Grace Kelly i Letícia, dues intruses a la monarquia (amb resultats molt diferents)

BarcelonaLa casualitat ha volgut que aquesta setmana coincidís al calendari de les efemèrides el 50è aniversari de la reina Letícia amb el 40è aniversari de la mort de Grace Kelly. Com sempre passa, la casualitat és més cruel que amable, i quan analitzes els llegats d'una i de l'altra, els respectius balanços contrasten bastant entre si. Mentre una va convertir el petit Montecarlo en un must per a tota la jet set internacional, l'altra no ha pogut fer res per a la institució en fallida tècnica per a la qual treballa amb la seva evident professionalitat però també sense cap passió.

Entre els textos laudatoris que han flotat per les xarxes aquests dies de celebració monàrquica espanyola, hi ha qui diu que Letícia ha convertit en el seu somni que la seva filla Elionor arribi a reina. Potser sí. Però jo diria que en el fons de la seva mirada hi ha una mica de consciència que aquest objectiu ulterior no el podrà aconseguir sola. I això és per a ella un gran problema. Perquè està completament sola de facto en la tasca de generar empatia cap a la família reial. Si no, diguin-me vostès quin titular en positiu relatiu a la institució que no vagi encapçalat pel nom d'ella els ha despertat un mínim interès darrerament.

Letícia va arribar a les nostres vides el 2003 en forma de periodista enamorada d'un candidat a rei que s'havia negat finalment al fet que la institució que havia tornat de l'ostracisme social i econòmic els seus pares li tornés a engegar a rodar un altre possible matrimoni –com ja havien fet amb la model Eva Sannum– adduint la conveniència d'una candidata millor. Tot i l'evident oposició familiar i dels seus consellers, que veien en aquella jove professional feta a si mateixa una dona mancada de llinatge i amb la taca d'haver estat casada i haver-se divorciat –qui se'n recorda? A les televisions ja ningú ho menciona mai...–, els enviats zarzuelians van córrer a vendre mediàticament la nova figureta del pessebre reial com la renovació de la institució.

Però vista amb gairebé 20 anys de perspectiva, que poc s'ha modernitzat, oi? El rei fill segueix sent igual d'inviolable legalment que va ser-ho el rei pare, seguim sense saber quant costa en conjunt mantenir aquesta institució, la llei continua donant prevalença als nounats homes respecte a les dones en la línia successòria i continuem pagant la protecció –i ves a saber què més...– a parents reials que diríem que han fet ben poc per a la millora de les condicions de vida del poble espanyol. Amb els fets a la mà, sembla que aquella catarsi anunciada era poc més que un eslògan. De fet, si no fos així, la renovada popularitat de la institució ben segur que es veuria reflectida en les enquestes del CIS, però no se'n publiquen sobre la qüestió. Per alguna cosa deu ser...

Realment és una llàstima (per a ells) haver-la desaprofitat així, perquè Letícia té potencial per canviar el que es proposi. No hi ha ningú, ni fan ni hater, que negui la seva força de voluntat. Però, esclar, una mínima intenció per part de la resta hauria d'existir. I no és així. De fet, és més aviat al contrari. Des que vam conèixer-la dient-li al llavors príncep "déjame terminar" algú va veure que hi havia en ella un risc de ladydització que calia tallar de soca-rel. No es podia consentir que eclipsés el futur rei. I, des de llavors, el seu segon pla ha estat molt sever.

No obstant, s'ha de dir que per la falta de magnetisme que caracteritza Felip VI, Letícia ha aconseguit igualment brillar amb llum pròpia només amb alguns petits gestos i alguns sempre espanyols outfits. I és que resulta que el rei preparat no està preparat per a l'única cosa que havia de fer: interessar i convèncer. Com sempre sol passar a Espanya amb el capital humà, el de Letícia també ha estat desaprofitat. Però el que li ve per davant és pitjor encara, ja que la saba nova que un dia va representar esgota les seves oportunitats de ser entesa com a tal cada moment que passa. Finalment, s'esfumarà la seva èpica de plebea convertida en princesa que pot entendre el poble i serà digerida socialment com una peça més d'un sistema irreciclable. Insalvable.

Un punt d'inflexió

Més fortuna va fer Grace Kelly, que amb 26 anys i en el punt àlgid d'una carrera meteòrica com a actriu que li va generar fins i tot un Oscar va suposar un abans i un després per a Mònaco, on va anar per primer cop per rodar-hi ni més ni menys que Atrapa un ladrón, de Hitchcock, al costat de Cary Grant. La seva visita a aquell particularíssim microestat de la Costa Blava va propiciar que el llavors solter –i ja al tron!– Rainier III la conegués i que, al cap d'un any d'una relació en bona part epistolar, li demanés de quedar-se allà per sempre. Ella va acceptar-ho en un moment en què li plovien les millors ofertes, però sabedora que la seva carrera estava acabada des del moment que digués que sí al monarca monegasc. També ho va fer conscient que la societat d'aquella època tindria certes recances a l'hora d'aplaudir la seva ascensió a sereníssima majestat. Per forastera i per actriu.

Com era d'esperar, van passar les dues coses. Ella no va parar de rebre ofertes de Hollywood durant els seus primers anys allà, però no en va poder acceptar cap. Una llàstima per als cinèfils, que haurien pogut obtenir grans escenes d'aquella talentosa actriu que ho va sacrificar tot per un càrrec que no poques vegades se li va convertir en presó. Però el que els fans de Hollywood es van perdre s'ho van trobar els monegascos, que encara viuen avui dia de la fama que aquella celebritat global va donar al seu petit principat gràcies en bona part a l'impuls de Palau que va existir i que per exemple Letícia no ha tingut. Rics i famosos d'arreu del món hi van començar a acudir sense reserves, i darrere seu van venir les grans fortunes, atretes per la fiscalitat que Rainier va crear per a l'enclavament. El ball de la Creu Roja o la Fundació Princesa Grace són encara dos puntals majúsculs de la transcendència mediàtica del Mònaco que va deixar Kelly, que va morir en un accident fatal en un revolt de la sinuosa carretera de la Turbie.

La tradicional i petita societat catòlica de Mònaco va oblidar aviat el seu disgust previ amb els idil·lis que la princesa havia tingut amb grans artistes de Hollywood abans d'arribar allà per abraçar la nova etapa que els obria aquell fitxatge de la institució reial. Van deixar de criticar i van començar a aplaudir, cosa que va propiciar que aquella reina es convertís en una màquina de generar adhesió, una qüestió cabdal per a una institució a la qual no es pot rellevar el seu líder. D'aquell glamur encara en viuen a Palau i al país en general, que ha patit més escàndols a través dels seus hereus que cap altra cosa des que la princesa va morir. Però val més no parlar d'hereus, que, atenent a l'actualitat, hauríem de parlar de Carles III. ¿Aquest cas serà una oportunitat aprofitada com Kelly o perduda com Letícia? O, pitjor encara: ¿serà ell mateix qui desaprofitarà la seva pròpia oportunitat?