood els seus protagonistes, Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, va arrasar als Oscars convertint-se en una de les tres cintes més premiades per l'Acadèmia, juntament amb Ben-Hur i The lord of the rings: The return of the king, amb onze estatuetes cadascuna. La reconstrucció del desastre del luxós transatlàntic RMS Titanic que va fer James Cameron explicava una història d'amor romàntic, però fatídic, entre una noia de classe alta, Rose DeWitt, obligada a casar-se amb un home a qui no estimava, i Jack Dawson, un jove passatger de tercera classe que viatja al mateix vaixell. Un vaixell, per cert, que portava 85 anys enfonsat davant les costes atlàntiques del Canadà en el moment que es va estrenar la pel·lícula. La combinació de la història d'amor i de la reconstrucció històrica va ser apoteòsica i la seva repercussió en la cultura pop encara dura.
Mentre que per a nosaltres el film va servir perquè ens aprenguéssim de memòria mil detalls sobre aquella històrica nau, per als seus protagonistes va fer que la seva carrera passés d'una lliga regular a la primera categoria. Sobretot en el cas de Winslet, que quan va ser elegida tenia només 19 anys. “Vaig tancar el guió, vaig plorar com una magdalena i vaig dir-me a mi mateixa que volia formar-ne part”, va explicar la britànica en una entrevista amb la revista Rolling Stone el 1998. Tan clar ho va tenir que va contactar amb Cameron directament i li va confessar que estava completament decidida i fins i tot li va enviar una rosa.
“El Jim es va arriscar al triar-me”, va reconèixer l'actriu el 2012 a USA Today. “Moltes de les meves contràries eren candidates molt més probables… Vaig tenir sort”, va afegir llavors Winslet, que a pesar de la seva joventut ja havia format part de films com Heavenly creatures (1994) o Sense and sensibility (1995). No obstant, malgrat ja comptar amb certa experiència, Winslet sempre ha reconegut que la febre que va despertar el film del naufragi més cèlebre de tots els temps la va arribar a “intimidar”. Sobretot per “l'escrutini físic i personal”. “Vaig ser molt criticada. La premsa britànica va ser força desagradable amb mi”, ha recordat amargament sobre aquells temps en què, en canvi, el poble es va enamorar d'ella instantàniament.
Malgrat que els elegits van ser ella i DiCaprio, hi va haver altres candidats. N'han transcendit pocs noms, cosa que és normal perquè el trauma de quedar-te a les portes de ser protagonista d'aquesta pel·lícula deu ser majúscul i no cal fer-hi sang. Un dels pocs que s'ha sabut amb el temps és el de Matthew McConaughey, que tot i haver-se perdut aquell trampolí ha triomfat igualment i amb mèrits actorals més que reconeguts. El mateix reconeixement professional ha acabat recollint amb els anys DiCaprio, que a diferència de Winslet, no tenia gaire clar formar part d'aquesta pel·lícula. De fet, va haver de ser ella qui, aprofitant que tots dos van coincidir al Festival de Canes, va fer-li pressing en persona perquè acceptés.
“Havíem fet algunes pel·lícules. La valorava molt com a actriu i ella va dir-me: «Fem això junts. Podem fer-ho». I ho vam fer. I es va convertir en una cosa que mai no podríem haver previst”, va explicar en una entrevista l'actor californià, que molts cops s'ha referit al film com “un experiment”. DiCaprio, que en el moment de l'estrena tenia 23 anys, ja havia participat en produccions molt conegudes com Critters 3 (1991), This boy's life (1993) o Romeo + Juliet (1996). Una sèrie de films, per cert, que amb el furor fan per ell després del film moltes i molts adolescents de tot el món van córrer a revisitar. Especialment, The basketball diaries (1995), on fa de teenager rebel. L'actor també va convertir en or tot el que va fer després, fos meritori o no, gràcies a l'impuls amb què va sortir disparat de Titanic. Per exemple, The man in the iron mask o The beach.
Titànic va arribar a la nit més magnètica de l'any nominada a 14 Oscars, igualant All about Eve, la que més n'havia aconseguit fins aleshores. Finalment, les estatuetes que va obtenir van ser onze. Cap per als seus protagonistes, que malgrat això, s'han treballat fortament una carrera que els ha proveït el guardó en altres ocasions. Winslet –que va ser nominada per aquell film com a millor actriu– va emportar-se l'estatueta nou anys després per The reader. DiCaprio –que no va ser nominat– va cobrar-se la revenja el 2016, amb The revenant. Sí que n'hi va haver per a la banda sonora i per a la cançó del film, My heart will go on, per a la qual van triar una veu tan incontestable com la de Celine Dion, que va segellar una dècada d'or amb aquest tema, tan èpic com ella mateixa.
Però mèrits actorals a banda, el film ha estat avaluat de manera recurrent a través de les xifres, cosa que no és gens d'estranyar, perquè són monumentals. El pressupost total de la pel·lícula va ser de prop de 200 milions de dòlars per poder sufragar un gran nombre d'extres, tancs d'aigua i uns efectes especials molt innovadors aleshores. Però va valer la pena perquè a pesar de ser la més cara de la història fins ara, la recaptació ho va compensar tot amb els 2.000 milions que va recaptar. El 2009 la va superar en ingressos Avatar –del mateix director, per cert– i el 2019, el film de superherois de còmic Avengers: Endgame. Com els deia al principi, el món d'ara ja no té res a veure amb el de fa 25 anys.
