El bar amb ànima que la ciutat de Girona esperava

GironaNo s'hi serveixen drinks, sinó begudes. No disposa de kitchen, sinó de cuina. Els clients hi podran gaudir de bona música, no de music, i hi trobaran bon rotllo en lloc de vibes. Amb aquesta declaració d’intencions s’anuncia a les xarxes el nou Soul, un local que dissabte passat va obrir portes a tocar del Barri Vell de Girona i que malgrat el seu nom i el fet que el regenti un irlandès, Steve Rigney, vol marcar distàncies amb els nombrosos establiments anglòfils destinats especialment al turisme de bicicleta que darrerament s’han ensenyorit del nucli antic de la ciutat, rarament freqüentats per veïns de la ciutat. I aquests, els clients locals, són precisament els que vol captar el Soul. De picades d’ullet dirigides a aquests clients no en falten a l’establiment: una gran litografia d’un sant Jordi matant el drac a la paret, unes figuretes d’uns caganers penjades damunt la porta d’accés als serveis, cerveses artesanes de proximitat, entrepans fets amb productes comprats a la carnisseria del davant, l’anunci que aviat s’oferiran esmorzars de forquilla i un cartell en català que convida el client a entrar: "Anima’t".

El Soul és cafeteria, bar i també lounge, en aquest cas sí, en anglès, perquè el seu propietari creu que és la paraula que defineix millor una de les característiques que fa "únic" el local a la ciutat: la d’espai acollidor amb grans sofàs pensats sobretot per gaudir de les sessions de música en viu, espectacles culturals i actuacions de monologuistes que es programaran els divendres i dissabtes a la nit en un futur. "Hem decidit optar per una obertura pausada, una soft opening: és a dir, aixecar la persiana i anar incorporant activitat a poc a poc", explica Fernanda Díaz, mànager del Soul. Steve Rigney ja té al cap una nova proposta per sumar al Soul a mitjà termini: els tastos de gastronomia diversa, que cuinaran diferents xefs que s’aniran convidant periòdicament.

Rigney ha impregnat el local del seu esperit artista. Ell pinta –com a aficionat, diu–, i entre els moltíssims quadres que omplen les parets del Soul n’hi ha diversos fets per ell. També és d’ell la idea que totes les taules siguin diferents, algunes buscades en mercats de vell empordanesos o del sud de França, i altres dissenyades per ell mateix, com la que va fer a partir d’un tauler d’escacs de fusta reciclat. "La decoració del local és un reflex de la meva personalitat", diu Rigney, que va ser gairebé un operari més al llarg de l’any i escaig que van durar les obres per reconvertir la seu de l’antiga Fonda Coll en el Soul.

Nostàlgia per l'antiga Fonda Coll

Ocupar l’antiga Fonda Coll pesa. Les treballadores del Soul ho han pogut comprovar aquests primers dies d’activitat amb els comentaris dels clients: "Que bonic, però molt diferent de com era abans!", deia un home d’avançada edat entre l’admiració i la nostàlgia, amb el record encara a la memòria dels abundants i humils menús que havia assaborit a l’antiga fonda. Un altre dels clients prometia portar una foto de l’antic establiment. "La penjarem aquí", li responia Fernanda Díaz assenyalant un dels pocs espais buits d’unes parets atapeïdes de quadres, pòsters, miralls i objectes de tota mena que aporten al local una estètica vintage que recorda el local d’un brocanter. "Hem fet un local nou, però no volem esborrar el passat", afirma Díaz.

Rigney recorda que mentre es feien les obres ja s’aturaven molts nostàlgics de la Fonda Coll preguntant quina mena de negoci el substituiria. "Jo li he donat una vida nova, i això era un repte. I una vegada obert, molta gent de Girona m’ha dit que aquest és el local que esperaven a la ciutat des de feia temps. És el millor compliment que em podien fer", assegura.

Enrere, però present a la memòria de molts, queda aquella fonda que va abaixar la persiana l’any 2016 i que havia estat, especialment en els anys del boom de la construcció, "el gran lloc de reunió dels obrers que treballaven a la ciutat, un grup d’operaris que no només xalaven de valent al menjador, sinó que també gaudia del pop, la pota i tripa o altres tapes que se servien al bar", escriu Jordi Nierga al llibre Hostals, fondes i hotels, publicat per l'editorial Gavarres.