Què hi ha al darrere de la cicloturismofòbia gironina?

GironaVisc a Girona des de fa dos anys i mig i em desplaço cada dia en bicicleta. Entre setmana, faig la intendència diària de portar els nens a l’escola amb una bicicleta elèctrica de cua llarga, on em caben tots dos al darrere. I els caps de setmana, em disfresso amb mallot, culot i casc i gaudeixo fent gravel pels magnífics paisatges gironins sense cotxes (fugint de les carreteres asfaltades). La bicicleta és, en essència, el mitjà de transport que fem servir a casa: ja portem 5.500 quilòmetres en menys de dos anys desplaçant-nos només per Girona ciutat. La pugna oberta sobre el turisme de bicicleta, doncs, no m’ha agafat per sorpresa. Era una olla de pressió a punt d’esclatar. Jo mateixa he hagut d’esquivar molts cicloturistes contra direcció. O pago un lloguer més car a Girona ciutat que no pas vivint fa tres anys al centre de Madrid. Però no us negaré que el debat m’agafa amb el cor dividit: hi ha massa ingredients que no es tenen en compte.

Fa cosa d’un any em vaig comprar la bici gravel, veient-ho com una oportunitat per fer més esport i també conèixer des de dins el fenomen que s’estava coent a la ciutat. Em va obrir les portes un grup de WhatsApp de més de 200 dones empoderades de 18 a 80 anys: les Girona Gravel Girls. Quedem al pont de Pedra cada segon diumenge de mes per fer una sortida. És un grup terapèutic a través del qual he conegut moltes expatriades (expats) vinculades al ciclisme que han decidit convertir Girona en la seva ciutat.

¿Les pintades dels darrers dies van en contra de fenòmens com aquest? ¿Estic posant el meu granet de sorra a la gentrificació de la ciutat? Des de dins, la febre ciclista també et genera contradiccions: quan notes certa pressió pel nivell i estilisme de l’equipament que duus i et preguntes quants cops has fet el mateix amb texans i samarreta de cotó. O quan et conviden a una sortida social d’una botiga ciclista totalment gratuïta –amb transport i sopar inclosos– sabent que dones el repunt autòcton a un grup de turistes ciclistes.

Però alhora grups com aquest descobreixen una Girona que batega i que ha hagut de créixer d'esquena a una manera de fer tancada, a un tipus de gironí que es malfia del que ve de fora, sigui del nord o del sud. A un gironí que agafarà el cotxe per desplaçar-se dos quilòmetres i renegarà de qui va en bici. A gent emprenedora amb ganes d’arrelar, de pedalar mentre li parles en català. No tot és blanc o negre: dins del sector de la bicicleta a Girona també hi ha molta competitivitat, sobretot entre qui comença negocis des de baix i qui és una gran empresa internacional que es lucra venent tours tancats sense parlar amb gairebé ningú que visqui a la ciutat.

I on queda la mobilitat urbana?

Tristament, mentre no s’obri un diàleg sincer entre institucions, sector i veïns, la cicloturismofòbia gironina haurà arribat per quedar-se. Una de les primeres decisions que va prendre Lluc Salellas com a alcalde l’any passat va ser limitar els apartaments turístics. Però al Barri Vell ja s’havia tocat sostre i ara veus cicloturistes sortint d’apartaments a Santa Eugènia o al carrer del Carme, camí de Vila Roja. Llavors vaig preguntar a l’Ajuntament si tenien comptabilitzats els expats a la ciutat. No hi havia números, com tampoc hi ha a hores d’ara cap estudi oficial del consistori sobre els cicloturistes que trepitgen Girona. La ciutat va començar a potenciar el sector fa més d’una dècada sense pensar en regular les possibles conseqüències negatives i, a hores d’ara, al consistori només es parla de fenomen “d’èxit”.

En paral·lel, mentre s’han més que quadruplicat els comerços ciclistes en una dècada, no s’ha vist el mateix increment en la mobilitat urbana. On són entitats com Mou-te en Bici en aquest debat, més enllà de mantenir-se en el foment de la bicicleta? ¿Estan d’acord que es limiti l’accés en bicicleta al Barri Vell també als gironins? M’agradaria que la febre que desprenen els ciclistes que venen del nord amb les butxaques plenes de bitllets es despertés també entre els gironins a l'hora de moure’s per la ciutat. I que no calgués més d’un any d’espera perquè el primer aparcament segur de bicicletes, com el de l’estació de l’AVE, entrés en funcionament.