La pipa de fusta vermella
És la pitjor setmana per escriure de l’Espinàs perquè s’ha mort i tothom n’escriu, i molts amb una pompa i circumstància que poca gràcia li hauria fet a ell, però per a mi és com un repte obligat. Plou, sec al costat de l’estufa de gas, la finestra dona al carrer i paraigua que passa, paraigua que amplifica com un altaveu el cloc-cloc de les gotes que l’encerten. Ara em fumaria una pipa.
Tenia una casa d’estiueig a Solius, aquí a la Vall d’Aro, però això ho he sabut no fa tant. Vaig anar a entrevistar-lo a Barcelona a la seva editorial, quan acabava de treure Viatge a peu per Mallorca. Me’n vaig endur un consell que després he repetit als aspirants a escriptor: si vols escriure, escriu. Després de l’entrevista vam estar parlant d’etimologies i de fumar amb pipa. Jo llavors m’hi iniciava. Els fumadors de pipa fan equip, i ell va recomanar-me algunes marques de tabac. El gust per l’etimologia, en canvi, tenia a veure amb el principi i la fi de la literatura, que és l’idioma. Els escrits de l’Espinàs són llengua pura, sense necessitat de fer el saltimbanqui o el milhomes, sense prostituir-se a l’espectacularitat. Són textos que s’aguanten sobre la quotidianitat de l’idioma, que és la seva força. L’Espinàs connectava amb la gent perquè mantenia sense afectació el prestigi de la llengua i la cultura nostres, com dient: si vols llegir en català, llegeix. Acompanyava, reafirmava el lector o l’espectador en la noblesa diària i l’anar a peu, en la independència personal i col·lectiva com a únic remei contra la decadència i el provincianisme.
Al cap d’uns dies que l’entrevista sortís a El Punt, em va arribar un paquet a casa. A dintre hi anava una pipa preciosa, amb la cassoleta de fusta vermella que donava gust d’acaronar, una pipa elegantíssima, acompanyada d’una fitxa on el mateix Espinàs havia copiat a mà tota l’entrada “Sala” del Coromines.
La il·lusió que em va fer aquell regal l’he sentida molt poques vegades. Per desgràcia, però, ara puc dir que no vaig arribar a fer servir la pipa. Era defectuosa, estava obstruïda. Vaig maleir els ossos i vaig desitjar el pitjor al venedor, però estava tan agraït i m’agradava tant aquella pipa vermella que no vaig gosar escriure o trucar a l’Espinàs perquè la fes canviar. Vaig intentar més d’un cop que me l’arreglessin però no va haver-hi manera.
Em pregunto on dec tenir la pipa i el manuscrit de l’Espinàs. Devien perdre’s en un canvi de casa. Fa temps que no fumo en pipa i faig servir uns purets barats, que són més pràctics. Haver perdut el manuscrit encara em sap més greu.
